La premsa illenca que silencià Franco
La dictadura imposà un control ferri sobre els periodistes i a Manacor, un dels pobles propers al front de batalla, fou on s'exercí una repressió més dura, amb la mort d'un director de diari i dos dibuixants
PalmaL a Guerra Civil espanyola, com qualsevol altra, també es lliurà en la premsa escrita, vista com una eina propagandística de gran impacte entre la població. A mesura que avançaven posicions, els insurrectes s’apropiaren de les principals capçaleres del país. A les Balears, un cas emblemàtic fou Manacor, proper al front de batalla. Al Llevant de Mallorca fou on el 16 d’agost de 1936, un mes després d’esclatar el conflicte, desembarcaren les tropes republicanes del capità Bayo. Partirien al cap de denou dies sense haver pogut recuperar l’illa, que tot d’una havia caigut en mans dels ‘nacionals’. De resultes de trescar per l’hemeroteca del poble, l’historiador Antoni Tugores acaba de publicar amb Illa Edicions Les plomes de Franco. La premsa «Nazional» durant la Guerra Civil (1936-1939). El seu principal objecte d’estudi són dos setmanaris: Voz y Voto i Nosotros.
Voz y Voto havia nascut l’agost de 1931, quatre mesos després de la proclamació de la Segona República. “En un principi –assegura Tugores– s’imbuí de les essències democràtiques de l’època. Amb el temps, però, alguns dels seus col·laboradors anaren decantant-se cap a posicions contràries a la República, fins i tot assumint actituds clarament colpistes”. Al cap de quatre anys, l’abril de 1935, la publicació ja tindria una dura competència, Nosotros. Estava dirigida per l’exjesuïta Miquel Duran Meu. Es feu acompanyar de Miquel Palmer Simonet i Bartomeu Blanquer Tolito, dos dibuixants satírics que, amb el pseudònim Verax, es convertiren en l’assot de la dreta local. “El maig de 1935 –recorda l’historiador– Duran ja havia passat una temporada a la presó per haver publicat a Voz y Voto, al març, un article considerat injuriós contra el govern municipal establert després de la destitució del batle republicà Garanya”.
Amb vista a les eleccions generals del febrer de 1936, Nosotros no dubtà a demanar el vot per al bloc esquerrà. El Front Popular s’acabà imposant en el conjunt de l’Estat. Recuperà el poder, encara que per un marge curt de vots. A les Illes, el triomf va ser per a la Coalició de Dretes (CEDA), amb l’única excepció de Formentera. Manacor va votar majoritàriament per la dreta (un 61,58 per cent).
Repressió
La insurrecció militar del 18 de juliol de 1936 suposaria la desaparició de Nosotros. Ja no sortí el 25 de juliol. Un dels blancs de les seves crítiques, el capità Jaume, fou nomenat nou batle en substitució de Garanya, que es trobava a Palma el dia de l’Alzamiento. Els responsables de la incòmoda publicació pagarien car el seu posicionament ideològic. Palmer, un dels dos il·lustradors, fou afusellat en data imprecisa al cementeri de Son Coletes. Tenia 18 anys. Blanquer, el seu company de vinyetes, de 33 anys, també seria assassinat a final d’agost. En el Registre Civil, però, hi apareix l’expressió eufemística “desapareció durante la campaña de Portocristo”.
Duran, de 28 anys, el director de Nosotros, va ser el darrer dels tres a ser executat, també a Son Coletes. Es creu que fou el 4 de setembre, coincidint amb de la fugida de l’expedició del capità Bayo. El 17 d’agost, el dia següent del desembarcament, els ‘nacionals’ ja havien assassinat Guy de Traversay, corresponsal de guerra francès del diari conservador L’Intransigeant, de 39 anys. Duran morí sabent que el seu germà petit, Bartomeu, també havia estat afusellat possiblement per no haver volgut delatar el seu parador. Una altra víctima de la repressió feixista va ser el repartidor del diari, Manuel Pérez, de 20 anys. “Probablement, però –apunta Tugores–, no va morir per repartir el setmanari, ja que cercaven el seu germà Antoni, regidor socialista, el qual fou assassinat igual que l’altre germà i el pare. Quatre morts en una sola casa. La seva germana, de 15 anys, i la mare foren empresonades”.
“Nosotros –continua l’investigador– va significar un estigma per a tota la gent que hi havia col·laborat, encara que hagués estat ocasionalment. Alguns d’ells també foren represaliats amb la presó o amb elevades multes. Fins i tot la gent que havia col·leccionat el seus exemplars se’n desprengué ben de pressa per evitar mals majors. El setmanari, una petita i modesta publicació de poble, fou una de les obsessions del governador civil Mateu Torres Bestard. Així es pot comprovar a les fitxes dels afectats per la Llei de responsabilitats polítiques i als expedients dels jutjats especials”. Un col·laborador de Nosotros que fou vigilat, però que sorprenentment quedà sense càstig, va ser el palmesà Jordi Martí i Rosselló, àlies el Mascle Ros. A Ciutat, des de 1917 dirigia la revista satírica Foch y fum, d’ideologia esquerrana, anticlerical i anticaciquista. La publicació també fou prohibida pels insurrectes.
Pitjor sort va tenir el lliurepensador comunista Ateu Martí, fundador el 1930 de la Lliga Laica de Mallorca. Molt punyent fou l’article que l’abril de 1936 publicà a Nosotros amb el títol ‘¿Cómo vencer a las Iglesias?’. El juliol, Martí, natural de l’Arenal, fou una de les primeres persones que anaren a cercar els feixistes revoltats. Hauria estat executat la nit del 29 de juliol de 1936. El seu cos fou abandonat a la vorera de la carretera que condueix al coll de la Creu, prop del barri palmesà de Gènova. Tenia 46 anys.
Censura militar
Silenciada Nosotros, Voz y Voto es convertí en l’altaveu dels feixistes. El seu director, Bartomeu Truyols, no trigà a rebre la visita d’una petita comitiva de Falange a Manacor, encapçalada per Francesc Darder, el cap de Premsa i Propaganda de l’organització. “El veterà periodista –assegura Tugores–, era de tarannà liberal i no simpatitzava amb sistemes totalitaris. Entregà, però, a Falange tot el poder per fer i desfer. A canvi, salvà la pell i el seu nom, d’indubtable prestigi, continuà figurant a la direcció de la capçalera. De sobte, es passà a una literatura d’adulacions als poderosos, de vergonyoses lloes a la persona del Caudillo i de justificacions de les atrocitats comeses”.
A Palma, qui també va rebre la visita de les tropes ‘nacionals’ va ser Josep Tous Barberán, net del fundador del diari La Última Hora. Fou el 19 de juliol de 1936, un dia després de l’Alzamiento. Així ho recordava el mateix Tous en el llibre 100 años La Última Hora (1893-1943), publicat el 1993. “Un grup d’esbirros feixistes, pistola en mà, varen irrompre a la redacció, amenaçant el meu padrí i el seu equip de periodistes en ple, els dictaren el titular i el text que havien de publicar amb la notícia de la Victòria dels exèrcits de Franco. Amb l’advertència, clara i taxativa, per evitar ser afusellats, de continuar informant amb lleialtat el Règim”.
A part de La Última Hora, l’estiu de 1936, a Palma s’editaven tres diaris més: El Día (propietari del banquer i polític Joan March, de línia antirepublicana), El Correo de Mallorca (catòlic) i La Almudaina (d’origen liberal i regionalista). Tots ells també acataren les consignes dictades pels insurrectes. De fet, fins ben entrats els anys seixanta, la Policia Armada i Falange s’encarregaven de fer informes dels comportament polític i moral dels periodistes.
‘Baleares’
El 13 de juliol de 1939, tres mesos després de la fi de la Guerra Civil, va aparèixer a les Illes un nou diari: Baleares. Naixia de la fusió dels diaris El Día i Falange. Portava per subtítol ‘Órgano de Falange Española Tradicionalista y de las JONS’, que el 1947 seria substituït per Diario de la Mañana i el 1958 per El diario de más circulación del Archipiélago. Fins poc abans de la mort de Franco, a la portada hi apareixia l’escut del partit, format pel jou i les cinc fletxes. La principal funció del Baleares era l’adoctrinament polític. Amb tot, la secció més llegida era les “notas de sociedad”, que recollien bodes reials, de toreros o d’estrelles de Hollywood del moment. Igualment, els esport ocupaven un percentatge alt del contingut.
El 1953 naixia un nou periòdic, Diario de Mallorca, a partir de la fusió d’El Correo de Mallorca i La Almudaina. Se sumava a la resta de publicacions illenques entregades a lloar les bondats de la dictadura, entre elles Diario de Ibiza, fundat el 1893, i el Menorca, de 1941. Aquella submissió es pot resseguir en el llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el moviment nacional (Documenta Balear, 2003), de l’historiador Joan Mas. “Quan –escriu l’autor– s’inaugurava una obra pública, un hospital o un bloc d’habitatges, els titulars dels diaris destacaven en lletres grosses que ‘se ha hecho realidad un proyecto de Franco’”.
A les Balears, el boom turístic s’associà amb la “pau social”, plena de prosperitat econòmica, que havia duit la dictadura. La importància del binomi turisme i informació quedà ben palesa amb la creació el 1951 del Ministeri d’Informació i Turisme, que el 1962 ja ocuparia Manuel Fraga. “Els opositors al sistema –recalca Mas– eren titllats de terroristes o d’acòlits al servei del comunisme internacional”.
L’historiador Arnau Company ha estudiat l’evolució del periodisme mallorquí en el llibre La premsa a Mallorca en el segle XX (Documenta Balear, 2015). “A partir de 1952 –assegura–, per exercir l’ofici, calia passar una petita prova per adquirir un carnet. A més, tots els aspirants havien de jurar els Principios fundamentales del Movimiento. Hi hagué periodistes com Lluís Ripoll, que havia col·laborat en un diari republicà, que tingueren problemes per aconseguir el carnet”. El periodisme es començà a professionalitzar a final dels anys seixanta, amb l’arribada dels primers llicenciats de l’escola de l’Església de diferent punts de la Península. “Fins aleshores –apunta l’investigador– les redaccions eren molt precàries, funcionaven amb periodistes que tenien una altra feina, o bé eren mestres d’escola o bé funcionaris”.
Un periodista entusiasta amb l’Alzamiento de 1936 fou el palmesà Gabriel Fuster Mayans, àlies Gafim. Pogué fer una bona carrera durant el franquisme. És l’únic periodista que a Mallorca té un bust, a un costat de la plaça Major de Palma. En esclatar la Guerra Civil lluità al servei dels ‘nacionals’ i el 1941 ja s’afilià a Falange. Gafim fou la ploma estrella del Baleares, el diari del Movimiento. El 1951 feu el bot a la política, primer com a regidor de Cultura, Esports i Jardins de l’Ajuntament de Palma, i després, tinent de batle. El 1956 promouria la creació dels Premis Ciutat de Palma.
El 1957 es feu a Palma el IV Consell Nacional de Premsa. Fou presidit per Gabriel Arias, el primer ministre d’Informació i Turisme des de la seva creació el 1951 (el 1962 seria substituït per Manuel Fraga). En el seu parlament reiterà als assistents que l’obediència a l’autoritat estava per sobre de la llibertat d’informació. El 1965 l’esposa de Franco, Carmen Polo, inaugurava a Palma el Palau de la Premsa, al passeig de Mallorca. Havia de servir de seu per a l’Associació de premsa de les Baleares, creada el 1909. Hi instal·laria la seva pròpia rotativa per poder imprimir-hi l’Hoja del lunes. Era el que, tal com passava a la resta de províncies, es publicava el dia que descansaven els diaris. Després el Baleares aprofitaria les instal·lacions d’aquell edifici per imprimir-hi els seus exemplars. A partir de 1984 Última Hora també hi traslladaria la seva redacció. Aquella jugada suposà que el seu editor, el Grup Serra, adquirís el Baleares, que el 1996 passaria a ser en català, Diari de Balears.
La llei de premsa de 1966, la coneguda Llei Fraga, encetà un nou període per al periodisme. “L’aleshores ministre d’Informació i Turisme –recorda Company– volgué liberalitzar el sector suprimint la censura prèvia. Tanmateix, la pressió s’incrementava sobre els directors o els periodistes, que s’acabaven autocensurant. Sabien que, si publicaven una cosa que no agradàs al règim, s’exposaven a elevades multes o a la incautació de la publicació”.