Maria del Prado Escoda: “Pràcticament no hi ha denúncies falses de dones contra homes”
Jutge de l'Audiència de Tarragona
En tot el 2023, Maria del Prado Escoda (Mora d’Ebre, 1981) encara no havia trepitjat Barcelona. Té la feina, la família i els dos fills a Tarragona. La setmana que li fem l’entrevista és jutgessa de l’Audiència de Tarragona, avui ja n’és magistrada. Va estudiar dret a la UPF i ja fa deu anys que és jutge. Li pregunto si tornaria a fer la mateixa carrera i em respon que la repetiria mil vegades. Apareix als mitjans perquè forma part de la comissió de violència de gènere de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia. I perquè comunica molt bé. Amb ella parlem dels assassinats masclistes, de l’increment d’agressions sexuals i de la llei del només sí és sí.
Vostè forma part de la comissió de violència de gènere de Jutgesses i Jutges per a la Democràcia. ¿La puc provocar? ¿Haurien de canviar el nom a comissió de violència intrafamiliar?
— Sí, per a alguns serà això, però desgraciadament les xifres no determinen que estiguem davant de violència intrafamiliar, sinó que majoritàriament i desgraciadament predomina la violència masclista.
¿El nom fa la cosa?
— Els noms són importants, els qualificatius i les denominacions són importants.
A Espanya, des del 2003, hi ha hagut 1.200 dones assassinades a mans de la parella o exparella i Vox nega la violència masclista. ¿Es pot fer alguna cosa per delicte de negacionisme?
— És delicat, perquè quan parlem de formacions polítiques tots sabem que els assisteix una llibertat d’expressió molt més qualificada i molt més àmplia que a la resta de persones. On són els límits? Sempre n’hi hauria d’haver, però és difícil fixar-los quan parlem de representants parlamentaris que tenen la veu de determinada part de la societat. Hi ha altres maneres de fer-ho. No tot té per què ser delicte, però sí que la resta de formacions polítiques potser haurien de ser més responsables a l’hora de donar suport o a l’hora de no criticar determinades actuacions que poden suposar una regressió en drets i llibertats que tant ens han costat d'assolir com a societat democràtica.
A Espanya, l’any 2003, 71 dones assassinades. El 2013, 57. El 2022, 49. La tendència és lleugerament a la baixa, però és massa plana, aquesta corba.
— Sí, realment les xifres de dones mortes a mans de les parelles i exparelles ha anat baixant, però potser el més alarmant és que la violència de gènere es manté estable. Perquè no només és causar la mort de la dona, sinó que també pot ser agredir-la físicament, o psicològicament, o fer-la minvar com a persona. És a dir, estem fent actuacions polítiques, jurídiques, legislatives, però no són suficients. Particularment, em crida l’atenció que pugen les xifres de violència sexual, i no sabem ben bé si és perquè augmenten els casos o perquè ara es denuncien més.
De les 23 dones assassinades el 2023, només 5 havien avisat abans que patien maltractaments. ¿Avisar salva vides, però no sempre?
— No sempre. És la xifra negra, la xifra del silenci, la de les persones que no denuncien. Agafem els casos de persones mortes a mans de les parelles o exparelles que havien denunciat i anem restant. Quan arriben al procediment penal n’hi ha que fan marxa enrere, és a dir que el volum de denúncies es va reduint. Al final, les que acaben amb un procediment, amb una sentència de condemna o amb una ordre de protecció, són poques. Sí que és veritat que, de les dones que demanen una ordre de protecció, a tres de cada quatre se’ls dona. Tres de cada quatre acaben en condemna, però són poques les que arriben fins al final.
Per tant, ¿el seu consell és "Aviseu, truqueu al 016; no cal que sigueu la víctima, podeu ser els veïns o els familiars"?
— Totes les persones estem obligades a col·laborar amb la justícia, a prevenir delictes, i això a vegades la gent no ho sap. Quan venen a declarar com a testimonis ens diuen “Jo per què haig de venir?” Perquè ho preveu el nostre sistema i hi estem obligats. D’altra banda, denunciar és una responsabilitat de tots, no només de les víctimes. Hem de denunciar tots.
¿Les ordres d’allunyament són útils? ¿Es compleixen?
— Són útils, perquè en molts casos es compleixen. Evidentment hi haurà supòsits de persones que tenen tal obsessió amb la víctima que per molt que tu els posis una prohibició judicial intentaran apropar-s’hi. Tenim mecanismes per a prohibicions d’aproximació que es controlen telemàticament amb unes polseres, amb un GPS que alerta a la policia. En porta la víctima, en porta l’agressor i l’alerta sona quan aquella persona s’està aproximant a una distància inferior a la permesa, que solen ser 500 metres, i la policia apareix immediatament.
¿I si malgrat tot s’acosta a menys de 500 metres?
— Hi ha un últim mecanisme. Per a la persona que no fa cas i que s’ha apropat una vegada a la víctima, o dues, o que la truca, o que trenca l’ordre d’allunyament, tenim la presó provisional, que per a això existeix.
¿Quan l’extrema dreta diu, tot sovint, que hi ha moltes denúncies falses de dones a homes, amb quin argument ho podem rebatre?
— Amb estadístiques. És tan fàcil com acudir a les estadístiques del Consell General del Poder Judicial i veure que pràcticament no hi ha denúncies falses, és la realitat. El que hi ha és molta denúncia retirada, però això no vol dir que sigui falsa. I en alguns caos, pocs, hi ha absolucions. Però hauríem de veure què les motiva, perquè a vegades falta una prova o la denunciant es desdiu, per por o per motius familiars, i això no vol dir que fossin denúncies falses.
Finalment, el Tribunal Suprem avala la rebaixa de penes a agressors sexuals que va comportar la nova llei del només sí és sí. Tal com queda la nova llei, qui hi guanya i qui hi perd?
— La nova llei introduïa un nou sistema de concepció dels delictes sexuals basat en el consentiment: tot és agressió sexual i ja no distingim abusos. Però què va passar? Que al reconfigurar els delictes sexuals i equiparar-ho tot, el que abans eren abusos sexuals, que potser eren, no sé com dir-ho, un fregament a la discoteca o que t’han tocat el cul per sorpresa, evidentment no eren el mateix que violar una persona. A l’equiparar-ho tot es va posar un ventall de penes més ampli, perquè els jutges i tribunals, en aquells casos que són greus però no tant com altres, puguin posar una pena més petita, i en casos més greus puguin posar una pena més elevada. Probablement no van pensar que reduir el límit mínim de les penes té conseqüències, que el nostre sistema penal permet que una persona ja condemnada per un delicte, quan una reforma legal preveu una pena inferior, es pugui acollir a aquest benefici.
¿Com a jutgessa ara està contenta de tenir un criteri clar?
— Com a mínim tenim un criteri clar. Per altra banda, també hi ha una reforma recent que ha tornat a situar les penes en els ventalls d’abans. Ho han arreglat distingint els casos més greus en un ventall partit en dos. Hem deixat per al supòsit sense violència i intimidació un mig ventall cap avall i per als supòsits més greus mig ventall cap amunt. Això salvarà que a partir d’ara els agressors sexuals tornaran a tenir les mateixes penes d’abans, però no durant el període transitori.
En aquest període transitori, en el mig any que el Tribunal Suprem ha trigat a fixar el criteri, s’han revisat 2.138 condemnes, i en 1.079 casos amb rebaixa.
— En alguns casos s’han rebaixat i en alguns casos ha suposat la sortida de presó.
En 108 casos hi hagut excarceració. ¿Això crea alarma social?
— La crea, però no l’hauria de crear, perquè fixi’s que són nombrosos els agressors sexuals que estan condemnats. Vostè mateix ha dit que hi ha hagut 108 casos d’excarcerats. Cada dia a les audiències estem jutjant casos de violència sexual i als jutjats penals també.
Una parella en un cotxe, en una habitació o en un lavabo. Estan sols i només ells saben què passà allà dins. Quan arriba això al jutjat com a denúncia i és la paraula de l’un contra la de l’altre, ¿vostè què hi pot fer?
— Tot això està estudiat, perquè els delictes de violència de gènere i violència sexual normalment passen a la intimitat. Per tant, no tindrem tres testimonis aliens i imparcials que ens puguin dir què va passar. Tenim la denunciant, que és la persona que tenim com a víctima, i tenim l’investigat, i hi ha uns criteris per valorar el testimoni de la víctima. Què diu, com ho diu, si no incorre en contradiccions molt essencials... Perquè també aquí hem d’aplicar perspectiva de gènere a l’hora d’aplicar aquests criteris.
Què vol dir?
— Quan una persona ha viscut una situació molt estressant i està nerviosa pot tenir alguns buits de memòria, fins i tot pot ser que incorri en petites contradiccions. Què és important? Que no siguin contradiccions essencials que canviïn del tot l’escena dels fets i que hi hagi petites corroboracions. Si una persona diu que li van pegar i tenim un informe de lesions o una foto, o algú la va veure pel carrer, o algun familiar diu que al dia següent tenia algun hematoma, tot això va donant fiabilitat al que descriu.
Deia que li preocupava l’augment de la violència sexual. ¿Si les penes fossin més dures, els homes se n’estarien més?
— Hi ha estudis de política criminal, a nivell europeu, que demostren que penes més altes no signifiquen menys violència sexual. De fet, Espanya és un dels països on les penes per delictes sexuals són més altes, i això no determina que tinguem menys violència sexual.
Van sortint casos, com a Badalona, de grups, manades, també amb menors, que cometen violacions. ¿La justícia està preparada per a aquests casos?
— Al final ens hem d’anar adaptant a tot el que ens va venint com a societat.
Per tant, ¿la llei sempre va per darrere?
— Normalment és així. Al final les normes es van adaptant a les necessitats i als canvis socials. Aquesta era també la finalitat de la llei del només sí és sí. La justícia sí que està preparada, el problema que tenim és una joventut que rep la informació sexual per canals equivocats, sense cap tipus de control a internet ni a les aplicacions. Els estudis demostren que el primer accés a la pornografia dels adolescents és a través del mòbil en un 80% dels casos. Quin control d’accés hi ha? Zero, i és una pornografia sense filtres, una pornografia que és violenta, i la joventut tendeix a reproduir a la seva vida aquests comportaments que veu. I, a més, estem parlant de gent jove molt jove.
¿Cada vegada més jove?
— La mitjana és als 12 anys, però n’hi ha de 8 anys que ja consumeixen pornografia.
Com s’atura tot això?
— És complicat. El control principal l’han de fer els pares, però quan tu dones un mòbil al teu fill i no hi ha cap tipus de filtre, és absolutament lliure. Potser el legislador hauria d’establir determinats límits o conseqüències per a aquelles empreses que difonen determinats continguts als quals poden accedir menors d’edat. Aquí tenim un espai buit. És molt complicat posar portes al camp, i més quan parlem d’empreses que són d’àmbit mundial. Potser caldrien convenis de cooperació internacional, perquè això ens implica a tots.
¿Veu la Unió Europea preocupada per posar aquestes normes?
No gaire, la veritat.