El pop i el punk, l’apunt etern del rock

PalmaUna de les novetats d’enguany ha estat l’escenari de Jacint Verdaguer, sense el qual la revetla no hagués resultat, ni de lluny, tan divertida i tan suculenta a escala musical.

A cinc minuts de començar, l’escenari contigu al pont del tren apareixia desert. La raó? Uns metres més enllà, les hordes de palmesans estaven massa concentrades fent ús dels foguerons, que lluïen plens de botifarrons, salxitxes, bacó, bolets, espàrrecs, carabassins i més viandes. El vi i la cervesa acompanyaven cada àvida mossegada.

Quan Jansky va prémer les primeres notes de l’electrònica orgànica, més d’un centenar d’estómacs satisfets començaren a brollar. Envoltada pel cant de la flauta travessera, les bases rítmiques i els sons dels sintetitzadors de Jaume Reus -assegur, sense tenir cap prova, que així sona l’infinit que s’estén més enllà de l’estratosfera-, l’autora de poesia Laia MaLo, tot i el seu estat febril, projectava una veu ferma i suggeridora, formant galàxies de llum extraterrestre amb els jocs de versos decidits. Temes inèdits i nous instruments foren l’oferiment del duo, que prepara noves gravacions, a més de tenir dos discos publicats per Primeros Pasitos.

I és que, de vegades, es fa el miracle: els escenaris de Sant Sebastià esdevenen nuclis d’experimentació per als grups, cosa que el públic agraeix o hauria d’agrair a causa de la novetat, la confessió íntima i la fugida cap endavant que suposa aquesta audàcia.

Els següents que varen actuar varen ser els mallorquins Beach Beach, que ompliren l’espai amb el seu pop rock independent provinent dels riffs de les guitarres i els ritmes plens d’energia. El concert va esdevenir una mostra més de l’art exportable d’una banda consolidada que ha voltat per nombrosos festivals i escenaris europeus.

La cosa començà a posar-se seriosa quan els mítics Peter & The Test Tube Babies, provinents del Regne Unit, feren esclatar l’ambient amb el seu punk-rock de final dels setanta. Els assistents varen poder respirar tranquils en comprovar que, després de gairebé mig segle, el gènere encara posseeix força de sobres per reivindicar, divertir i mobilitzar.

Transcorregudes hores plenes d’electricitat i distorsió, arribà el torn de The Parrots. No hi ha dubte que el públic guardarà un vívid record de la fresca brutalitat que desplegà aquest grup garatger procedent de la capital de l’Estat. Encara no entenc com el planeta no va sortir d’òrbita amb el pogo que els presents executaren durant la divertidíssima versió de Demolición de Los Saicos, que varen allargar fins veure’s obligats a recloure’s en el silenci. La banda debutà amb el substanciós Los Niños Sin Miedo (2016), publicat per la prestigiosa Heavenly Recordings, que té treballs de grups de la talla de Baxter Dury, Mark Lanegan i Saint Etienne.

Els locals Saïm varen concloure la jornada amb la fusió de post-hardcore, power-pop i missatges en llengua catalana a què ens tenen acostumats, que es pot escoltar en format enllaunat al nou àlbum Accidents (2017), per obra i gràcia dels segells Bubota Discos i Gran Sol.