PalmaQuè pot la poesia davant els horrors del present? Què pot la poesia davant la fi d’un món que fa estona que agonitza? El segle passat, Theodor Adorno va dir “Escriure un poema després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”, perquè d’un sofriment tan terrible no en pot sortir cap complaença estètica. Així doncs, era com si l’horror del món hagués matat la poesia, la seva possibilitat. Anys més tard, després de llegir els poemes de Paul Celan, Adorno va matisar la seva sentència. El que no és possible després d’Auschwitz és fer poesia com abans, hi ha hagut una ruptura que ha canviat per sempre el contingut de les paraules, la relació del llenguatge amb l’experiència. La llum de la catàstrofe, ens obliga a pensar i dir el món d’una altra manera.
Pensar i dir, filosofia i poesia, dues riberes que la nostra tradició ha considerat sovint antagòniques. Em sent més a prop de la mirada de María Zambrano, que fa un intent preciós per apropar-les. Filosofia i poesia, dues maneres d’entendre’ns, simbiòtiques. La poesia és la confiança en la possibilitat de trobar una paraula vertadera que dissolgui la confusió i ens apropi al sentit del que estam vivint. Així mateix, el pensament, diu Zambrano, es produeix per l’íntima necessitat que tenim d’entendre allò que ens passa. Perquè la vida és quelcom que ha de fer-se, perquè estem envoltats del misteri de les coses i dels altres, que no sabem ben bé qui són; perquè hi ha destrucció, mort i desraó, són necessàries, avui més que mai, el pensament i la poesia.
La filosofia de María Zambrano no té cap altre interès que arribar a entendre(s). Entesa amb una mateixa i entesa amb l’altre. Filosofia i poesia, una combinació necessària, una insubmissió a la tirania de la tecnocràcia, una manera d’eixamplar els contorns de l’ànima humana. En paraules de Zambrano, “guanyar el nous sense perdre l’ànima, endinsar-se en la llibertat tant com ens sigui possible, sense aniquilar ni humiliar la vida de les entranyes”.
El nostre món està poblat de cossos que viuen ferits per una norma, per un model, per una frontera. La ferida insisteix i potser la poesia, la filosofia, han de ser la cura que lluiti contra l’oblit, han de ser les paraules que facin impossible justificar el dolor. Europa és una fortalesa criminal. Les nacionalitats, les pallisses, les pasteres, els camps de refugiats, vessen la sang d’una ferida oberta que cartografia els mapes. El planeta està sembrat de murs i de filferros, de drons, de càmeres, de llindars implacables. Els cossos que desafien els límits mostren la veritat de la nostra història. Les fronteres reprodueixen les violències que habiten les vides, les relacions quotidianes. Vivim el somni del capital, l’únic que no té fronteres. Sembla una banalitat, però potser és la banalitat més dolorosa, la més inexcusable, la que encara hem de dir.
La violència de les fronteres
Si poguessin traçar el món aquells que avui pateixen la violència de les fronteres, potser descobriríem mapes que ara ens resistim a imaginar. La filòsofa, d’origen jueu, Judith Butler va defensar una idea molt potent: no podem escollir amb qui compartim la terra, tenim l’obligació de conviure amb aquells que cohabiten el nostre planeta amb nosaltres. Descendent d’un poble que sap el que és viure i morir entre els murs dels guetos i dels camps d’extermini nazi, ara veu com l’estat d’Israel alimenta un mur farcit de míssils. I ho denuncia amb valentia. Ens regala una reflexió imprescindible: sigui on sigui que habitem el món, no és possible desfer-nos ni defensar-nos dels altres, conviure és una imposició que no podem defugir aixecant fronteres.
Som animals ferits, però tenim encara la paraula filosòfica, la paraula poètica. Paraules que no poden tancar les ferides, ni predicar la seva bellesa, però ens permeten entendre la barbàrie i fer-la intolerable. Paraules que poden ser pedrades contra els murs de la nostra indiferència.u