Francesc Mora: "Pots anar cinc anys al psicòleg o passar pel quiròfan"
Cirurgià plàstic
Francesc Mora no vol revelar la seva nota als exàmens MIR. Però deixa entreveure que va ser alta. Prou alta com per escollir una de les especialitats més demanades: cirurgia plàstica i reparadora. Fa més de vint anys que s'hi dedica i ha passat per diferents centres de Barcelona.
Què és el que més sent?
Aquesta part del cos no m’agrada.
I normalment quina és?
En noies joves, els pits. Quan han sigut mares, normalment la panxa. I en homes, el més comú és el nas. He de dir, però, que després de la pandèmia hi ha hagut un boom amb les parpelles.
De debò?
Com que amb la mascareta només ens vèiem els ulls, ens vam obsessionar amb les parpelles i les ulleres. És el que creiem amb els companys amb qui he parlat.
No és estrany un pit d’una dona de 20 en una de 70?
Fa anys vaig operar una dona d’uns 70 anys que volia uns pits molt alts i artificials. Vaig pensar que m’estava equivocant, però ella va sortir sent la dona més feliç del món.
I vostè estava content?
La meva feina no és fer les coses al meu gust, sinó haver entès a la pacient i que surti contenta. Per exemple, jo odio els homes amb nassos petits, però m’ho demanen. I ho faig.
I quins són els límits?
Venen noies joves demanant una liposucció quan estan molt primes. Faig els càlculs, els hi ensenyo i els hi dic: no puc fer una lipo si estàs a l'infrapès. Alguna s’enfada. I, evidentment, no faig salvatjades.
Què seria una salvatjada?
Una amputació nasal. Gent que t’ensenya fotos de persones que pràcticament no tenen nas.
Li ensenyen fotos del que volen?
Sí, abans venien amb fotos seves amb filtres. Ara venen més aviat amb imatges d’altres persones, sobretot influencers. Però més enllà de fotos, tenim una entrevista molt llarga amb els pacients per entendre el que volen.
Entrar en un quiròfan té riscos. No ho estem banalitzant?
Tot té riscos, també anar en cotxe. La realitat és que la cirurgia estètica s’ha convertit en un producte de consum.
No és el mateix comprar una motxilla que entrar en un quiròfan.
Aquesta és la meva feina: posar les coses al seu lloc i explicar que hi ha riscos. L’altre dia va aparèixer un senyor que estava pendent d’un trasplantament de cor i volia fer-se les parpelles.
Ostres!
Deia que així aprofitava la baixa. Però li vaig dir que les parpelles continuarien allà després del trasplantament, que sí que és una operació amb risc. Hi ha gent que és molt inconscient.
Què el fa feliç?
Hi ha moltes mares de pacients, sobretot noies joves, que expliquen que la filla ha canviat després de l'operació; en l’actitud, en la manera de comunicar-se, en la roba que es posen.
No podrien haver gestionat el malestar d’una altra manera?
Hi havia un professor de plàstica que deia que davant d’un defecte estètic podem fer dues coses. O anar al psicòleg durant 5 anys, o passar una hora per quiròfan. S’ha de tenir en compte, però, que no serveix per a tothom. Hi ha determinats patrons per saber a qui no has d’operar.
Quins?
Gent que pateix dismorfòbia; és important detectar-la. Habitualment són nois joves, que anomenem SIMON: solter, immadur, masculí, obsessiu i narcisista. Tenen una distorsió exagerada de la pròpia imatge, i és igual el que facis que mai estaran contents.
Què li diu la gent quan es desperta?
Al principi ningú està satisfet perquè els fa mal. Han entrat al quiròfan sense necessitat i no es veuen com s’han de veure perquè les cicatrius són visibles. Jo ho veig una mica com una depressió postpart.
Per què?
Estàs embarassada, tens il·lusió i vols que arribi el dia. Però després del part et fa mal, tens un nadó que plora i no saps per què, i estàs angoixada. Doncs és una mica això, una depressió postcirurgia. Però amb les setmanes comença a canviar i en general la gent està contenta.
Té casos de gent que ve amb destrosses?
Ara ens trobem amb moltes destrosses que venen de Sud-amèrica. Estan rebentant els preus d’una manera salvatge i fan paquets de vol, hotel i cirurgies que inclouen panxa, cul i tetes per sis mil euros. I de vegades tornen, mig rebentades, en un avió.
Que fort!
Ens hem trobat panxes obertes. És a dir, com si la cicatriu hagués pujat cap amunt.
Quant guanya un cirurgià plàstic?
Tots ens matem a treballar 12 hores al dia.
Doncs treballant 12 hores al dia. Quant es guanya?
Entre 100.000 i 200.000 anuals.
Un cas que li faci il·lusió recordar?
Un noi que he vist aquest matí. És trans. Fa sis mesos li vam fer una mastectomia, i venia amb els seus pares. Se’ls veia tan contents, i m’han dit que per a ell havia sigut molt important, perquè evidentment… li generaven molt malestar els pits.
Es pot operar un menor d’edat?
Depèn. Sí que fem orelles, perquè són molt fàcils i per desgràcia és una part del cos amb la qual els altres nens poden ser molt cruels. I sempre amb el permís dels pares, òbviament. També recordo una mare que va portar el menor, i clarament ell no volia. Li vaig dir: el dia que ell ho vulgui, ja ho farem.
I amb els menors transsexuals?
Hi ha un protocol molt establert. Però, arribat a un determinat punt, sí que es permet operar. Quan ja són a prop dels 18: esperar un o dos anys de patiment, quin sentit té?