La poderosa ment animal

Hi han estat sempre. Al nostre costat. Però, majoritàriament, no hem fet més que aprofitar-nos-en. Primer ens en menjàvem la carn i fèiem servir les pells per abrigar-nos, i els ossos i els tendons per fabricar eines. Després vam aprofitar la seva força per desplaçar-nos i llaurar els camps. Ara, a més, alguns ens fan companyia. N’hi ha que ens serveixen per experimentar amb medicaments.

Hi ha llocs on, malgrat aquest aprofitament, se’ls tracta amb respecte. Els san del desert del Kalahari són l’última cultura que caça mitjançant el que alguns experts pensen que és la tècnica més ancestral de totes, probablement anterior a la fabricació d'eines esmolades: la caça per esgotament. Consisteix a córrer al darrere de la presa fins que mor de pura extenuació. En el cas del cudú, un antílop que pot superar els 300 quilos, la persecució pot durar més de vuit hores, al final de les quals l’animal cau exhaust a terra. Un cop mort, el caçador inicia un ritual durant el qual l'acarona i li frega el cos amb sorra perquè l’esperit del bòvid pugui retornar al seu lloc d’origen, el desert. A continuació, amb l’objectiu de recuperar la musculatura cruixida per la persecució, s’unta les cames amb la saliva de l’animal.

A les societats occidentals aquestes mostres de respecte s’han perdut en la majoria de relacions amb la resta d’animals. La visió mecanicista que defensava René Decartes quan deia que els altres animals eren autòmats sense ànima, màquines dotades de moviment però no de sentiments, hi podria tenir alguna cosa a veure. Segons el filòsof francès, els crits d’un porc en un escorxador no eren conseqüència del dolor, sinó, simplement, el grinyol d’un mecanisme mal ajustat.

Aquesta concepció del món animal és molt adequada per a l’explotació intensiva que en fa, per exemple, part de la indústria càrnia. Amuntegar, engreixar i esquarterar autòmats sense ànima no implica cap càrrega moral. Però, esclar, Descartes estava profundament equivocat. Ja fa temps que se sap que els vertebrats són capaços de sentir dolor. Més enllà d’això, els últims anys s’han fet una sèrie de descobriments que han revelat, no només la profunditat de la sensibilitat animal, sinó unes capacitats cognitives que s’assemblen sorprenentment a les humanes i, en alguns casos, fins i tot les superen.

Una memòria prodigiosa

Tal com explica l’escriptora Jennifer Ackerman al llibre L’enginy dels ocells (Cossetània, 2023), el trencanous americà, un ocell que amb prou feines fa 150 grams, pot amagar més de trenta mil llavors en llocs diferents d’un territori de desenes de quilòmetres quadrats i, al cap d’uns mesos, recordar on són i recuperar-les. Hi ha proves de memòria prodigioses en humans, com el de l’enginyer japonès Akira Haraguchi, que el 3 d’octubre de 2006 va dedicar setze hores i mitja a recitar els primers cent mil decimals del nombre pi de memòria. Malgrat casos excepcionals com aquest, està clar que, a diferència d’un exemplar qualsevol de trencanous americà, la memòria d’una persona mitjana és incapaç de recordar la posició de trenta mil objectes.

En termes de memòria, també és il·lustratiu l’experiment que el 2007 va comparar la memòria espacial de ximpanzés de cinc anys amb la d’estudiants universitaris. Els investigadors japonesos Sana Inoue i Tetsuro Matsuzawa, autors de l’estudi, van començar per ensenyar a comptar els ximpanzés. És a dir, els van ensenyar que l’1 era el primer número, que després venia el 2, després el 3, i després la resta de números fins al 9. A continuació van sotmetre els subjectes de l’experiment a una prova que, tant ximpanzés com humans, van superar amb facilitat: en una pantalla apareixien els números de l’1 al 9 en posicions i ordenacions aleatòries i se’ls demanava que premessin tots els números en ordre: primer l’1, després el 2, i així successivament fins al 9.

Un cop superat el test, els investigadors van posar-los, ara sí, una prova complicada. Els presentaven la mateixa situació i els demanaven el mateix, però amb la diferència que quan els participants premien el número 1, la resta de números es transformaven en rectangles de color blanc. Ara calia, doncs, prémer els rectangles en l’ordre que havien indicat fugaçment els números desapareguts. Els resultats van ser inapel·lables. Els ximpanzés recordaven més números que els universitaris.

Sembla que, d’alguna manera, el cervell dels ximpanzés feia una fotografia global abans fins i tot que els ulls poguessin recórrer amb detall tota la pantalla. Aquesta memòria espacial permetria a aquests simis recordar els arbres que tenen més fruita i planificar els millors itineraris per tornar-hi en el futur, una habilitat de la qual depèn la seva supervivència. En el cas dels humans, l’evolució ha propiciat el desenvolupament d’algunes regions cerebrals com les destinades al llenguatge, fonamental per a la supervivència humana, en detriment d’altres, com les que corresponen a la memòria espacial.

Una nova idea d’intel·ligència

Però una cosa és la memòria i una altra la intel·ligència. Tradicionalment, s’ha considerat que els humans, amb la nostra capacitat d’imitació, el llenguatge articulat i la teoria de la ment, que és l’habilitat de comprendre les intencions dels altres, som els animals més intel·ligents del planeta. Tenim un coneixement conceptual i racional del món, planifiquem, raonem, resolem problemes, construïm abstraccions i aprenem ràpidament. Però aquesta idea de la intel·ligència està centrada en el punt de vista i les capacitats humanes.

Alguns científics, com la biòloga francesa Emmanuelle Pouydebat, especialitzada en cognició animal, defensen una definició alternativa d’intel·ligència que s’abstreu d’aquesta visió antropocèntrica. Al llibre Inteligencia animal (Plataforma, 2018), Pouydebat sosté que la intel·ligència es pot entendre com la capacitat d’adaptació que permet a cada individu ajustar el seu comportament al context en què es troba, tenint en compte que això es fa amb un objectiu de fons que és la supervivència i la perpetuació dels gens en futures generacions.

Un exemple d’aquesta idea ampliada d’intel·ligència és la dels albatros, aquests ocells marins que amb les ales obertes poden superar els tres metres i que són monògams i fidels tota la vida. L’albatros errant viu en illots australs i quan s’enlaira per pescar calamars, peixos i petits crustacis, es pot allunyar del niu més de mil quilòmetres. Un cop satisfeta la gana, torna a la petita illa on té el niu després de solcar centenars de quilòmetres d’un paisatge dominat per la monotonia de l’oceà. Una proesa que, evidentment, no és a l’abast de cap humà sense motors ni tecnologia de navegació.

Ja se sap, però, que els ocells són un món a part en l’àmbit cognitiu. Més enllà de la memòria del trencanous americà, hi ha aus que són especialment enginyoses. En un experiment amb gralles, es van posar exemplars d’aquesta au de la família dels còrvids al davant d’un tub transparent mig ple d’aigua. Un cuc de la farina surava a l’aigua de tal manera que, per més apetitós que li semblés, l’ocell no el podia capturar directament amb el bec. El tub era massa estret i no hi podia ficar el cap. Després d’estudiar la situació, la gralla va agafar amb el bec unes pedres que hi havia prop del tub i les va anar introduint al conducte fins que el nivell de l’aigua va pujar prou com perquè pogués agafar el cuc. A més, després de repetir unes quantes vegades l’experiment, els investigadors van observar que cada vegada utilitzava menys pedres i trigava menys a atrapar el cuc. Havia après a fer servir les pedres més grosses, que desplaçaven més aigua i acceleraven el procés.

A part dels albatros, hi ha animals aparentment més simples que fan viatges semblants. Les abelles s’allunyen fins a deu quilòmetres del rusc —una distància que, en proporció a la seva mida, equival als mil quilòmetres de l’albatros— per buscar aliment i no es perden en cap moment. Amb un cervell de només un milió de neurones —el nostre en té cent mil milions—, les abelles són capaces, a més, de memoritzar característiques de les fonts d’aliment com la posició de les flors i la quantitat de nèctar que contenen en funció del moment del dia. Com s’ho fan? És un autèntic misteri, però sembla que la resposta té a veure amb la seva capacitat de classificar per categories, de comptar fins a quatre, de construir mapes mentals i dominar conceptes relacionats amb abstraccions com la quantitat i la configuració espacial.

Tal com explica el psicòleg i filòsof David Barrie al llibre Los viajes más increíbles (Crítica, 2020), els científics han intentat entendre aquesta prodigiosa capacitat d’orientació —no només de les abelles, sinó d’ocells, tortugues, papallones i altres animals— mitjançant explicacions basades en l’olfacte, la memòria visual o la sensibilitat geomagnètica, però en molts casos els mecanismes concrets que permeten refer camins tan llargs encara no estan del tot clars.

L’empatia i la mort

A mesura que es van coneixent els altres animals, es descobreixen no només capacitats cognitives sorprenents sinó comportaments socials complexos com, per exemple, conductes específiques davant de la mort que es poden identificar amb la idea humana del dol. El 2013 es van observar membres de tres famílies diferents d’elefants que, al llarg de diversos dies, s’apropaven al cos mort d’una matriarca per olorar-lo i tocar-lo. També s’han observat ximpanzés que netejaven amb molta cura els cossos d’alguns morts i una orca que va mantenir durant disset dies una cria finada al seu costat.

Sense que estigui relacionat directament amb la mort, també s’han observat comportaments d’empatia i compassió en animals com els bonobos. Al Yerkes National Primate Research Center de l’Emory University a Atlanta, les femelles més joves del grup ajudaven la Peony cada dia. Era la més vella del grup. Tenia artritis i amb prou feines podia caminar fins al menjar, però sempre hi havia algú que l’ajudava o fins i tot li portava l’aliment.

El primatòleg Frans de Waal argumenta al llibre El bonobo y los diez mandamientos (Tusquets, 2014) que això contradiu els filòsofs de tradició kantiana que consideren que els principis morals de comportament es deriven de la raó. Segons de Waal, passa al revés: l’estudi dels grans simis mostra que ja hi ha tendències que fomenten les conductes empàtiques i cooperatives sense necessitat de llenguatge sofisticat o de capacitat de raonament abstracte. En tot cas, seria després que la cultura humana hauria donat forma a aquestes inclinacions naturals per mitjà de normes de comportament ètiques o religioses.

Sigui com sigui, està clar que a mesura que coneixem millor els altres animals, la vella concepció cartesiana dels autòmats sense sentiments que tan sols es mouen perd més i més sentit. De fet, passa el contrari: cada vegada s’assemblen més a nosaltres.