Polls de rotonda

Palma—Sople aquí –ordena l’agent de la Guàrdia Civil que ha aturat un cotxe a la rotonda del polígon de Son Noguera, a l’entrada de Llucmajor.

El conductor treu les mans per la finestreta del cotxe i agafa l’aparell del test d’alcoholèmia i la bosseta de plàstic amb el piu, també de plàstic, que hi ha d’aplicar per poder bufar. El col·loca ell mateix (com mana la normativa, per qüestions d’higiene) amb les mans tremoloses, però no pel que pugui semblar, sinó purament pels nervis. Feia molt de temps que no l’aturaven en un control d’alcoholèmia, i en realitat això no el preocupa, perquè no ha begut. Passa, però, que el posa nerviós tenir la policia al davant, fent-lo aturar en plena nit, donant-li ordres en un to que es troba lluny de ser cordial. Li passen pel cap, a tota velocitat, un munt de respostes impertinents que no dirà, per no empitjorar la situació. S’alegra, al mateix temps, de no anar acompanyat, perquè, si hi hagués algú al seient del copilot, només faria la situació encara més tensa.

—No tenemos toda la noche –el guàrdia civil, amb to de pocs amics.

—Sí, disculpe –el conductor sol predicar que s’ha de mantenir el català en qualsevol situació de la vida quotidiana, però davant de la Guàrdia Civil claudica, i el cervell també li treballa de pressa cercant excuses per justificar-se: no val la pena dir unes paraules en català si a canvi et pots trobar acusat d’insubordinació a l’autoritat i acabar passant una nit desagradable, que tal vegada inclogui una visita al quarter en qualitat de detingut, etc. No val la pena jugar-se-la, conclou en menys d’un segon, i, a més, mantenir el català davant d’aquests personatges seria una proesa que tampoc li demana ningú, i que tampoc ningú li agrairia. Però a la vegada se sent en fals, etc.

Té aquests pensaments que li bullen dins el cap quan aspira tot l’aire que pot, i ja té la boca mig oberta davant del piu de l’aparell del test d’alcoholèmia, que per fi ha aconseguit col·locar correctament. I aleshores els veu. Una quica amb quatre o cinc pollets que baixen de la rotonda i se’n van trescant cap en direcció al polígon, com si fossin treballadors de Globalia que fessin hores de nit. Fa fosca negra, però entre la rotonda i els cotxes hi ha il·luminació de sobres per veure’ls, fins i tot sent el piu-piu que fan els pollets mentre caminen decidits darrere la seva mare (deu ser la mare, pensa el conductor, tot i que no n’està segur perquè el que sap sobre gallines i polls tampoc no és gran cosa). No s’adona que ha quedat embadalit observant-los, amb la boca mig oberta i l’aire retingut dins els pulmons, sense respirar, a punt de fer la prova d’alcoholèmia però sense fer-la.

—Sopla usted o qué.

El conductor surt de l’embadaliment, expulsa l’aire, s’encalla, retura.

—Us, usted disculpe, señor agente. Los pollos...

Deixarem aquí la història, que al final va acabar sense majors problemes, però no sense que l’agent fes repetir dues vegades la prova al conductor, i altres tantes el test antidrogues. Però el cert és que el conductor no tenia visions ni havia imaginat coses rares: efectivament, la rotonda era habitada per la quica i els polls. I no el va arribar a veure, però també per un gall la mar de plantós, a qui era raonable atribuir la paternitat dels polls.

La fauna avícola

I és que aquests animals formen part d’un fenomen que ha anat en augment a Mallorca en els darrers temps, i que ni el conductor ni qui escriu aquest article aconseguim explicar-nos: la presència de fauna avícola en un nombre considerable de rotondes, pasteres, hortets i zones enjardinades de la xarxa urbana de l’illa. Polls, polles, quiques, quecs, gallines i galls que pasturen contents per zones que en principi no els són pròpies. I que pasturen aparentment a lloure, sense ningú que en tengui esment, alimentant-se dels cuquets, les llavoretes i les minúcies que puguin trobar dins la terra, sovint entre la gespa i els atemptats visuals (també coneguts com a estàtues) que decoren la nostra via pública a compte de l’erari no menys públic.

Venen a ser la versió segle XXI i una mica ciberpunk dels inoblidables “Polls venturers” de la poeta Maria Antònia Salvà, immortalitzats en aquests versos: “La llocada venturera / ja pastura fent piu piu, / i els pollets sense barrera / s’encalcen per la carrera / com si fossin d’argent viu. / Són agradosos / i vivarrons, / rossets, sedosos, / i tremolosos / i petitons. / Per tot se fiquen, / graten i piquen / d’aquí i d’allà; / quan els esmiquen / molles de pa, / la lloca els crida / i, engelosida, / si qualcú els toca / pega envestida... / Que si la lloca / no em digués res, / jo bé els prendria / i els besaria / de tres en tres. / Són tan sedosos, / tan petitons, / tan agradosos / i tremolosos / i vivarrons...!”.

És com si l’aviram, amb el pas dels anys, hagués migrat del poema de Maria Antònia Salvà (un poema del qual em vaig burlar des de la total ruqueria, perquè és una preciositat) a Crash, aquella pel·lícula de David Cronenberg basada en una novel·la de J.G. Ballard, que transcorre en gran part en nusos viaris per on trescaria aquest fauna simpàtica mentre els humans es dediquen a xocar els seus cotxes per veure si així troben alguna cosa que els exciti, alguna cosa que els faci sentir vius. Les aus de corral, que havien acompanyat (i alimentat, amb ous i carn) els mallorquins durant segles i segles, se’ns han transformat també en ocells d’autopista, posant-se en sintonia amb el nostre model econòmic. Un model econòmic de polls entrats en pastura, tot sigui dit de passada.