Pollença, el poble que plantà cara al feixisme

PalmaDiumenge 19 de juliol de 1936 les notícies que arribaven a Mallorca per ràdio eren molt inquietants. Dos dies abans, des del Marroc, un grup de militars liderats per un Francisco Franco de 43 anys s’havia aixecat contra la Segona República del Front Popular. L’endemà moltes zones de la Península ja estaven sota el control dels insurrectes. En aquestes zones, des de Madrid s’havia convocat una vaga general indefinida. Allà on se secundaria amb més fervor fou a Pollença, el poble que, per culpa de la seva decidida resistència, acabaria sent un dels més castigats. Així es desprèn del llibre La Guerra Civil a Pollença. La revolta contra la rebel·lió (Documenta Balear, 2006), coescrit per Pere Salas, Jaume March i Andreu Cerdà. El 2002 l’historiador Pere Josep Garcia inventarià els llocs de la barbàrie a Guia de la República i la Guerra. Pollença, Port de Pollença, Cala Sant Vicenç (Illa Edicions).

“A Pollença –assegura Garcia–, hi hagué molta de gent polititzada disposada a plantar cara al cop d’estat. Aleshores, el sindicat més gran del municipi era La Confiança, amb uns 200 afiliats. Dilluns 20 de juliol, a primera hora del matí, els piquets ja anaren a la fàbrica de teixits Can Morató, que era la més important”. Hi hagué un element clau per a la mobilització ciutadana: “Encoratjà molt el fet que els carabiners i la base militar del Port de Pollença s’haguessin posicionat a favor de la República”.

Un poble traumatitzat

Al migdia, al Port de Pollença, fou on hi hagué la primera escaramussa, que deixà tres morts: dos militars colpistes i el jove caporal republicà Ramon Crespo. El dia abans, la Guàrdia Civil ja havia detingut el socialista palmesà Alexandre Jaume i l’exbatle d’Inca Antoni Mateu, que es trobaven estiuejant a la zona –el 24 de febrer de 1937 serien afusellats al cementeri de Palma juntament amb l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques i el batle de Ciutat Emili Darder.

Passades les tres del capvespre, els feixistes ja arribaren al poble. Atrinxerats a l’Ajuntament hi havia una vintena de pollencins fent costat a Pere Josep Cànaves Salas, que des del febrer era batle per Esquerra Republicana al capdavant d’una comissió gestora. “La resistència –apunta l’investigador– fou coordinada per dos regidors més d’esquerres: Tomeu Cabanelles Botia, del Lloquet, que donava ordres des del Consistori, a la plaça de Monti-sion, i Martí Vicens Vilanova Bonjesús, des del carrer. Estaven armats amb pistoles velles, escopetes de caça i canons del segle XVI que s’empraven per al simulacre dels Moros i Cristians. També tenien espases, llances, uns quants cartutxos de dinamita fermats a pedres i còctels molotov. Davant tingueren uns militars amb metralladores i armes molt més sofisticades. De seguida veieren que poc podien fer per aturar aquella envestida”.

L’horabaixa d’aquell 20 de juliol Pollença ja alçava la bandera de la rendició. La resistència havia estat anecdòtica, però la desfeta seria terrible. La maquinària repressiva s’activaria amb el nou batle Montserrat Villalonga. Aviat arribaria la coneguda ‘Causa Número 57-1936’. “Fou –apunta Garcia– un dels majors consells de guerra mai fets a Mallorca durant la Guerra Civil contra un poble”. S’hi varen jutjar 147 persones, cinc de les quals acabaren sent condemnades a mort. Fora d’aquest procés judicial en serien assassinades 32 més –a Porreres, on no hi hagué cap consell de guerra, el batle Climent Garau fou afusellat amb una trentena més de veïns, entre ells, tots els seus sis regidors. La resta de pollencins encausats s’enfrontaren a penes d’entre 30 i 8 anys de presó, encara que la totalitat passaria una mitjana de sis anys entre reixes –a partir del 1940 la dictadura, per descongestionar els penals, commutaria les condemnes per arrest domiciliari o arrest municipal. “Tot plegat –assenyala l’historiador– fou un autèntic trauma per a Pollença. Estam parlant de pares de família i de gent jove en edat de fer feina que deixaren soles dones que s’hagueren de cercar la vida amb l’estigma de ser família de ‘rojos’”.

L’acarnissament contra els líders de la defensa antifeixista ja es produí abans de la ‘Causa Número 57-1936’. Tomeu Cabanelles aconseguí amagar-se dels feixistes fins que el descobriren al cap de dos mesos. Morí apunyalat el 30 de novembre de 1936 a la cuneta del camí d’Illetes (Calvià). Tenia 33 anys. Segons el Diccionari vermell, de Llorenç Capellà, “conten que li tallaren els testicles o els hi posaren dins la boca”. Juntament amb Cabanelles foren assassinats dos pollencins més, Josep Pont Cladera (Pep Ros) i Joan Domingo Covas. El 21 de novembre la justícia també dictaminà el mateix destí per a l’altre coordinador de la resistència, Martí Bonjesús, de 29 anys. Ell havia estat a temps d’escapar-se cap a Menorca. Després, però, fou detingut mentre es traslladava en vaixell a Barcelona.

L’infern de Formentera

Les primeres condemnes a mort de la ‘Causa Número 57-1936’ tingueren lloc el gener de 1938. Dia 28 fou afusellat a Illetes Rafael Arrabal Ruiz, sergent de carabiners també molt conegut al poble per ser entrenador del club de futbol Joventut Pollencina –és l’oncle de l’actor de Melilla Fernando Arrabal, establert a París. El dia anterior, al cementeri de Palma, havia tingut la mateixa sort el batle Pere Josep Cànaves Salas, de 57 anys. Avui la seva memòria és reivindicada pel seu net Pere Josep Cànaves Cifre, de 72 anys: “La meva padrina ho va passar molt malament, fins i tot la insultaren. El 1929 tota la família havia arribat de l’Argentina, on havien emigrat a principi del segle XX. Amb els doblers fets a Amèrica compraren una finca i muntaren una granja avícola, que, en acabar la guerra, li confiscaren. Llavors s’hagué de posar a fer feina de cambrera a l’hotel Formentor. Vivia a quatre quilòmetres del poble. Sempre hi anava a peu i no en el correu [el bus]. Es negà a agafar-lo perquè el seu propietari era un dels que havien acusat el seu marit”.

Els fills del batle Cànaves també patirien la repressió. “Mon pare, Pere Josep, i el meu oncle Toni, de 21 i 19 anys, respectivament, foren empresonats i acabaren a la Colònia penitenciària de Formentera, coneguda com Sa Colònia”. Aquell fou el camp de concentració més temut de l’Espanya de la postguerra. Durant els dos anys que estigué en funcionament (del 1940 al 1942), acollí 1.500 republicans, la majoria extremenys, 58 dels quals acabaren morint. “Allò va ser un infern. Mon pare sempre deia que els presoners menjaven sargantanes i solien anar a unes síquies que feien d’excusat a cercar mongetes entre les restes dels excrements. Les tornaven a bullir per menjar-se-les. La meva padrina els anà a visitar algun cop. El tercer fill, Josep, el més petit, de 17 anys, per salvar la pell, havia hagut d’anar a fer la guerra amb les tropes de Franco”.

A la Colònia, el pare de Cànaves caigué greument malalt i, gràcies a uns contactes, quedà en llibertat vigilada –havia estat condemnat a 20 anys i un dia de presó. Al cap d’un any, per sorpresa de tothom, reviscolà. El seu germà, en canvi, quan el penal formenterenc fou desmantellat, passà una temporada més en altres presons de Catalunya. En sortir, tots dos acabaren fent feina a l’hostaleria. “A la presó de Can Mir de Palma aprengueren idiomes gràcies als cursos que hi improvisaren els mestres interns. Un d’ells va ser l’alemany Heinz Kraschutzki, un combatent de la Primera Guerra Mundial que després abraçà el pacifisme”.

‘La Sibèria de Mallorca’

Pollença també es convertiria en una presó a l’aire lliure amb tres camps de concentració: un al camí de Coves Blanques, a Cala Sant Vicenç; un a Llenaire, al port, i un altre a Albercutx, pujant cap a la carretera de Formentor. Aquest darrer, amb una capacitat per a un centenar de persones, fou conegut com ‘la Sibèria de Mallorca’ pel vent i el fred de l’hivern i pels càstigs físics i la pèssima alimentació que rebien els reclusos. La seva principal funció fou la construcció de la carretera del Port a Alcúdia i una altra, a l’altura de la Creueta, fins a la talaia de Formentor –des del 2005 tres monòlits a la zona recorden el seu calvari. “Molts d’aquells presoners republicans –recalca Garcia– provenien dels camps de concentració de So n’Amoixa (entre Felanitx i Manacor) i de Sant Joan de Fontsanta, a Campos. Després, serien enviats a la Victòria, a Alcúdia, per continuar amb les obres de la carretera militar del Malpàs, al Cap del Pinar”.

La forta repressió que patí Pollença per rebel·lar-se contra el feixisme deixaria una profunda petjada entre la ciutadania. El 2016 el seu ajuntament fou el primer de Mallorca a crear la Comissió Municipal de Memòria Històrica, que ha sobreviscut als diferents canvis de govern. “Aquí –assegura l’historiador Pere Josep Garcia– hem fet els deures. Devem ser el poble que més homenatges feim cada 14 d’abril, el dia de la proclamació de la Segona República. Els començàrem a fer fa més de dues dècades”. El 2003, a la plaça dels Seglars, s’aixecà un monòlit de record a les víctimes de la barbàrie feixista. I el 2019 es dedicà un carrer a un dels seus símbols, el batle Pere Josep Cànaves Salas. “És una pena –lamenta el seu net– que ara el PP i Vox vulguin posar fi a les polítiques de recuperació de la memòria històrica d’aquests darrers anys”.