Quan el PP balear no s’alçurava amb el català
De 1989 a 1995 el Govern de Gabriel Cañellas aixoplugà la campanya ‘La llengua, feina de tots’, que, sota el lideratge intel·lectual de la filòloga Aina Moll, pretenia donar un impuls a la Llei de normalització lingüística aprovada el 1986 per consens
PalmaH i va haver un temps en què el PP de les Balears no feia escarafalls amb el català. Fou durant els primers anys de recuperació de l’autogovern. En l’Estatut d’Autonomia, que entrà en vigor l’1 de març de 1983, totes les forces polítiques, fins i tot Alianza Popular (PP a partir de 1989), es posaren d’acord en la qüestió lingüística, encara que amb matisos. La intrahistòria d’aquelles negociacions es pot resseguir en el llibre Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels, escrit el 2012 pel periodista Pere Antoni Pons (Lleonard Muntaner).
Ferrà-Ponç fou un dels ponents del PSM en la Comissió dels Onze, l’encarregada de la redacció de l’Estatut –en representació d’Alianza Popular (AP) hi havia l’eivissenc Abel Matutes. “Va haver-hi –diu en el llibre– un intent de distingir el català de Mallorca del català del Principat. Varen intentar escriure: ‘La llengua catalana pròpia de les Illes Balears’. Jo vaig dir que no. I vaig proposar: ‘La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears’... Aquesta coma era important perquè matava una ambigüitat que, en el futur, els enemics de la nostra llengua i la nostra cultura haurien pogut utilitzar”.
El trofeu de Cañellas
El maig de 1983, dos mesos després de l’aprovació de l’Estatut, tingueren lloc les primeres eleccions autonòmiques. Gabriel Cañellas, d’AP, empatà en diputats amb el socialista Fèlix Pons. Tanmateix, acabà presidint el Consolat de Mar amb el suport d’Unió Mallorquina (UM) de Jeroni Albertí. Al cap de tres anys, tornà a imperar el consens polític amb la Llei de normalització lingüística. Amb tot, Damià Pons, catedràtic ja jubilat de Filologia Catalana a la UIB, fa el següent apunt: “La llei s’aprovà amb presses l’abril de 1986 perquè Cañellas la volgué exhibir com a trofeu durant el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana que s’havia de celebrar el maig sota la seva batuta. Ell mai, però, va fer cap crida institucional convidant els ciutadans a fer ús de la llengua pròpia del país. Només es dedicà a invocar les modalitats insulars que, al seu parer, estaven amenaçades pel català”.
Tanmateix, a partir de 1987 Cañellas canvià una mica de cantet gràcies a la incorporació al seu govern de Maria Antònia Munar. La diputada d’UM, de 33 anys, es convertí en la consellera de Cultura. Ocupà el càrrec fins al 1992, quan va ser destituïda a causa d’un conflicte d’interessos entre els dos partits. “Munar –assegura Pons– no tenia cap prejudici en contra del català. Pel perfil que volia tenir la seva formació, li corresponia estar-hi a favor. El 1990, a proposta seva, s’aprovaria un decret que obligava tots els càrrecs institucionals a fer ús de la llengua catalana en les seves intervencions públiques”.
Mentrestant, la flama de la llengua que havia bandejat el franquisme es mantenia viva gràcies la militància de gent anònima. “Als instituts –afirma l’investigador–, molts docents exerciren de veritables creadors de normalitat lingüística. Crearen revistes, organitzaren programes de ràdio, cicles de cinema, concerts de rock, representacions teatrals... També promogueren la participació dels estudiants a trobades fetes a Mallorca (a partir de 1985, sota l’aixopluc del Grup Blanquerna) i a altres indrets dels Països Catalans”.
L’actiu d’Aina Moll
Tot aquell activisme coincidí amb l’època daurada de l’Obra Cultural Balear (OCB), nascuda el 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll (1903-1991), deixeble de mossèn Antoni Maria Alcover. L’entitat havia agafat un nou impuls amb el filòleg Antoni Mir, que des de 1982 exercia d’organitzador executiu –entre 1991 i 2003 en seria el president. “No aturàrem –diu– d’obrir delegacions a la Part Forana i d’oferir cursos de català per a adults. Era un temps en què no hi havia l’allau migratòria d’ara. S’havia començat a implantar l’ensenyament en català i trobàvem pares escolaritzats en castellà que demanaven aprendre la seva llengua pròpia”. El 1985 l’OCB també aconseguia la recepció de TV3 a les Illes i el 1987 instaurava els premis 31 de desembre en reconeixement a persones o entitats compromeses amb el país.
La consecució de tantes fites contrastava amb la nul·la aplicació de la Llei de normalització lingüística, que s’havia aprovat el 1986. El 1989, en constatar que el Govern de Cañellas no tenia cap voluntat de desplegar-la, Mir va recórrer a Aina Moll per posar fil a l’agulla. El 1988, a 58 anys, la filla de Francesc de Borja Moll s’havia establert de bell nou a Mallorca després d’haver estat vuit anys directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Jordi Pujol. El 1983, durant el seu mandat, s’havia promulgat la Llei de normalització lingüística de Catalunya, que impulsà iniciatives com el famós curs multimèdia Digui, digui... o la campanya ‘El català, cosa de tots’, protagonitzada per una nina.
“Vaig considerar –assegura Mir– que Aina Moll era la persona més adequada per fer realitat a les Balears una potent campanya de foment d’ús social del català. A imitació de la de Catalunya, es digué ‘La llengua, feina de tots’. De seguida em vaig posar en contacte amb Bartomeu Rotger, el director general d’Educació i mà dreta de Munar a la Conselleria. L’entesa va ser total”. Finalment el 18 d’octubre de 1989 se signà un gran acord entre les cinc principals institucions insulars: tres presidides pel PP (el Govern balear i el dels consells de Mallorca i d’Eivissa-Formentera) i dues pel PSOE (el Consell de Menorca i l’Ajuntament de Palma). Moll, que havia tornat a la seva plaça de professora a l’institut Joan Alcover de Palma, demanà una comissió de serveis per assumir la presidència de la comissió tècnica de la campanya. Mir en seria el secretari.
El peatge institucional del PP
A partir de 1990 els pressupostos de les diferents administracions ja incloïen les partides necessàries per tirar endavant la campanya. Els primers mesos s’aconseguí una allau d’adhesions del tot heterogenis: des de centres escolars i fins a col·legis professionals (advocats, apotecaris, arquitectes, administradors de finques...). “El PP, però, com a organització –recalca Damià Pons–, mai no s’hi va adherir. No debades, se situava dins la tradició ideològica d’adscripció nacional castellanoespanyola. En canvi, el Govern balear i el Consell de Mallorca, que tenien presidents del PP, sí que ho feren com si fos un peatge institucional ineludible. La majoria dels dirigents populars formaven part d’aquell sector de la societat illenca que ha fet de l’autoodi un component de la seva identitat”.
La campanya va oferir serveis d’assessorament lingüístic i de correcció i traducció de textos. També publicà a la premsa una secció d’articles molt didàctics, que després serien arreplegats en una dotzena d’opuscles titulats Línia directa. Així mateix, aquells anys Aina Moll es dedicà a fer multitud de conferències reclamant a la societat civil un major compromís personal en l’ús social del català. “Un dels elements estrella de la campanya –apunta Antoni Mir– foren els adhesius amb el lema ‘La llengua, feina de tots’, que molts duien enganxats al vidre del cotxe, fins i tot batles del PP”. Igual de recordada fou una de les cares visibles de la iniciativa, l’actor Xesc Forteza: “Era una figura vilipendiada per part del catalanisme. Ell, però, durant el franquisme, actuava cada any per a 100.000 persones. Vaig pensar que era bo fitxar-lo per reivindicar-lo com un dels actius de la nostra identitat. Amb ell vàrem eixamplar la base”.
Gairebé sis anys després d’aixoplugar-la, el 1995 el Govern de Cañellas posaria fi de manera unilateral a la campanya. La mala maror havia començat un any abans amb la coneguda ordre Rotger, que agafava el nom de Bartomeu Rotger, ascendit a conseller d’Educació, Cultura i Esports després de la destitució de Munar. L’ordre deixava sense efecte la Llei de normalització lingüística a l’ensenyament. Estipulava que cada centre podia fer el que volgués. “Nosaltres –afirma Mir– consideràvem que aquell liberalisme suposava la mort del català a l’escola. A posta la vàrem batallar als tribunals”.
En rebuig a l’ordre Rotger, el 6 de maig de 1995 l’OCB organitzà la seva primera Diada per la Llengua. Xesc Forteza esperonà tothom amb les següents paraules: “No et quedis de mans plegades, mallorquí: que les coses no s’arreglen aixuixí”. La mobilització fou històrica amb una cadena humana formada per prop de 30.000 persones. Quinze dies abans s’havia fet el primer Correllengua, a càrrec de Joves de Mallorca per la Llengua. “Des del diari El Mundo –recorda l’antic dirigent activista–, el periodista Antonio Alemany deia que si l’OCB podia convocar tanta de gent era perquè rebia subvencions. Davant aquella pressió mediàtica, el Govern de Cañellas decidí deixar de destinar partides pressupostàries a la campanya ‘La llengua, feina de tots’. Malgrat aquesta pèrdua, aconseguírem que l’ordre Rotger fos derogada. Després, el 1997, amb el popular Jaume Matas com a nou president del Govern, s’aprovà el Decret de mínims, que recollia la nostra proposta: garantir que almenys un 50 per cent de l’ensenyament fos en català”.
El professor Damià Pons, conseller d’Educació i Cultura (1999-2003) amb el Primer Pacte de Progrés, té clara quina era la posició lingüística de Gabriel Cañellas, el primer president autonòmic (1983-1995): “A vegades ens deixam enganar pel miratge d’un Cañellas suposadament no hostil amb la llengua catalana. No ho va ser, però perquè no en va tenir necessitat. Si hagués quedat a l’oposició, com passà als seus companys populars del País Valencià, l’hauria utilitzada com a eina de confrontació política. Aquí, en canvi, en guanyar les eleccions, es va poder permetre el luxe de no excitar el tema i de passar-ne olímpicament. Amb tot, en ocasió d’una campanya a favor de la creació de mitjans de comunicació audiovisual en català, Cañellas digué: ‘A les Balears no hi haurà televisió ni en català ni en hebreu’”.
Pons explica per què finalment el primer inquilí del Consolat de Mar donà suport a la Llei de normalització lingüística de 1986: “La nostra fou la darrera que s’aprovà a tot l’Estat. Ja en tenien la resta de comunitats amb una llengua pròpia diferent de la castellana. Cañellas, per tant, es va veure forçat a no ser-ne l’excepció”. El dirigent popular no trigà a percebre el batec popular. El 4 de novembre de 1991 tingué lloc al teatre Principal de Palma la presentació de Plataforma Cívica per a l’Autogovern sota el lema ‘Volem comandar a ca nostra’. I el 1995 l’OCB organitzà una sèrie de mobilitzacions de rebuig a l’ordre Rotger, contrari a la Llei de normalització lingüística a les escoles.
El juliol de 1995 Cañellas es va veure obligat a dimitir pel cas de corrupció del Túnel de Sóller. El substituí Cristòfol Soler. “Soler –diu Pons– no tenia els prejudicis lingüístics d’altres militants del PP, que estaven fortament castellanitzats. S’adonà que la reivindicació de la llengua era una cosa bastant estesa al nivell social i que, per tant, tenia un cert atractiu electoral que no es podia desaprofitar. Era tal el seu convenciment que fins i tot creà la primera Direcció General de Política Lingüística. Tanmateix, al cap d’onze mesos es va veure obligat a dimitir per la pressió de sectors influents del seu partit contraris a aquesta deriva”.
A partir de la segona meitat dels noranta el PP balear consolidaria el seu viratge anticatalanista. “La metxa –assegura Pons– l’encengué la posada en funcionament de la FAES [el laboratori d’idees del PP nacional] i la majoria absoluta d’Aznar el 2000 en la seva segona legislatura com a president del govern estatal”. L’exconseller avisa que, amb l’allau migratòria dels darrers anys, són més necessàries que mai les campanyes de promoció d’ús social del català. “El problema –lamenta– és que avui la qüestió lingüística és deixada de banda per gairebé tots els partits polítics a causa dels costos electorals que pot tenir”.