Porreres, el poble que tocà el cel

PalmaLa creença bíblica diu que la fe mou muntanyes. A Porreres, però, al sud del Pla de Mallorca, fa 70 anys aconseguí obrir en un sol dia un camí fins a dalt del seu santuari de Monti-sion, d’uns 250 metres d’altura. El 14 de gener de 1954 la historiadora porrerenca Maria Antònia Nicolau Rosselló tenia dos anys. “Aquella gesta –diu– forma part de la nostra memòria col·lectiva. Fou una gran demostració de sentiment de poble”. El promotor de la iniciativa va ser del felanitxer Gabriel Adrover Bauçà, que des de 1951 era rector de Porreres. Feia mesos que es passejava per tot Mallorca una imatge de la Mare de Déu de Fàtima. Amb motiu de l’Any Marià, estava de peregrinació a fi d’apropar-se a aquells fidels que no es podien desplaçar fins a Portugal, el país on suposadament el 1917 la Verge feu diverses aparicions. “Adrover –ressenya la investigadora– considerà que la millor manera d’honrar-la pel seu pas pel nostre municipi era obrint-li un nou camí fins al santuari”.

La devoció dels porrerencs pel seu puig data del segle XV amb la construcció d’un oratori dedicat a la Mare de Déu de Monti-sion (‘la muntanya de Sion’). A partir de segle XVI el recinte ja acollia una de les tres aules de gramàtica llatina de Mallorca. Juntament amb la de Cura (Algaida) i Santa Magdalena (Inca), oferia l’ensenyament preparatori per accedir a l’Estudi General Lul·lià, creat a Palma el 1483. Al llarg del seu antic camí s’hi aixecaren set goigs i set dolors, dels quals avui només en queden cinc –són monuments que al·ludeixen a certs esdeveniments de la vida de la Mare de Déu. Al segle XVIII l’escola de gramàtica inicià la seva decadència fins al seu tancament definitiu el 1858 arran la desamortització de Mendizábal. La restauració de l’edifici es produiria el 1892 sent rector de Porreres el palmesà Pere Joan Campins, el futur bisbe de Mallorca (1898-1915).

El record de la guerra

El 1954 el rector Adrover veié l’Any Marià com una oportunitat per completar les obres iniciades per Campins al puig de Monti-sion. El 6 de gener ja convidava tots els porrerencs a participar en la construcció d’un nou camí, prevista per al cap d’una setmana. Ho feu mitjançant el full parroquial, la gran xarxa social de l’època. “El camí que hi havia –apunta Nicolau– estava en molt mal estat. L’encarregat del projecte fou l’enginyer Miquel Àngel Llauger. Dissenyà un traçat que feia la volta al santuari amb la intenció que la gent, quan hi pujàs, pogués eixamplar la vista a quasi tots els pobles de Mallorca. Eren prop de dos quilòmetres, de vuit metres d’ample, a partir de l’antic camí, que discorria dins l’actual gravera”.

De la mà del batle Joan Mas, Adrover es volgué assegurar la màxima participació ciutadana per la data assenyalada. “Tothom –ressalta la historiadora– respongué amb escreix a la seva crida: els amos de possessions amb els seus jornalers, ferrers, fusters... Aquell dia el poble quedà pràcticament desert. Només hi restaren la gent gran i els malalts. Ningú no estigué disposat a perdre’s un esdeveniment tan important per al poble. Es tractava d’un bon propòsit per començar l’any”. Tot i que Adrover era un capellà carismàtic que tenia moltes simpaties, l’èxit de la convocatòria s’emmarca dins el nacionalcatolicisme del franquisme de l’època, que maldava per imposar el relat dels vencedors.

El 1954 només feia 15 anys que havia acabat la Guerra Civil. Porreres havia estat un dels pobles més castigats per la barbàrie feixista. Tenia una Falange molt ben organitzada sota les ordres del palmesà Lluís Sitjar, l’antic president del RCE Mallorca, casat en segones núpcies amb una porrerenca. Entre les seves víctimes hi hagué el darrer batle republicà, Climent Garau, i tots els regidors que conformaven el consistori del Front Popular. Al cementeri municipal hi havien estat afusellats molts presoners de Palma que havien estat alliberats en les fatídiques ‘tretes’. “En plena dictadura –assegura l’historiador porrerenc Bartomeu Garí–, de tot això no se’n parlava. Imperava el silenci. Les famílies només manifestaven el seu dolor a foravila. Si ho feien al poble se la jugaven”.

Ressò mediàtic

Amb aquest tabú es produí el miracle del camí de Monti-sion. Per coordinar millor les obres, el traçat es dividí en 40 trams, de major a menor dificultat. A primera hora del matí, en ple hivern, uns 5.000 porrerencs acudiren, en grups, al seu tram assignat amb càvecs, aixades i senalles. I per no defallir, hi hagué pa i taleca a betzef. “També –afirma Nicolau– hi pujaren carros per traginar pedres. Els jornalers de les possessions, juntament amb els amos, s’encarregaren de passar l’arada per aplanar el terreny. Fou un miracle que ningú prengués mal amb la quantitat de barrobins que es feren explotar. El rector Adrover no aturà d’anar per amunt i per avall per supervisar-ho tot”.

La jornada acabà amb tothom cansat, però feliç d’haver tocat el cel, tant metafòricament com literalment. “La Mare de Déu de Fàtima –diu la historiadora–, que al matí havia pujat pel camí vell, al final del dia ja pogué baixar pel nou. La notícia saltà a la premsa nacional. També se’n feu ressò el NO-DO, el noticiari del règim. Tanmateix, el 14 de gener de 1954 tan sols s’obrí un nou camí fins a Monti-sion, que s’hagué d’acabar de condicionar al llarg dels mesos següents”. Malgrat que les obres encara no estaven enllestides, la inauguració oficial tingué lloc un mes després, el 24 de febrer. Va ser amb una gran marxa que comptà amb l’assistència de les autoritats locals i provincials, entre elles, el bisbe de Mallorca, Juan Hervás. Els aplaudiments no es feren esperar quan, enmig de l’eufòria col·lectiva, el governador civil anuncià que recaptaria els doblers necessaris per asfaltar el camí. Tractant-se d’una actuació molt costosa, era la cirereta del pastís que faltava.

Un cop asfaltat, el camí fet amb la il·lusió dels porrerencs passà a ser una carretera més, que, a partir dels anys seixanta, en ple boom turístic, no aturà d’omplir-se de cotxes, el nou símbol del progrés. “S’incrementà –apunta Nicolau– el nombre de visitants a Monti-sion. A l’estiu, hi havia famílies de Porreres, d’altres pobles i de la Península que hi llogaven una cel·la per passar-hi una setmana o dues. Això encara es fa, sobretot amb la recent reforma del recinte, que ofereix més comoditats”.

‘Sentiment de poble’

La gesta de Monti-sion quedà tan gravada en la memòria col·lectiva de la vila que cada 14 de gener no s’ha deixat de commemorar amb pujades al puig. “El 2004 –afirma la historiadora–, amb motiu del 50è aniversari, desplegàrem una pancarta al balcó de l’Ajuntament amb el lema ‘Sentiment de poble’. Ara, amb prop de 5.700 habitants, aquest sentiment s’ha perdut un poc, tot i que continuam tenint un gran nombre d’associacions. Hi ha molts d’estrangers que han vingut a viure aquí i les cases cada cop són més cares. En una societat en la qual impera l’individualisme, és important que les noves generacions coneguin la història de solidaritat que varen protagonitzar els nostres avantpassats fa 70 anys”. El poble ja té un carrer amb la famosa data. També hi ha una pedra a tall de memorial a l’inici del camí del santuari, amenaçat avui a la falda d’un dels seus laterals per una enorme gravera. Vet aquí tot un símbol del traspàs de poders que ha experimentat Mallorca aquests darrers anys: del nacionalcatolicisme a la religió del ciment al servei del turbocapitalisme.

El 1997, 43 anys després de la gesta de Monti-sion, el sentiment de poble de Porreres es tornaria a manifestar amb la neofesta d’estiu de Sant Roquet, en la coneguda festa de l’ensaïmada’, ja més que consolidada. La matinada del 16 al 17 d’agost una comitiva transporta el pastís, d’uns 100 quilos, fins a la plaça de la vila, tal com si es tractàs de la processó de la Mare de Déu a Andalusia. “Aquí, tanmateix –adverteix Nicolau–, des de fa més anys, el que ens uneix més com a poble és la Filharmònica Porrerenca. Fundada el 1856, és una de les bandes de música més antigues de Mallorca. Tampoc no podem oblidar que ja des del 1942 el poble tingué la seva pròpia coral, amb seu avui a l’Auditori del municipi, inaugurat el 2008”.