Quan la presó et fa feminista

Palma“He après a dir no, i punt”. “Ens hem fet a la idea que som capaces de tot”. “Ara, si la meva parella em demana per què em maquill li dic que ‘perquè vull estar guapa per a mi’”. Aquestes són Melanie (26 anys), Tamara (43 anys) i Ana (37 anys). Totes tres són recluses del mòdul de la presó de dones de Palma i la seva estada al centre penitenciari s’ha convertit en un despertar feminista. Aviat farà un any que van començar el programa de prevenció de violència de gènere d’Institucions Penitenciàries, ‘Ser mujer’, i ja se’n veuen els resultats. “Aquí parlam tant del clítoris com de la gestió pacífica de conflictes”. Melanie resumeix així, ras i curt, les sessions de dues hores que fan cada setmana amb un equip multidisciplinari de quatre professionals. A la presó de Palma ja han fet sis edicions del programa, amb una dotzena d’internes cada any. Per conèixer-ne els resultats, hem passat un matí a la presó amb elles.

Melanie és la més jove i xerradora del grup. Ella diu que “abans donava molta guerra” a les funcionàries, però fa mitja rialla i adverteix que “aquí també feia falta una Melanie”. A ella li queden 11 mesos d’internament i, si tot va bé, en sortirà amb el títol de l’ESO –ara fa quart– i una forta consciència de gènere, igual que les seves companyes Tamara i Ana. Elles, en canvi, fan feina als locutoris de la presó. “Hi ha coses que t’emportes al carrer, com el fet d’estimar-te a tu mateixa”, declara l’al·lota, qui també valora del programa el fet que l’ha ajudat a “controlar els impulsos”. ‘Ser mujer’ està destinat a totes les preses del centre: té una intenció preventiva, de manera que s’adreça tant a dones víctimes de violència masclista com a les que volen evitar ser-ho. La realitat és que la població penitenciària femenina està especialment exposada a aquesta violència. De fet, això és el que sovint les fa acabar a la presó.

“La desigualtat, el masclisme i la violència que han patit aquestes dones és, en moltes ocasions, la causa de ser aquí”, argumenta Patricia, la jurista de l’equip multidisciplinari, que conformen tres professionals més. Elles són Gema, psicòloga; Brígida, treballadora social, i Susana, funcionària de vigilància. Totes prefereixen donar només el nom de pila. Les quatre fan feina principalment al mòdul set, el de dones. Si bé dins la presó sorgeixen relacions sentimentals entre interns i internes –atès que hi ha zones mixtes–, aquesta prevenció està pensada per al moment en què surtin de la presó. Les professionals coincideixen que, al cap i a la fi, la realitat dins el centre és “artificial” i que les “preparen per a quan surtin en llibertat, perquè tinguin eines per defensar-se d’una altra manera”, comenta Brígida. 

Quan expliquen això, Tamara intervé i fa servir un verb molt precís: “Això ens ha polit”. “Ens ha donat la idea que nosaltres podem i valem. Surts d’aquí sentint-te capaç de tot: de lluitar i imposar-te”, assegura. Melanie reforça la reflexió de la companya i afegeix que ella ja sabia “com volen que siguem les dones”, però que aquí s’ha adonat “de moltes altres coses que no veia”. Un exemple és el reggaeton, que veu clarament masclista: “És normal que ens queixem de com ens tracten, si comercialitzam, escoltam i ballam aquesta música”.

La jove, fins i tot, ha rectificat els seus propis comportaments. “Jo, en ser bisexual, de vegades soc masclista. A mi m’estan fent una rentada de cervell. És cert que jo veia coses molt normals que no ho són”, se sincera Melanie, després de combatre la “vergonya” que diu que li fa. En aquest sentit, subratlla que “una cosa bona que han fet és ficar dones d’ètnia gitana”. Ella, que pel seu aspecte és com a mínim mestissa, conta que “al principi no obrien els ulls, mentre que ara, donen consells i tot”.

Un medi hostil

L’espai de confiança i seguretat que creen les treballadores li permet dir això i tot el que “altres encara callen”, lamenta Melanie. Els delictes que van cometre i les seves condemnes queden fora de l’aula, un espai que s’allunya de tot l’imaginari penitenciari que tenim al cap. L’accés, però, sí que s’avé amb aquestes idees preconcebudes. Per arribar-hi, hem hagut de superar una entrevista amb el director de seguretat de la presó, passar innumerables portes cuirassades automàtiques i desposseir-nos de les nostres pertinences. Ara, una vegada som a l’interior d’un dels patis de la presó, hi trobam una imatge plena de vida, tot i que el dia és gris i plou. Les façanes dels mòduls combinen diversos colors, l’arbrat és abundant i envolta una font d’aigua clara. Al mig del pati, hi trobam el cor de la presó: el mòdul socioeducatiu, on fan les sessions del programa les internes. 

Una vegada dins, els uniformes i les mesures de seguretat visibles desapareixen. Som dins una classe, amb ordinadors, pissarra i projector. I les converses que sorgeixen entre les preses i les funcionàries desdibuixen els rols d’unes i altres. “A totes ens uneix el fet de ser dones. Aprenem molt d’elles i nosaltres els explicam coses de la nostra vida. És igual que jo sigui jurista, això ens travessa a totes”, declara Patricia. I això es nota també en el llenguatge i la manera d’adreçar-se entre elles. “Al mòdul és la senyoreta Susana, però aquí els hem de dir pel nom de pila”, diu Tamara, rient. En aquest punt, Patricia aprofita per fer un incís: “La tradició de referir-se a les funcionàries com a senyoretes ve també d’una història de violència cap a les dones. Antigament, les dones es dividien entre les casades i les que treballaven. Les que triaven la segona opció eren senyoretes, i moltes vegades eren o mestres o funcionàries”. 

Però tan importants són les paraules com la comunicació no verbal. En això hi incideix especialment Brígida, la treballadora social. “De vegades, una expressió a la cara basta per veure que alguna cosa els remou”, diu en un punt de la conversa. Més tard, confirma la seva sensibilitat amb un altre apunt. “En un medi hostil com aquest, hi ha una necessitat d’afecte important. Jo treball molt amb això, i elles ho agraeixen”, comenta, just abans que totes l’assenyalin com “l’os amorós” del grup. Ella continua la broma i totes riuen mentre Brígida es defensa: “Sou unes pesades!”.

Trencar el rol de presa

Les treballadores reivindiquen la tendresa i l’empoderament al mig d’un clima hostil i de convivència forçada, que de vegades genera massa friccions. “Potser elles dins el mòdul tenen una imatge, o un rol. Però aquí poden ser elles mateixes i expressar-se com vulguin, no se senten jutjades”, diu Patricia, la jurista. “Aquí poden estar fetes pols, si ho necessiten, sense que ningú hi estigui damunt”, afegeix Gema, la psicòloga. Mentre les funcionàries enumeren eines, metodologies i resultats, una imatge s’imposa amb un cop de realitat: Melanie posa la mà damunt la cama d’Ana i aquesta deixa caure el braç a sobre. Així passen una bona estona, regulant la força amb què s’agafen segons el punt de la conversa. Sense haver de dir-ho, les internes revelen com han trobat en la sororitat una altra arma.

Cap al final de la conversa amb totes set, sorgeix el tema de la maternitat i la càrrega que acompanya les dones. “Moltes vegades, són el suport de les seves famílies. Això en el cas dels homes no és igual. Elles rompen molts de vincles quan entren aquí, i és dolorós”, diu Brígida, que abans d’acabar la frase ja ha fet plorar Tamara, l’única que té fills. Les seves companyes la miren i ara és a ella qui allarguen la mà per oferir-li consol. El gest escenifica la frase que ha deixat anar Melanie fa uns moments: “Aquí totes som una”.