Carles Lalueza Fox: "Els pocs gens que ens diferencien dels neandertals podrien definir què ens fa ser humans"

BarcelonaL’inesperat reconeixement al genetista Svante Pääbo amb el Nobel de medicina per haver desxifrat el genoma dels neandertals ha revifat l’interès per una disciplina disruptiva, que fa poc més d’una dècada que va néixer i que ha transformat l’estudi del passat: la paleogenètica. Carles Lalueza Fox (Barcelona, 1965) és investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) i un dels principals experts del món en recuperació i anàlisi d’ADN antic. Ara és director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, però el 2010 va formar part de l'equip que va demostrar que els neandertals i els humans moderns es van encreuar, fet que ha significat un abans i un després en la teoria de l’evolució.

La paleogenètica ha suposat una revolució per a la història humana.

— Clarament. El que fem ara, fa quinze anys era impensable i impossible. La disciplina sorgeix el 1984, però les tecnologies no arriben fins al 2008. És a dir, la possibilitat de recuperar genomes sencers d’éssers que van viure en el passat, de fins a un màxim d’un milió d’anys en condicions molt fredes com és el cas d’un mamut conservat en el gel, no existia fins fa una dècada. Aquesta metodologia ha obert una font d’informació que és innovadora i totalment independent de les fonts clàssiques —l’arqueologia i l’antropologia o les tècniques de datació de fòssils—, i no només ha condicionat el contacte amb la història, sinó que n'ha canviat certs aspectes.

Quines són les troballes crucials que podem agrair a la paleogenètica?

— Ara som capaços de respondre preguntes que altres camps que estudien el passat no poden respondre i fer-ho al detall i més objectivament. El genoma és el nivell últim d’informació d’un organisme. No tens opinió sobre allò ni una mirada que depengui d’una escola de pensament. És el que és. Pel que fa a l’evolució humana, ha donat resposta a molts aspectes que semblaven irresolubles com l’atribució del sexe genètic a un fòssil, perquè la interpretació en molts casos depèn de si són masculins o femenins; les relacions de parentiu entre diferents jaciments o les migracions del passat. I esclar, el que va aconseguir Pääbo, que és la constatació que humans i neandertals s’havien hibridat i que actualment mantenim un percentatge petit però significatiu de gens neandertals. 

¿Destacaria el descobriment d'aquesta hibridació com la contribució més gran de la paleogenètica a l'estudi de l’evolució humana?

— Ha suposat un canvi conceptual i fonamental. Fins fa poc encara es creia que neandertals i Homo sapiens no s’havien hibridat. I l’evidència que sí que ho van fer suposa canvis molt profunds, de llarg abast no només científic, sinó social i popular. La paleogenètica és una oportunitat de posar-nos d’acord historiadors, arqueòlegs, paleontòlegs i genetistes per mirar el passat amb ulls nous i tornar a mirar els registres fòssils amb una mirada diferent.

Què pot revelar un paleogenoma?

— La informació que ens pot donar un genoma és enorme i es trigarà dècades a interpretar-la. Si considerem que els humans som diferents dels neandertals i dels denissovans, i quan mirem el genoma veiem que diferim escassament per un centenar de gens, podríem definir objectivament què és ser un ésser humà mirant les funcions i la regulació d’aquests gens diferents. Aquí hi ha molt de camp per córrer i és el que està fent Pääbo ara, intentar entendre en organoides la funció dels gens que són diferents en neandertals i humans moderns. 

¿D’on es pot extreure aquesta informació? Només dels ossos?

— No necessàriament. Hi ha un parell d’estudis que han pogut recuperar l’ADN de neandertal directament de sediments d’una cova, sense la presència de fòssils. Això és molt important, tot i que té les seves limitacions, perquè podem extreure informació dels animals que caçaven, els vegetals que hi havia o els patògens que ja existien i que en alguns casos els van causar la mort. Això últim semblava impossible fins ara perquè la majoria de malalties no deixen cap senyal als ossos. 

¿Deia que només ens diferencien un centenar de gens del neandertal?

— Sí, són molt pocs. Però el genoma és molt complex. Aquesta és una informació basal, però el que importa és com s’expressen. Això, en realitat, quan es va seqüenciar el genoma del ximpanzé el 2006, ja es va veure: hi ha molt poques diferències amb el llistat de gens humà. I, tot i això, som molt diferents físicament. Si ens fixem en els neandertals, el crani és molt distintiu i això tampoc no es pot explicar amb 100 gens diferents. Hi ha molta feina a fer per passar de tenir la seqüència genètica a entendre com afecta un individu viu. 

¿Tots els humans actuals som una mica neandertals?

— Els humans moderns de fora d’Àfrica porten un 2% de gens neandertals, i els d'Àsia i Oceania, al voltant d’un 4% de gens denissovans. Malgrat barrejar-se, es mantenen llinatges separats i fàcils de distingir genèticament. De fet, neandertals i denissovans també es van encreuar, com es va veure amb la noia els resultats de l'estudi de la qual també va publicar Pääbo i que era meitat denissovana i meitat neandertal, és a dir, un híbrid de primera generació. La clau d’aquests estudis és que donen una visió molt més complexa de l’evolució humana. Fins ara la representàvem com una cadena de progrés en què les espècies sortien caminant fins a arribar a l’ésser humà, un darrere l’altre, i després vam passar als arbres, amb branques que se separen i ja no es tornen a trobar. La visió dels estudis genètics és més real, però costa més d’explicar per què les branques es van entrecreuant en diferents moments i diferents llocs. 

Així, podem parlar d’espècies?

— No n'estic segur. La definició d’espècie és arbitrària i sovint no es compleix, està basada en el fet que abans no teníem cap esperança de fer estudis genètics en una dimensió temporal. Els límits són confusos i és una qüestió controvertida. Els paleontòlegs tenen la necessitat d’anomenar una espècie amb criteris, però als genetistes això no ens preocupa. Pensa que Pääbo va seqüenciar el genoma del denissovà i no es va preocupar en cap moment de definir-lo com una espècie diferent. Eren poblacions o llinatges humans molt semblants a nosaltres però a l’hora molt diferents. Això ara ens costa d’entendre perquè som els únics que quedem. 

Si no s'haguessin extingit aquests llinatges, creu que hi conviuríem?

— No ho sabem. En aquell moment segur que es veien com a diferents i, així i tot, es van hibridar. La meva sospita és que en el fonamental ens veuríem semblants, com a humans. Veuríem diferències en aspectes físics i culturals, lingüístics… Però això ara ja passa dins la nostra espècie. Ser objectiu en la percepció d’aquests humans és molt complicat; parlem per ells. I això que diré és especulació, però jo crec que tindrien la capacitat d’evolucionar culturalment igual que nosaltres.

Pääbo mereix el Nobel?

— Sens dubte. És el pioner d’aquesta disciplina i és un líder visionari perquè va començar el projecte quan encara les tècniques de seqüenciació actuals no estaven enllestides. Admeto, però, que jo no creia que aquesta fita tingués un encaix en les categories del Nobel perquè quan es va crear el premi no es va saber veure que el segle XX seria el de la biologia i el XXI el de la genòmica. No hi ha categories per a això i als genetistes i biòlegs ens fiquen amb calçador al Nobel de química o el de medicina.