La pobresa es cronifica a les Balears

Palma250.000, aquesta és la xifra de persones que viuen en risc de pobresa a les Balears, un 20,6% de la població, un de cada cinc ciutadans, segons dades del darrer informe de la xarxa per combatre la pobresa EAPN Balears relatives al 2023. I això, malgrat una nova temporada turística de rècord i una ocupació laboral històrica. Setembre va acabar amb 638.000 afiliats a la Seguretat Social, una quantitat que no s’havia assolit mai a les Illes.

L’Arxipèlag és un dels motors de l’economia estatal, però les bones xifres macroeconòmiques no repercuteixen en la realitat quotidiana de moltes famílies de les Illes que tenen dificultats importants per afrontar despeses tan bàsiques com l’habitatge, l’energia elèctrica i els aliments. En aquests casos, és impossible afrontar imprevistos i tampoc es pot gaudir d’un espai d’oci cultural.

Els menors són amb diferència els que més pateixen aquesta situació, tant quantitativament com pel que suposa per al seu futur la manca d’oportunitats. Un de cada tres nins i adolescents de les Balears està en risc de pobresa o exclusió social (un 33,3%, mentre que el 2022 n’eren el 27%).

“Tenir infants a la llar és un factor d’empobriment”, assegura el director tècnic d’EAPN Balears, Andreu Grimalt. Les xifres són clares al respecte: les llars amb menors registren taxes de pobresa i exclusió més de vuit punts superiors (24,4%) a les que no en tenen (16,2%). I un exemple serveix per entendre les conseqüències d’aquests percentatges: més de 22.000 menors de les Illes (un 10,2%), per manca de doblers, no poden resoldre els seus problemes de visió i tenir ulleres, segons les dades de l’associació Visió i Vida –només Ceuta supera les Balears, amb un 19,8%.

Tenir feina ha deixat de ser un factor d’inclusió social i la clau a hores d’ara és l’accés a un habitatge digne i assequible. Segons un informe d’Intermón Oxfam, un de cada deu treballadors de les Balears (el 9,6%) no guanya prou per cobrir les necessitats bàsiques. De fet, CCOO va xifrar el salari perquè tots els ciutadans poguessin tenir una vida digna i autònoma: 1.983,33 euros en 14 pagues. Per contra, els treballadors illencs varen cobrar de mitjana 1.554,64 euros el 2022. I, com qualsevol mitjana, això implica que hi ha persones molt per sota d’aquesta xifra. El 7% dels balears viu amb menys de 611 euros al mes i la taxa de la privació material i social severa és del 6,1% (74.000 persones). En aquest cas, parlam de ciutadans que no poden comprar roba ni tenir les sabates en bones condicions, ni reunir-se amb amics i família per prendre alguna cosa una vegada al mes ni pagar una connexió a internet.

D’altra banda, Grimalt remarca que la situació és pitjor perquè aquestes dades fan referència a les llars i no inclouen les persones que viuen al carrer o a xaboles. A Mallorca, per exemple, el nombre de persones sense casa no ha deixat d’augmentar: des de 2019, l’augment ha estat del 112%. Si fa cinc anys n’hi havia 207, el 2023 ja n’eren 440, més del doble, segons les dades de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS).

El director tècnic d’EAPN considera que s’han de posar sobre la taula noves mesures, perquè les rendes mínimes (Resoga, Ingrés Mínim Vital) no són suficients per pal·liar la pobresa. “És el moment de plantejar la implantació de la renda bàsica universal”, diu Grimalt, a més de criticar les rebaixes d’impostos que han aplicat institucions com el Govern i l’Ajuntament de Palma. “Els que tenen més són els que han d’aportar més”, subratlla.

D’altra banda, les persones en situació d’exclusió social han de lidiar amb un augment de l’aporofòbia, que moltes vegades s’acompanya d’actituds xenòfobes, perquè els migrants són un col·lectiu amb dificultats per tirar endavant. “Veim un increment d’aquestes conductes, sobretot entre la gent jove”, apunta Grimalt.

Cinc anys a l’espera d’una millora

Vendre al carrer, netejar cases sense estar assegurat, descarregar capses als mercats... Mbaye Diop va esperar cinc anys una oportunitat que li permetés sortir de la situació de pobresa en què es va trobar quan va arribar a Mallorca procedent del Senegal el 2017. “Per sobreviure als hiverns, ajudava un matrimoni de persones grans que venien als mercats i em pagaven uns 25 euros per dia. Com a molt hi anava quatre dies per setmana”, explica. És a dir, que aquells mesos guanyava com a màxim 400 euros al mes. “Pagar l’habitació de la casa era el més difícil. Per menjar, demanava als amics alguna cosa, encara que de vegades no em podien ajudar perquè no en tenien ni per a ells”, continua.

A la fi, el 2022 va poder signar un contracte de feina amb una empresa de construcció, que el va ajudar a regularitzar la seva situació. Combina aquesta feina amb una altra en un restaurant els estius, però encara no pot pagar una casa per viure tot sol amb la seva dona, que espera al Senegal l’oportunitat per reunir-se amb ell. “Treballar és el més important. La meva vida ha millorat, pag impostos i enviï doblers a la família. Tots els caps m’estimen perquè faig les coses abans que m’ho diguin”, diu amb satisfacció. “Quan veig gent al carrer i em demana ajuda, vaig a comprar-los menjar. Perquè puc acabar com ells”, sentencia.