"Si ens diuen que marxem d'aquí, ocuparem un altre local"

Barcelona“Si ens diuen que marxem d’aquí, ocuparem un altre local. N’hi ha molts per aquí”. El Rafael viu en una d’aquestes botigues tancades per la crisi al Guinardó. Fa tres setmanes que va forçar el pany d’un comerç de jardineria buit que tot just havia tancat i s’hi va instal·lar amb sis membres de la família, entre els quals dos nebots menors que van a l'escola del barri i la seva dona embarassada de pocs mesos. Abans d’aquest sostre n’havien ocupat altres per la mateixa zona. Agafen les quatre pertinences que tenen i se’n van quan els comuniquen que seran desallotjats per no tenir problemes. “No tenim massa alternatives i un pis tampoc ens soluciona res perquè treballo en la ferralla”, explica amb la porta mig oberta, mentre a l’interior un dels parents s’afanya a tapar amb paper de colors els vidres de l’aparador “per tenir una mica d’intimitat”. 

En tres illes de blocs de la zona almenys hi ha una desena de famílies que han fet de les botigues tancades el seu sostre. La majoria dels locals conserven fins i tot algun senyal que dona alguna pista de quin era el negoci que hi havia fins fa poc: el rètol, un adhesiu amb el telèfon o fins i tot els mobles. Expliquen els veïns que una família va entrar en un saló de bellesa “gairebé l’endemà” que abaixés la persiana. “Tot era gairebé nou”, diu una botiguera, que afirma que en general hi ha una bona relació, tot i que sí que hi ha una preocupació per “si pot passar el que va passar a Tetuan”, en referència a l’incendi de dimarts en una sucursal bancària ocupada en què va morir una família de quatre membres. “Haig de dir que sempre saluden i diuen bon dia quan passen per davant”, explica. 

El petit comerç del barri està en procés de desaparició fora de les grans artèries de pas, com la ronda Guinardó i el passeig Maragall. Als carrers secundaris abunden els locals amb les persianes abaixades, els cartells de venda o lloguer i en alguns casos els propietaris han reforçat les portes per evitar-ne ocupacions. Botigues buides i reconvertides en cases són les cares d’una mateixa moneda de crisi i precarització.

Recollint ferralla

Un carro de supermercat buit lligat a un fanal delata que hi ha un altre local, que té la persiana a mig obrir i els vidres coberts en una barreja de cortines i papers. El Florín, de 37 anys, explica que cada dia li costa més omplir el carro de la ferralla que aconsegueix recollir voltant per la ciutat per vendre-la després a la plaça de les Glòries. “Cada cop és pitjor perquè hi ha molta gent remenant pels contenidors, i últimament fins i tot hi ha espanyols”, explica amb la intenció de subratllar com de “malament” està la situació. Fins ara treballava a l’obra “en negre” perquè no té papers, però la pandèmia l’ha fet perdre fins i tot aquestes feines mal pagades.

De dins surt la seva dona, la Susana, que explica que quan fa quatre mesos van arribar els Mossos, alertats pels veïns de l’ocupació, la família va dir que podria pagar “alguna cosa” de lloguer però no n’han tingut més notícia. Hi viuen amb els dos fills adolescents, que cursen formació professional. “Guanyem 70 o 80 euros a la setmana per a quatre persones, ja em diràs si podem viure”, lamenta. No tenen llum ni aigua i l’habitacle és un sol espai on s’acumulen objectes recollits al carrer amb una cuina de butà, una taula i un llit gran, on dorm el matrimoni, i un que ara està plegat per als fills. S’escalfen amb una estufa de butà i a la nit s’il·luminen amb piles. “Fa fred perquè pels vidres i la porta passa molt aire”, destaca el Florín. La seva dutxa és un cubell, el mateix amb el qual renten la roba. “Quan tenim diners portem la roba a una bugaderia del barri”, diuen i, de tant en tant, s’arriben fins a un dels serveis de dutxes. “¿Ajudes? Et pots morir esperant-ne una”, es queixen.

Des de l’Ajuntament admeten que no hi ha ajudes per a persones que ocupin locals, més enllà de les puntuals de menjar o roba perquè els requisits fixats per accedir a un lloguer social exigeixen la situació administrativa en regla i ser desallotjat d’un habitatge. A més, tampoc els salva la moratòria de desnonament en vigència des de la pandèmia. “De moment ens quedem aquí fins no sabem quan”, s’acomiada el matrimoni.