Un pont de mar blava trencat

PalmaEl déu Posidó no atura de plorar al costat de la seva dona Amfitrite i del seu fill Tritó. Impotents, veuen com dia rere dia moren a les seves aigües centenars de refugiats en el seu intent d’abraçar la terra promesa. El “pont de mar blava” que el 1993 ens cantava Lluís Llach s’ha transformat avui en una fossa comuna de somnis truncats, en una gran tanca ‘enmig’ ( medius ) de dues ‘terres’ ( terrae ), en el que els llatins conegueren com a Mare mediterraneum. Aquesta vegada, la ‘rica’ Europa marca més distàncies que mai amb els seus ‘pobres’ veïns de l’altra vorera.

Seguint l’estela de l’omnipotent Roma, el Vell Continent també s’ha fet seu el Mare mediterraneum al crit de Mare Nostrum (‘el mar nostre’), que continua sent un ‘mar gran’, un mare magnum. Avui, però, les consciències europees neden enmig d’un maremàgnum d’incongruències i d’hipocresies en veure que l’antic Mare Nostrum ha mutat en Mare Mortum.

L’opinió pública va prendre consciència de l’actual tragèdia migratòria l’abril del 2015. Prop de l’illa italiana de Lampedusa naufragà una pastera amb més de 900 persones a bord, procedents de Líbia. Des d’aleshores hem normalitzat la ignomínia. En l’era de la infoxicació, les xifres ja no ens escandalitzen. Segons ACNUR, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, més de 3.100 persones varen morir durant l’any 2017 en aquest gran llac nostre, bressol de la cultura europea. I tot fa preveure que enguany se superaran amb escreix aquestes xifres esgarrifoses. La lletra de Llach no pot sonar més utòpica: “Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents, diferents”.

El plor d’Europa

Al costat de Posidó, qui també plora desconsolada és Europa, la princesa fenícia convertida en mite fundacional del nostre continent. La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a Creta. Quan va haver infantat tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó), la convertí en sobirana de l’illa i li feu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que vigilava que cap estranger desembarcàs a les costes cretenques; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui, amb la tragèdia migratòria, aquests presents de la princesa fenícia tenen un simbolisme especial. Talos és la flota d’Europa que s’encarrega d’expulsar els refugiats de les seves costes; el ca són els demagogs que no aturen de bordar-los, i la javelina són les porres amenaçadores dels vigilants costaners. Per vergonya d’una inoperant UE, ONG com Proactiva Open Arms, SOS Méditerranée o Metges Sense Fronteres són els que s’han de dedicar a salvar vides.

La nova talassocràcia

Va ser a Creta on va veure la llum la pròspera cultura minoica, coneguda per la seva talassocràcia, pel seu ‘poder’ ( kratos ) de la ‘mar’ ( thálassa ). És la mateixa talassocràcia amb la qual avui Europa espanta els immigrants. Amb el seu estol inexpugnable de vaixells, els minoics tenien via lliure per transitar d’una illa a una altra. Així, el mar fou vist com un pont ( póntos ), terme que acabà sent sinònim de thálassa. A través d’aquest pont aquós, els grecs s’endinsaren en el pélagos (‘mar endins’). I el seu ‘ pélagos principal’ ( arxi ) fou el mar Egeu, convertit així en arxipèlag. Com que es tractava d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de ‘conjunt d’illes’.

Aquest ‘mar principal’ agafaria el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de l’heroi Teseu. Quan el seu fill partí cap a Creta per matar el famós minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de la seva nau per unes de blanques. Teseu, però, se n’oblidà. Així, en veure de lluny la nau amb les mateixes veles, el monarca es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom. Avui, des de les profunditats, Egeu observa amb angúnia com els refugiats sirians arriben a una de les seves illes, Lesbos, per fer el salt al cor d’Europa.

Els nous ulisses

Són molts els ulisses que continuen patint ‘odissees’ a la Mediterrània. Després d’haver estat deu anys lluitant a la guerra de Troia (al nord-oest de Turquia), el protagonista de l’ Odissea d’Homer també va haver de superar un caramull d’adversitats per tornar a la seva estimada illa, Ítaca, al nord-oest de Grècia. En arribar a Sicília, va deixar cec el ciclop Polifem, fill de Posidó. Això no li ho perdonà el déu de la mar, el qual feu allargar l’agonia de l’heroi grec. Així, Ulisses (Odisseu en grec) s’està deu anys més fent tombs d’una banda a l’altra del mar ‘del color del vi’, en paraules d’Homer.

Durant el seu periple, Ulisses també es topà amb regals enverinats. Fou el cas de les sirenes que habitaven les costes de Nàpols. Eren dones-ocell, d’aspecte monstruós, que seduïen les seves víctimes amb la seva melodiosa veu. Res a veure, per tant, amb la imatge de dona sensual i bondadosa que ens vengué d’elles el Renaixement.

Seguint les recomanacions de la maga Circe, el protagonista homèric es lligà al pal de la seva nau i ordenà als seus companys que es tapassin les orelles amb cera d’abelles. Seduït pel cant de les sirenes, no aturava de demanar que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar aquella trampa. Avui dia la locució ‘sentir cants de sirenes’ s’utilitza per advertir del perill que suposa deixar-se seduir per falses promeses o per paraules aduladores. Són els cants de sirenes que escolten els nous ulisses quan, de casa estant, amb el mòbil a la mà, veuen imatges idíl·liques de compatriotes seus que han fet realitat els seus somnis.

Els immigrants també han d’anar molt amb compte quan arriben al sud d’Itàlia, a l’estret de Messina, que fa de canal amb Sicília. Allà l’heroi grec s’hagué d’enfrontar amb dos monstres, Escil·la, una nimfa de sis caps de ca, i Caribdis, una criatura en forma de remolí gegantí que aspirava i vomitava l’aigua tres vegades al dia. Ara curiosament l’expressió ‘estar entre Escil·la i Caribdis’ s’empra amb el significat d’’estar entre l’espasa i la paret’. Així estan, sens dubte, els nous ‘ciutadans indesitjats’ que arrisquen la vida a la Mediterrània.

Ulisses no albirava mai el final de la seva odissea. Només feia que sentir nostàlgia, és a dir, ‘dolor’ ( álgos ) de no poder ‘tornar’ ( nóstos ) a la seva Ítaca natal. Precisament, fa uns anys un grup de psiquiatres de Barcelona començà a parlar de la síndrome d’Ulisses. Amb aquesta terminologia volien definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants que no veuen complides les seves expectatives a la seva terra d’acollida.

Finalment, tanmateix, al cap de 20 anys Ulisses es va retrobar amb la seva estimada Penèlope en un dels happy ends més espectaculars de tota la literatura clàssica. El 1911 l’Odissea d’Homer serví d’inspiració al poeta alexandrí Kontastin Kavafis. En el seu conegut poema Viatge a Ítaca, Ulisses es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències i havent fet el cor fort: “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, / has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d’aventures, ple de coneixences./ Els Lestrígons i els Cíclops,/ l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis: / són coses que en el teu camí no trobaràs, / no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una / emoció escollida/ et toca l’esperit i el cos alhora”.

A casa nostra, aquest poema es popularitzà el 1975 quan fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per ‘anar més lluny’.

Els nous enees

Els immigrants que aquests dies s’aventuren al Mediterrani són igualment la viva imatge d’Enees, el mític heroi troià. El protagonista de l’ Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’un conflicte, el de Troia, que acabà en victòria per al bàndol grec d’Ulisses. Curiosament, Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.

Per desgràcia, en el segle XXI Europa ja s’ha oblidat dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, alhora que criminalitza les seves víctimes.

Amb el cant planyívol de les nereides de fons, Posidó, Amfitrite i Tritó encara continuen vessant llàgrimes sobre un pont de mar blava avui del tot trencat. I, mentre alimentam la fera del capitalisme, la princesa Europa no es cansa de sacsejar les nostres consciències des dels bitllets de cinc euros i les monedes de dos euros. Per resoldre l’actual drama humanitari del Mare Mortum, ens reclama que tinguem “amplitud de mires”, com indica una etimologia popular, plena de poesia, del seu nom (vindria d’ eurús, ‘ample’ i ops, ‘vista’. Europa tem tornar a ser segrestada per Zeus, que aquest cop pot adoptar la forma d’un partit xenòfob d’ultradreta.