Pollencins a la Sibèria mallorquina

PalmaToc de diana. En Miquel Bonnín Fuster, a la seva llitera, obria els ulls, s’arreglava i sortia cap a fora amb els que dormien amb ell al barracot. La claror s’anava obrint pas a la badia de Pollença, mentre prop d’un centenar d’homes formaven. Recompte. Himnes patriòtics. 

Les mans, calloses; els cossos, prims i exhausts; l’aire, de derrota. Amb els seus uniformes militars semblaven soldats, però no ho eren. Eren presoners. Uns eren presos que, amb causa o sense, havien estat detinguts poc després del cop d’estat feixista i procedents de qualque presó o camp de concentració civil, els havien militaritzat i enviat a Albercutx. Altres eren soldats que estaven detinguts o bé que no eren considerats ideològicament fiables per tenir-los entre la tropa.

Aquest era el cas del pollencí Miquel Bonnin Nofre, que ja havia fet el servei a la Sanitat Militar a Maó en el seu moment, però amb la guerra el seu reemplaçament havia estat cridat de nou a files i l’havien enviat al front de Portocristo, quan les tropes d’en Bayo havien intentat prendre Mallorca. Un enfrontament amb un caporal sobre el tractament que rebien els milicians i milicianes que havien fet presoners, que mentre eren conduïts en columna rebien culatades, motivà el seu arrest i que fos enviat a la presó d’Illetes. 

Encara es podria dir que va tenir sort, perquè tot i que els informes que arribaven del poble no eren favorables, i de fet el seu pare i el seu germà estaven detinguts i acabarien sentenciats a 20 i 30 anys de presó per auxili i adhesió a la rebel·lió, la seva causa va ser sobreseguda per falta de proves. Ell, però, va quedar a disposició de l’autoritat militar i així va ser com fou enviat primer al camp del Llatzeret a Sóller i després al Port de Pollença, a la Unidad de Trabajadores de Albercutx, que era una altra manera de dir ‘camp de treballs forçats’.

Era vera que com a mínim va aconseguir sortir d’aquell clot fosc i humit que eren els fossats d’Illetes, però Albercutx era un camp dur, sobretot per les condicions climàtiques: no en va se’l coneixia com la Sibèria mallorquina. La feina era molt dura perquè per anar de la Creueta de Formentor fins a la Talaia –ja que al voltant s’hi havia de col·locar una bateria antiàerea per defensar la base d’Hidros– havien de fer una carretera de dos quilòmetres, salvant un desnivell de 140 metres, en alguns indrets de pura roca que, amb pic i amb manuella per poder-la barrobinar, l’anaven arrabassant penosament de la muntanya. Amb molt de fred, amb pluja, però sobretot amb unes ventades de por i mal alimentats. 

Que passaven fam ho sabia bé en Miquel Bonnín, que era el cuiner del camp, fet que estava relacionat amb el seu ofici. Abans del cop d’estat, feia feina a la cuina i ben aviat de cambrer al menjador d’aquell hotel que podien contemplar des d’allà dalt: l’hotel Formentor. Però aquells temps havien quedat enrere i valia més no pensar-hi gaire; ara, si després de ploure sortien caragols, no en quedava ni un!

Final del captiveri

Aquell dia en Miquel Bonnín no sabia quan acabaria el seu captiveri, ni que després l’enviarien al camp del Cap Gros –just a l’altra banda de la badia–, on seria finalment alliberat un pic acabàs la guerra. No pensava gaire, simplement esperava que acabàs el recompte per començar la jornada. Enfront hi havia els seus guardians, que no destacaven per donar un tracte cruel als presoners –a excepció dels dos guàrdies civils que hi havia destinats–, com sí que succeïa a altres camps de la geografia mallorquina. Això es devia en part al fet que no hi havia falangistes i les guàrdies les feien soldats de reemplaçament que no necessàriament sentien entusiasme per les idees dels sublevats.

Aquest era el cas del també pollencí Gabriel Vilanova que, com a soldat, guardava presos a Albercutx. Un dia el comandant havia anat al quarter i havia demanat si n’hi havia que fossin de Pollença, i així va ser com ell i uns quants més de la comarca varen ser enviats a fer guàrdies allà dalt. 

En Gabriel Vilanova i tots els de la seva lleva varen ser cridats a files amb només 18 anys, i si una cosa va aprendre en Gabriel va ser a callar, fins al punt que aquest no és el seu nom real i que vuitanta-dos anys després encara demanava mantenir l’anonimat. Era un dels tretze fills d’una família humil de jornalers i el seu germà major, Josep, igual que el germà d’en Miquel Bonnín, complia condemna per rebel·lió militar, és a dir, per haver participat al seu poble dels actes de resistència al cop d’estat. En Gabriel, a més d’Albercutx, també va haver de guardar presos als camps de S’Espinagar i de Son Amoixa, va guardar dones a la presó de Can Sales, i fins i tot va guardar al seu propi germà, que estava tancat a Can Mir. 

Però en aquells moments era ben a prop de casa i damunt un terreny –els voltants de Formentor– que coneixia bé d’anar-hi a collir palmes amb son pare des de petit. Tal vegada per això aquell dia li havien comanat a ell que acompanyàs uns presos fins a la platja de Formentor a fer llenya d’uns pins morts. Cada un parell de dies, uns quants es cuidaven d’anar a cercar branques per poder fer foc i cuinar, i generalment hi anaven tots sols: tanmateix, on podrien anar si s’escapaven? Mallorca en si mateixa era una presó i les esperances feia temps que havien abandonat aquells homes, condemnats a picar pedra fins que redimissin el seu pecat. En Gabriel Vilanova els custodià i aquell dia que encara era càlid, un pic feta la feina, varen nedar. El plaer d’entrar a la mar després d’haver suat diluïa per un moment el terrible context; un instant, però, només, perquè aquell no era un dia de platja amb els amics. Tot d’una es tornarien a vestir i reprendrien la marxa, carregats, cap al campament, a la rutina de picar pedra, d’abaixar el cap, de procurar no pensar gaire. De sentir com els avions de la Legió Cóndor carregats de bombes partien cada horabaixa cap a les costes peninsulars a bombardejar els seus companys. I aviat començaria una altra vegada el fred i el vent a la Sibèria mallorquina.