PalmaA mitjan segle XIII les Balears eren sota el domini de Jaume I. Bé, no exactament. Dos portuguesos, l’infant Pere i Sa‘īd Ibn Hakam, eren els que governaven Mallorca, Menorca i una part de les Pitiüses. I des de llavors hi ha hagut vincles significatius entre els lusitans i les Illes. Aquest reportatge els recorda tot just arribar al 46è aniversari de la Revolució dels Clavells, que se celebra el 25 d’abril i que tornà la democràcia a aquell país. El mallorquí Sebastià Bennasar, lusòfil empedreït, relata aquella revolució a la novel·la Els blaus de l’horitzó, publicada pel segell de Pollença El Gall. A Maria de Medeiros, que actuà al teatre Principal de Palma el 2009, la revolució li inspirà la pel·lícula Capitans d’abril del 2000.
Pere de Portugal (1187-1258) era fill de Sanç I, el segon rei portuguès, i de Dolça, germana del rei d’Aragó Alfons el Cast. Així que Jaume I, el net del Cast, era el seu fill de cosí. Com resultava habitual en aquella època, molt en la línia de la sèrie Joc de trons, les famílies reials no solien estar gaire ben avingudes i Pere va començar la “carrera aventurera” revoltant-se contra” el successor de son pare, el seu germà, “pretenent venjar els greus fets a les infantes, les seves germanes”, diu l’historiador Damiao Peres. Va fugir a Lleó i després al Marroc, com a mercenari, i es va convertir en un “cavaller errant, cercant aventures per exercitar la seva espasa”.
A la fi, Pere arribà a les terres del seu nebot Jaume, qui li troba una esposa a la seva alçada aristocràtica: Aurembiaix -un nom molt medieval-, comtessa d’Urgell. Ella i Jaume havien estat promesos de nins, tot i que ella era dotze anys més gran. S’havien retrobat d’adults i havien signat un “pacte de concubinatge” pel qual el comtat, a la mort d’Aurembiaix, s’integraria a la Corona d’Aragó. Però la comtessa canvià el seu testament i nomenà hereu el seu marit. En morir Aurembiaix el 1231, Jaume es trobà l’oncle convertit en comte d’Urgell. Així que li bescanvià aquest territori històric de Catalunya pel domini sobre Mallorca -que acabava de conquerir-, com també Menorca, encara amb govern propi musulmà, però sotmesa a vassallatge. Com observa Pau Cateura, amb aquesta permuta el rei violava la Carta de franqueses que ell mateix havia establert un any abans.
Aquest príncep rodamon va quedar convertit en “Petrus, infans portugalense, Dei gratia regni Maioricarum dominus ” (Pere, infant portuguès, per la gràcia de Déu senyor del Regne de Mallorca), però sembla que s’ho va prendre amb una certa parsimònia. Els musulmans tornaren a amenaçar Mallorca, així que Jaume I preparà una nova expedició des de Catalunya per protegir-la. Ell mateix ho conta al seu Llibre dels feits : quan tots eren presents per salpar, Pere de Portugal no arribava. El rei ordenà partir igualment, però el comte de Rosselló -un altre oncle- li amollà: “ Us prega que’l esperets un poch, que aquí es l’infant de Portugal, que vol parlar ab vos ”. El Conqueridor, aleshores, demanà a Pere: “ E quants cavallers hi ha ab vos, aquí? ”, i aquest: “ Be n’hi ha quatre o cinc ”. La filípica del monarca, que no destacava per la seva placidesa -al bisbe de Girona li va tallar la llengua-, degué ser monumental, ja que, de tornada a Mallorca, Pere “atenia a la fi les seves obligacions”, com diu el cronista Bartomeu Bestard, entre les quals la creació de la Quartera per al comerç dels grans.
El 1235 la conquesta s’estengué a Eivissa i Formentera i Pere, un vertader cul inquiet, passà a ser senyor d’una quarta part (quartó) de cadascuna de les Illes. El 1244, Jaume I li tornà a bescanviar Mallorca per cinc viles al seu nou territori conquerit, el Regne de València: Morella, Almenara, Morvedre, Castelló de Borriana i Sogorb, i el 1254 li retornà el govern de Mallorca. Aquesta mena d’‘intercanvi de cromos’, que avui ens sembla tan estrany, va ser pràctica habitual a la política europea fins al segle XIX. Pere de Portugal ja s’acostava a setanta anys, edat venerable a l’època, i aquesta vegada ja no es mouria de l’illa, on morí. El varen enterrar a la Seu (a l’actual capella de Miquel Barceló, diu Bestard), però les seves restes s’han perdut.
Pena de mort per beure vi
A la història de la Corona d’Aragó encara hi ha un altre Pere de Portugal, el Condestable, net del rei portuguès Joan I i de Jaume d’Urgell -una altra vegada Urgell pel mig-, frustrat candidat a la Corona d’Aragó a la mort de Martí l’Humà, que va perdre a favor de Ferran d’Antequera. Aquest segon Pere fou proclamat rei pels catalans en la seva guerra contra Joan II el 1464, però va morir de tuberculosi dos anys més tard. S’ha d’afegir que també podria haver optat a la corona de Mallorca, ja que el seu padrí Jaume era net d’Isabel de Mallorca, la dissortada filla de Jaume III.
A Portugal s’encunyà un mite que fascinà Fernando Pessoa: el sebastianisme, inspirat en el rei Sebastià (segle XVI), del qual -com del rei Artur- es diu que tornarà qualque dia. El mallorquí Joan Tomàs Martínez li va dedicar un article a Lluc. La Faula de Guillem de Torrella, del 1374, pren Artur i la seva germana Morgana, diu Anna Compagna, com a símbols dels fills desheretats de Jaume III: així, Jaume i Isabel serien el nostre sebastianisme autòcton.
Pel que fa a Sa‘īd Ibn Hakam (1204-1282), és aquell mateix que va aconseguir que Jaume I renunciàs a conquerir Menorca, a canvi d’un substanciós tribut. També va ser l’autor d’un poema on reservava “el més alt” del Paradís als menorquins. Certament, dir-li portuguès és un anacronisme, perquè procedia d’allò que encara es deia Al-Andalus, però va néixer a Tavira, que ara és Portugal, així que se’l pot considerar lusità. Com que el seu mandat va coincidir amb el de l’infant Pere, tècnicament el seu senyor des de Mallorca, els menorquins tingueren dos portuguesos alhora com els seus governants.
Ibn Hakam fou rais -cap- de Menorca des del 1234 fins a la seva mort. Culte, amb una sòlida formació i experiència viatgera, excel·lent poeta, reuní, a manera de mecenes renaixentista, una cort de savis fugitius de la resta d’Al-Andalus. Pertanyia a la tribu Quray, la mateixa del profeta Mahoma, segons l’arabista María Jesús Rubiera. El seu tarannà eixelebrat de joventut es transformà en severitat en fer-se càrrec del govern: es va prohibir el sexe a si mateix, el considerava una debilitat. Diu l’historiador Miquel Barceló: “És un dirigent dur que condemna a mort els bevedors de vi, per exemple, ja que, atesa l’existència abundosa de vinyes, ‘si la gent es dedicàs a beure vi i a engatar-se, seria impossible que la conservassin, l’illa; els enemics ens derrotarien”. Un mestre en llei islàmica, conta Rubiera, abandonà Menorca “jurant no ensenyar ni una lletra més a un lloc on havia vist executar un home pel fet de beure vi”.
Tot i aquest rigor, sembla que Ibn Hakam fou respectat pels menorquins i tingué el seu suport cada vegada que les coses anaven tortes. “Noble, recte i savi (...) amo de Menorca, que va governar amb moderació i saviesa”, afirma Al-Makkarí. “Jur per Déu, el més gran, i és el major jurament, que no hi ha ningú al món com Sa‘īd Ibn Hakam”, diu Ibn Yamin. Clar que aquest era el seu secretari. Segons Rubiera, el rais es va fer construir als afores de Ciutadella un palau, semblant als dels nassarites de Granada, a una zona que encara a l’Edat Mitjana es deia Jardí de l’Almojarif. Morí a la seva estimada Menorca, a gairebé vuitanta anys; el seu fill el va succeir durant poc temps, només fins a la conquesta d’Alfons el Liberal.
Segons l’historiador Román Piña Homs, amb Pere de Portugal s’assentaren a Mallorca un grup de gallecs i portuguesos, entre els quals hi havia l’avantpassat de la família Verí. Inés Calderón i Maria Barceló dedicaren un estudi conscienciós als portuguesos a la Mallorca de final de l’Edat Mitjana: “Molts d’ells es casaren amb mallorquines, integrant-se així a la societat insular”, diu la investigació. Com que “els notaris mallorquins solien adaptar la grafia del nom i patronímic en portuguès al català o al llatí”, per exemple Joao Martins en Joan Martí, es complica seguir el rastre d’aquests lusitans, que eren devers un 2% dels forasters. La major part eren gent de la mar, però també n’hi havia d’artesans, escuders i, per descomptat, mercaders d’esclaus, activitat molt lucrativa i perfectament respectable a l’època. De Portugal es traslladaren el 1394 a Mallorca 150 jueus, “atrets per la política reial per dinamitzar el comerç entre l’illa i el nord d’Àfrica”, després del desastre que va suposar l’assalt al Call, el 1391. Alguns d’ells quedarien a Palma, d’altres passarien a Barcelona, València o Venècia.
Mestre Jacome de Mallorca
La intensa activitat marinera dels uns i els altres, més les cartes de navegació dels jueus mallorquins, portaria a uns vincles significatius entre illencs i portuguesos. L’infant Enric el Navegant de Portugal (1394-1460), germà del rei Duarte, cridà a la seva escola de Sagres un tal Mestre Jacome -Jaume- de Mallorca, “home molt docte en l’art de navegar que feia instruments nàutics (...) per ensenyar la seva ciència als oficials portuguesos”, diu Joao de Barros. S’ha identificat aquest ‘mestre Jaume’ amb Jafudà Cresques en persona -Jaume Ribes de nom de convers- o amb Jaume Ferrer, el navegant amb estàtua a la plaça de les Drassanes de Palma; però aquest darrer es remunta a gairebé un segle abans.
Actualment, una de les avingudes de Palma -ben igual que carrers d’altres municipis- es diu de Portugal, en honor de l’Estat Nou (1926-1974), la dictadura aliada del franquisme derrocada per la Revolució dels Clavells. L’iberisme, el somni de la unificació hispanoportuguesa, es va fer realitat, en certa manera, amb l’entrada d’ambdós països a l’actual Unió Europea el 1986.
ELS ALUMNES DE PERFECTO CUADRADO I EL DETECTIU D’ANTONI SERRA
A Perfecto Cuadrado, resident a Mallorca des del 1976 i professor de la Universitat de les Illes Balears, se li atribueix l’origen d’una germandat lusòfila prou activa a les Illes Balears. Tres dels seus membres essencials, els també professors de la UIB Gabriel S. T. Sampol i Nicolau Dols, i el poeta menorquí Ponç Pons, han estat alumnes seus. “Tan responsable som jo”, diu Cuadrado, com “els que s’han interessat” per l’extrem ibèric. Cuadrado rebé el premi Giovanni Pontiero per la seva traducció del Llibre del desassossec de Pessoa al castellà, Sampol i Dols el Serra d’Or per la seva al català, objecte d’una nova edició ampliada el 2018. Sampol fou guardonat amb el Pontiero l’any passat, per Peregrinació, de Mendes Pinto. Pons, autor de Pessoanes i traductor de Sophia de Mello Breyner, fou amfitrió de José Saramago a Menorca el 2004. El 2016 es crea la Càtedra Mário Césariny, que organitza les Jornades de Cultura Portuguesa, coordinades per Lourdes Pereira i el mateix Cuadrado.
Sebastià Bennasar, Antoni Picornell, Marta Ferré, Antoni Figuera, Antoni Xumet, Pep Tosar i Antoni Serra són altres representants de la cultura de les Illes que destaquen pel seu lusitanisme. Tosar ha adaptat quatre textos del lusòfil Antonio Tabucchi, l’autor de Sostè Pereira, entre els quals un superb Nocturn presentat al Círcol Maldà de Barcelona el 2010. Portuguès és el detectiu de les novel·les policíaques de Serra, Celso Mosqueiro, ja que “som un enamorat de Lisboa”, reconeix, i era a aquesta ciutat quan el va concebre. Les editorials mallorquines Lleonard Muntaner i El Gall han estat pioneres a abocar al català obres en portuguès i Jeroni Obrador ha convertit el navegant Magalhaes en protagonista d’un monòleg.
