La por a la mort, herència de la pandèmia

BarcelonaEntre les pors que més han aflorat aquests dies de lluita davant d’un enemic invisible hi ha, en primer lloc, la por al contagi, una por que, al capdavall, connecta amb una de més arrelada i intuïtiva: la por a la mort. Aquesta pot adoptar la forma de trastorns obsessius per la neteja, per exemple, o la hipocondria, tal com explica el psicòleg clínic Jordi Ballabriga. “De fet, la por adaptativa no és malaltissa en si mateixa i ens protegeix, però hem constatat aquests dies una doble desviació: la gent que ha anul·lat cognitivament el que suposa l’epidèmia i surt al carrer com si res, i els que es tanquen a casa en l’anomenat síndrome de la cabana”. A l’altre extrem hi ha la febre de la cabana, gent que no suporta estar confinada i necessita sortir o relacionar-se constantment des de casa per telèfon o les xarxes. D’altra banda, el psicòleg també ha detectat un increment de recaigudes de pacients amb agorafòbia i tem que pròximament es puguin donar casos del síndrome de Hikikomori, de joves que no surten de la seva habitació.

En una societat totalment secularitzada, la mort apareix com una taca fosca, gairebé un tabú, i s’intenta esborrar de totes les formes possibles. Recentment, per exemple, l’escriptor francès Frédéric Beigbeder s’ha endinsat en les mil tècniques que “ens acosten a la immortalitat” en un llibre que sembla de ciència-ficció però que no ho és: Una vida sin fin. L’historiador israelià Yuval Noah Harari defensa en els seus assajos, que han donat la volta al món, que el triomf sobre la mort és qüestió de dies. La pandèmia del covid-19, però, ha recordat que la mort no es deixa domesticar tan fàcilment. Desgranada amb xifres alarmants esbombades quotidianament als informatius, la mort ha entronitzat de nou totes les angoixes. “Més que por, que sol ser a coses determinades, com a aranyes o serps, en aquests moments s’hauria de parlar d’angoixa, que és indeterminada, ja que la mort és una via de no retorn desconeguda”, opina el filòsof Joan-Carles Mèlich, autor, entre d’altres, de L’experiència de la pèrdua. Assaig de filosofia literària.

Pensadors com ara Montaigne, Nietzsche i Heidegger s’hi van submergir, i aquest últim va sostenir que l’home és un “ésser per a la mort”: “Acceptar la mort és acceptar una vida finita i assumir aquesta angoixa i la imprevisibilitat de quan morirem”. Mèlich destaca una idea del filòsof lituà Emmanuel Lévinas, que afegeix un gir al discurs heideggerià afirmant que “és més fàcil acceptar la pròpia mort que la de l’altre”, qüestió que remet directament al dol i a l’absència que deixen els éssers estimats. Rilke, a les Elegies de Duino, sospira: “Vivim sempre en comiat”.

Retorn als estoics

“La mort només té importància en la mesura que ens fa pensar en la vida”, deia André Malraux. Si la pandèmia ens pot ensenyar alguna cosa, Mèlich opina que depèn de quant duri, però almenys ens “hauria” de fer meditar sobre la nostra condició d’éssers vulnerables, “que podem emmalaltir i anar-nos-en”. Davant d’aquesta realitat, recomana el consol que ofereixen els pensadors estoics: “Per als estoics cada moment és l’últim i per aquest motiu val més centrar-se en l’instant present, sense pensar en el passat ni el futur; el savi és l’individu que viu intensament el present”.