Conchita Peña: "El pobre no només ho ha de ser, sinó que ho ha d'acreditar"

BarcelonaEscollida el 2017 degana del Col·legi de Treball de Catalunya, Conchita Peña lamenta que els professionals socials han quedat invisibilitzats durant la pandèmia, malgrat que han estat personal bàsic i s'han dedicat a tramitar les ajudes socials per combatre la cruesa econòmica de la crisi. Defensa que el seu col·lectiu fa molt més que treballar per la pobresa. A més, és coordinadora del Pla Social i Sanitari del Consorci Sanitari de Barcelona, format per la Generalitat i l'Ajuntament. 

Plou sobre mullat.

— Durant la pandèmia la intervenció de salut va ser clau, però la social va quedar molt amagada. Això que ens vam fer càrrec dels més vulnerables que van quedar aïllats, amb doble risc les persones soles, persones grans, les dones maltractades, però també de les persones amb vides normalitzades que van veure com se’ls reduïen els ingressos. I no ens estem recuperant al ritme desitjat.

Està preparat el sistema social per a un augment de la demanda?

— No, ara ens ve una època molt dura i ens agafa amb els serveis socials al límit ja fa mesos. I els professionals dels serveis socials estan esgotats, invisibilitzats i desprestigiats. En pandèmia, les UCI sanitàries van salvar moltes vides, però ara cal posar en marxa les UCI socials; s’han de crear espais d’atenció intensiva social per recuperar les persones en risc d’exclusió. 

¿No han sigut eficaces les ajudes com l’ingrés mínim vital? 

— Hi ha hagut bons projectes per crear les UCI socials, però hem de garantir que el sistema de desplegament operatiu d’aquestes ajudes sigui correcte i que arribi en el termini i en la forma adequada als que les necessiten.

Per què amb una partida pressupostària aprovada hi ha ajudes que queden sense gastar-se?

— Com deia, hi ha una bona voluntat, com l’IMV o la renda garantida a Catalunya, però a l’hora de la veritat és molt difícil de compatibilitzar amb altres prestacions que no són del sistema de serveis socials, sinó que són de la Seguretat Social, que pertany al ministeri de Treball. I, al final, això acaba petant als serveis socials perquè no s’ha articulat bé aquesta tramitació. 

Llavors, ¿hi ha incompetència administrativa?

— L’IMV s’ha de tramitar bàsicament per via telemàtica i no s’ha tingut en compte que molts dels beneficiaris pateixen bretxa digital. Si no s’habiliten sistemes presencials i d’acompanyament no arribaran per una dificultat en la prestació, no perquè no sigui adequada.

¿Diu que des de serveis socials han tramitat ajudes que no els tocaria?

— Sí. La feina del treballador social és poder intervenir per fer un diagnòstic sobre què passa a les famílies i fer-los un pla de treball perquè se’n surtin. Però la burocràcia ens ofega i hem de dedicar-hi molt de temps. L’INSS (Seguretat Social) tramita les prestacions d’incapacitat o de pensió, així que ara per què hem de dedicar el 40% de la nostra jornada laboral a fer informes de vulnerabilitat?

Digui-m’ho vostè.

— Té a veure amb l’acreditació de la pobresa. Tothom, sense preguntar-ho, ha decidit que el sistema de serveis socials som els acreditadors de la pobresa i ara tenim un dilema ètic, que és que la gent pobra no només ho ha de ser, sinó que a més ho ha d’acreditar. Això col·loca els treballadors socials com una frontissa de l’administració, perquè la ciutadania no ens veu com uns professionals de relació i ajuda, sinó com el funcionari que els pot denegar o no uns diners, que a més, no solucionen vides.

Hi ha una criminalització de la pobresa?

—  I tant, hi ha un estigma. Moltes famílies de classe mitjana que no podien fer front a la hipoteca no s’adreçaven a serveis socials per vergonya. Això també passa perquè així com el sistema de salut té un caràcter universal, el de serveis socials es basa en un model de beneficència i, esclar, la beneficència és per als pobres tradicionalment.

Se senten menysvalorades com a professionals d’un sector clau?

— Les UCI sanitàries van salvar moltes vides, però ara cal posar en marxa les UCI socials, s’han de crear espais d’atenció intensiva social per recuperar les persones en risc d’exclusió a conseqüència de la crisi social. Mesures intensives especials per ajudar la població. La pobresa s’està transformant, ara afecta una franja de població d’una manera diferent perquè ara ja no afecta només aquells que no tenen accés a un mercat laboral, sinó que cada cop més hi ha persones que són pobres perquè no tenen feina i no poden fer front a les despeses sobrevingudes. Ens trobem amb famílies que estan treballant, de classe mitjana-baixa, que amb l’augment de l’IPC o els sous baixos no poden fer front a la factura de llum o gas, o no poden permetre’s unes vacances després de tot un any treballant. Això és pobresa, no poder cobrir els mínims establerts com a estàndards de qualitat de vida.

Què proposa?

— No cal demanar una cita perquè un treballador social ens faci un informe de vulnerabilitat, que a més ningú sap què vol dir. El treballador social fa informes socials, però l’exclusió és un indicador que està molt ben definit per l’administració, amb un indicador de suficiència econòmica, que s’hauria de determinar pels barems fixats. Si l’exclusió social es considera que l’ha de fer un treballador social, no l’ha de fer des de serveis socials. Hi ha treballadors a educació, també els podrien tenir al servei públic d'ocupació estatal (el SEPE).

O Endesa, que exigeix els informes als serveis socials municipals?

— També podrien contractar aquest perfil professional per fer aquesta tasca i deixar els treballadors de serveis socials per fer intervenció individual i comunitària amb les famílies que estan en risc. Si preguntes als treballadors socials quina part de la seva jornada dediquen a tràmits burocràtics, es diu que un 40% la destinaven a fer papers. El govern negocia amb els ajuntaments que són els serveis socials els que l'han de tramitar en un procés molt complex.

Com es pot deixar enrere el sistema de beneficència?

—  Estem pendents de canvis. La legislatura passada es va aprovar un nou model de serveis socials que encara no s'ha desplegat, igual que la llei aprovada fa onze anys, ni tampoc s’ha desplegat la cartera de serveis. Cal fer el desplegament i la implementació del pla estratègic perquè implicarà un canvi de model i suposarà un pas cap a un model de caràcter universal. Però cal una gran inversió perquè si això no va acompanyat de diners, no hi ha res a fer. Hi ha d’haver una voluntat política i una dotació econòmica. No és que no hi hagi diners: potser no els suficients, però n’hi ha. Moltes de les deficiències del sistema públic acaben a les entitats del tercer sector, que fan la feina que hauria de fer el sistema públic. És una perversió del sistema. El tercer sector no pot cobrir les deficiències estructurals del sistema de benestar.