A pondre amb les postes

Palma—Aquesta càmera val quatre mil euros, eh.

El cunyat deixa anar aquesta frase amb la seguretat i l’aplom de qui sap que diu la darrera paraula: després de la xifra màgica (quatre mil euros!), ja no hi ha lloc a matisos, i molt menys a discussions. Ell duu la batuta en un grupet familiar en què, a més d’ell mateix, la dona i les dues filles preadolescents (que segueixen la conversa dels adults amb gestos exagerats d’avorriment), hi ha el germà gran de la dona, que s’ha divorciat fa poc i s’ha apuntat a un grup de trekking; el germà petit de la dona, que és emprenedor i ha muntat una start up per implementar a les Balears la comercialització d’un software que aïlla dades tòxiques de les cookies que admetem als nostres ordinadors (utilíssim, el software, sembla mentida que no s’hagués desenvolupat molt abans), i la seva al·lota, que també és emprenedora i té un gimnàs que a la vegada és un centre de mindfulness. Ell, el de la càmera de quatre mil euros, exerceix de supercunyat de tota la resta (també de la seva dona i filles, per a les quals ve a ser espòs, pare i cunyat) i es troba en la seva salsa.

—Després, de la càmera les passaré al mòbil i flipareu amb la qualitat de la imatge.

Trobarà el moment, una o dues frases després, per aclarir que el mòbil és un Huawei d’ultimíssima generació, que li van clavar dos mil de l’ala però que val la pena, i que iPhone ja és el passat. Són en un entorn incomparable, una petita cala en algun punt de la costa de Mallorca (no direm si del Llevant, del Migjorn o de Tramuntana) a l’hora adequada: les vuit d’un capvespre d’agost, una estona abans que comenci l’espectacle (així l’anomenen) de la posta de sol. Han vingut a retratar-la, la posta de sol, i a retratar-s’hi, perquè són –per fer servir les paraules de la propietària del gimnàs amb mindfulness– caçadors, però no caçadors amb escopeta ni filats, sinó caçadors de postes de sol. I les seves úniques armes són les càmeres i els mòbils.

I les xarxes socials, per descomptat. L’objectiu últim i la raó de ser de la cacera de postes de sol no és tan sols aconseguir la foto, sinó després penjar-la i obtenir el màxim nombre possible de corets indicatius d’agradament al peu de la imatge. Quina xarxa? Instagram i Tik Tok, naturalment, perquè Twitter és de búmers, i Facebook directament és per a iaios. Això ho diu el de l’start up, però la seva germana i la seva al·lota s’hi mostren d’acord i fan rialletes celebratòries. El cunyadíssim també aprova l’observació, mentre ajusta la saturació del diafragma fins a extrems microinfinitesimals. L’altre germà, el del trekking, no sap de què li parlen, però riu per fer veure que és present a la conversa.

Parlant de saturació, el problema més important serà, a l’hora de fer les fotos, trobar un angle des del qual sigui possible captar els protagonistes (d’un en un i en grup) i, a més, una imatge prou àmplia de la posta de sol que ha d’exercir de fons (o també de protagonista, perquè el supercunyat no es descuidarà de fer algunes fotos de paisatge sense figures) sense que hi surti ningú més. I el problema serà aquest, perquè la cala –la cala remota, petita, ignota i preciosa– està estibada de gent, i molt més que hi estarà a mesura que s’acosti l’hora de la posta de sol, que per a aquell dia està anunciada a tots els mòbils a les 20 hores i 48 minuts.

Ells, però, han anat vius i han arribat a l’indret tot just després de dinar (d’una paella bastant mediocre en un restaurant del poblet més proper a la cala, prou recomanat per alguns influencers, fins i tot sense subvenció de l’Ajuntament de Palma: els ha sortit per 42 euros per cap, sense postres). Això els ha permès rebre damunt la pell la insolació brutal dels migdies i horabaixes de l’estiu de 2022, en què el canvi climàtic ha deixat de ser una conjectura per convertir-se, a les converses de sobretaula, en una certesa inqüestionable.

—Idò relaxau-vos, perquè aquest estiu serà el més fresc que podrem recordar d’ara endavant –ha declamat, en algun moment, el supercunyat–. A partir d’ara, cada estiu serà una mica més llarg i una mica més calent que l’anterior, en pocs anys arribarem a una temperatura de 48 graus.

—Bé –va interrompre la seva esposa–, això tampoc no es deu poder afirmar amb tanta seguretat.

—Tu calla, que no saps res.

Moment de les fotos

Enmig d’una altra intensa conversa sobre pigues a la pell, ja quasi arriba el moment de fer les fotos. L’enquadrament que en un principi havia construït el cunyadíssim (ell en diu construir enquadraments) ja no és possible, perquè un grup de joves s’ha instal·lat damunt la roca del fons, acompanyats d’un altaveu que bombeja drum’n’bass i d’una bona provisió de cerveses i marihuana. Tampoc no poden posar-se al costat de l’escar, perquè la llum hi arriba en un biaix que no és del gust de l’artista. Per altra banda, és desaconsellable moure’s, perquè el mínim desplaçament comporta veure el propi espai envaït per altres grups rivals. Al final no els queda més remei que optar per una d’aquestes fotos en què els homes es posen a baix, en banyador i de grapes, i les dones al damunt, en biquini, camiseta i ulleres de sol. Tots posen cara de trastornats i aconsegueixen que només es vegin, al fons, els infants i els progenitors que formaven una tribu sueca arribada a darrera hora, amb un aspecte molt més fresc i sa que el d’ells. A Instagram i Tik Tok, la foto de grup aconsegueix, tanmateix, un munt de corets, acompanyats de textos aprovatoris: “Guapos!”, “Sou tremendos”. En repassar-los, el supercunyat i la seva esposa s’adonen, orgullosos, que els diners gastats en la càmera i el mòbil no van ser una despesa, sinó una bona inversió.