Pol·lèntia, visita a la Mallorca civilitzada

Una de les poques autocrítiques que ens feim els mallorquins és aquella que diu que som capaços de viatjar onsevulla i desconèixer en canvi la pròpia illa (no escriurem ‘sa roqueta’; bé, ja ho hem escrit). Em va passar exactament això en el que he de confessar, amb vergonya, que va ser la meva primera visita al jaciment arqueològic de Pol·lèntia, la ciutat que els romans varen construir on es troba l’actual Alcúdia. És un autèntic prodigi, tant per l’interès del que conté com per l’esplèndid treball que, des de fa anys, hi fan les excavacions arqueològiques. Els estrangers ho tenen molt més clar, i hi acudeixen constantment i en gran nombre -tot i que sense causar aglomeracions-, conscients del privilegi que suposa conèixer de primera mà aquest petit gran tresor arqueològic. Tant que discutim sobre turisme cultural, sense fer crides ni escarafalls, a Alcúdia -a Pol·lèntia- en tenim un exemple eminent, fet possible pel Consorci de la Ciutat Romana de Pol·lèntia, integrat per l’Ajuntament d’Alcúdia, el Consell de Mallorca, el Govern balear i el Ministeri de Cultura.

Dos dels codirectors d’aquestes excavacions, Miquel Àngel Cau i Esther Chávez, hi treballen, respectivament, des dels anys 1985 i 1994. “Ja som part del mobiliari”, fa broma Cau. La tercera codirectora, Catalina Mas, s’hi ha afegit més recentment. El recorregut que feim se centra necessàriament en alguns dels punts neuràlgics del jaciment, atès que Pol·lèntia va ocupar una extensió d’unes vint hectàrees (unes vint-i-vuit quarterades, si ho preferiu). Hi devien viure entre quatre i sis mil persones, allò que els nostres arqueòlegs i amfitrions qualifiquen com “una ciutat mitjana de províncies”, dins els paràmetres romans. Va ser fundada, juntament amb Palma, després de la conquesta romana de les Balears l’any 123 a.C. per part de Quint Cecili Metel, magistrat i cònsol, que va guanyar la guerra contra els pobladors que habitaven aleshores aquestes illes -els pobles talaiòtics. Per aquest motiu va rebre, a Roma, honors i el sobrenom de Baleàric. Quint Cecili Metel Baleàric: així el distingien de son pare, Quint Cecili Metel Macedònic, membres d’una distingida nissaga familiar de finals de la república romana, coneguda com la ‘gens Cecilia’. Això va fer que Pol·lèntia conegués les etapes republicana i imperial de Roma, i no només: a pesar que fou parcialment destruida per un incendi al segle III, la ciutat va continuar durant el període baixmedieval, amb les dominacions vàndala i bizantina. “Parlam de Pol·lèntia romana”, remarquen els arqueòlegs, “tot i que en realitat són diferents ciutats superposades”. Presenta, tant per al seu estudi com per a la seva contemplacó, el gran avantatge que es troba arran de terra: no s’hi va construir posteriorment una altra ciutat damunt, com succeeix amb Palma i amb un gran nombre de les ciutats originàriament fundades pels romans. Amb la dominació musulmana, Pol·lèntia va quedar subsumida dins el districte anomenat Bullansa, que comprenia les actuals Alcúdia, Pollença, sa Pobla, Campanet i part d’Escorca. Els musulmans van canviar el nom de Pol·lèntia a Al-Qudya, que vol dir ‘el turó’, i van desplaçar el topònim romà cap a la població que ara és Pollença.

Al llarg de la visita a les restes de Pol·lèntia impressiona el fòrum, que ha estat objecte d’una meticulosa feina de restauració i que mostra amb tota claredat les restes del capitoli, així com de l’ínsula comercial on es trobaven les botigues, els tallers i les tavernes: és fàcil imaginar-se el bullici de la gent anant i venint, comprant i venent, xerrant, rient i discutint, per bé que l’incendi del segle III, que degué ser de grans dimensions, també hi va deixar empremtes que es poden resseguir: “Es pot dir que va ser una mini Pompeia: les desgràcies del passat, per als arqueòlegs, són una fortuna”, tornen a riure els codirectors.

Voluntariat i troballes

A més d’ells, hi ha un centenar de persones fent feina al jaciment, voluntaris vinguts d’Espanya i de Mallorca mateix, així com estudiants d’universitats americanes (Brown, Michigan, Portland), a més dels vint alumnes del curs d’arqueologia Antònia Arribas, que enguany celebra la seva vintena edició. En trobam un grup a Can Fanals, on es troba la necròpolis, treballant en un esquelet molt ben conservat, que va ser enterrat amb una copa de vidre i ceràmiques. La necròpolis va ser excavada l’any 1930i reexcavada més recentment per confirmar la presència d’una basílica cristiana, el primer indici de la qual va ser la troballa d’un anell amb el símbol típicament cristià d’un peix i dues àncores. El cristianisme va arribar a Pol·lèntia entre els segles V i VI per via marítima, com hi arribava gairebé tot, a través dels seus dos ports: el ‘maior’ (la badia d’Alcúdia) i el ‘minor’ (es Barcarès). El teatre, per la seva banda, és una altra joia de la corona: excavat dins la roca, amb cabuda per a unes mil persones i situat mirant a la mar, el primer que veien els vaixells que arribaven a la costa eren les llums del teatre a baix i les del fòrum a dalt.S’hi representaven obres teatrals i s’hi feien combats de gladiadors, i se’n conserven fins i tot algunes de les tessel·les que es feien servir com a fitxes per a l’entrada. Es fa inevitable pensar en els coneguts teatres de Taormina i d’Epidaure, i també sentir una emoció fonda mirant-lo, abans de continuar un recorregut que inclou panells informatius amb codis QR, reconstruccions en 3D i informacions impagables, com la que es refereix a la novel·la La destrucción de Pollentia, de Juan Reinés i Ferrer, publicada l’any 1863 als obradors de la impremta Pedro José Gelabert, de Palma. Sí que som més civilitzats del que sovint pareixem i pensam.