Els presoners de les pipes

PalmaEra l’any 1938. A l’estibada presó de Manacor –actual Palau de Justícia– hi havia dos presos comuns i una setantena de presos polítics, tots ells mallorquins. Per passar el temps alguns es dedicaven a fer treballs manuals d’artesania (polseres, anells, caixetes de fusta i articles semblants). Aviat també es posaren a fabricar pipes. Els seus impulsors foren Sebastià Bonet Garí i Antoni Oliver Mesquida, Poll, tots dos bons ebenistes.

La història d’aquells presoners de les pipes és una de les moltes que conté el llibre Manacor. La guerra a casa (Edicions Documenta Balear, 2006), d’Antoni Tugores. “La seva iniciativa –diu l’historiador– arribà a oïda d’un comerciant del poble, un tal Botey. Llavors, a causa de l’aïllament espanyol, no es podia importar cap producte de l’exterior i Botey no dubtà a anar a la presó per demanar al seu director, Damià Rigo, que els reclusos fessin pipes per a ell. A canvi, Rigo rebria una comissió sobre totes les vendes, tant d’una part com de l’altra. Encara que petit, allò va ser un cas més de corrupció que hi hagué durant el franquisme”.

Aquella proposta empresarial fou per als interns com mannà caigut del cel. “Molts –recorda Tugores– eren pares i constituïen la principal font econòmica familiar. Els doblers que rebien per les pipes els passaven a les seves dones perquè poguessin sobreviure en uns temps de molta escassetat. Vistos els seus beneficis, el taller no aturà de sumar nova mà d’obra dins les cel·les. S’establí un sistema de feina en cadena: uns foradaven, altres raspaven i llimaven, altres fregaven amb paper de vidre… La tasca més artesana era a càrrec de Tomeu Pinya, llauner de professió. S’ocupava de posar virolles a les pipes. Les feia extraient l’estany que portaven els pots de llauna de llet condensada. Per poder continuar amb la seva lucrativa activitat, els interns hagueren d’assumir certs sacrificis. “Als no creients –apunta l’investigador– se’ls obligà anar a missa o cantar al cor”.

‘Souvenir’ pioner

El taller de Manacor s’arribà a mecanitzar amb una bicicleta reconvertida en una màquina de foradar. Cada dia, de mitjana, s’hi feien una trentena de pipes. “El comerciant –diu Tugores– duia de l’exterior fusta d’ametler i d’olivera, que són feixugues, però d’una gran resistència. Sense ser-ne conscients, aquells reclusos posaren les bases de la indústria de petits souvernirs d’olivera que tant triomfà a Manacor durant el boom turístic dels anys seixanta”.

El 1941, després de cinc anys de captiveri, molts d’aquells presos pipers quedaren en llibertat –llavors la dictadura havia començat a dictar lleis per descongestionar les presons. Un dels seus líders, Sebastià Bonet Garí, tingué prohibit tornar a Manacor. Així, decidí agafar els seus ormejos i instal·lar-se al barri d’Hostalets de Palma, on obrí un taller propi. En morir el 1982 a 77 anys el negoci fou continuat pel seu fill Joan Bonet Nadal, que, de petit, quan visitava el pare a la presó, ja havia quedat fascinat per aquell món artesanal. L’hereu, conegut com ‘en Bonet de ses pipes’, arribà a tenir un gran prestigi internacional. El 1982 fabricà la pipa més grossa del món, per a mil fumadors, que figura en el llibre de rècords Guinnes –avui s’exhibeix en el Museu Niemeyer de la ciutat holandesa de Groningen”.

De les mans de Bonet en sortiren altres peces úniques, que fins i tot arribaren a personalitats importants de la política internacional. Una d’elles va ser la que regalà el president espanyol Felipe González al president de la República italiana, Sandro Pertini. Bonet també destacà per ser un gran activista cultural. Plasmà la seva passió pipera en multitud de llibres. Morí el 2017 a 88 anys. L’any següent l’Ajuntament de Palma l’homenatjà posant el seu nom a un carrer.

Mà d’obra esclava

Segons l’historiador Bartomeu Garí, durant la Guerra Civil a Mallorca foren empresonades unes 6.000 persones –el 1936 l’illa tenia una població de 300.000 habitants. Els reclusos de les pipes de Manacor foren una excepció dins del sistema penitenciari del franquisme. Ben pocs companys seus d’altres presons es podien dedicar a fer també feines. En el seu cas, però, estaven centrades en les cuines, l’administració o la neteja. Així ho constata l’investigador Manuel Suárez, autor d’un capítol sobre el tema inclòs en el llibre La Guerra Civil i el primer franquisme. Mallorca, 1936-1959, que acaba de publicar Illa Edicions. “Els més afortunats –escriu– podien tenir un destino, és a dir, fer una feina que proporcionava beneficis de reducció de pena mitjançant les disposicions del Patronato de Redención de Penas por el Trabajo, obra del jesuïta Pérez del Pulgar. En realitat, del que es tractava era d’obtenir mà d’obra esclava”. Aquells ‘afortunats’ eren mal vistos per la resta de presidiaris, que els acusaven de col·laboracionistes.

Aviat, la presó provincial de Palma, ubicada a l’antic convent dels Caputxins, a pocs metres del mercat de l’Olivar, es veié desbordada. Calgué improvisar nous centres de reclusió: el castell de Bellver, el convent de la Missió, el magatzem de fustes de Can Mir (ocupat avui per la Sala Augusta, a les Avingudes) i el vaixell Jaume I, que estava fondejat al port. A part, hi havia els calabossos de les casernes militars i els forts militars de Sant Carles (Palma) i d’Illetes (Calvià). A la Part Forana els reclusos anaren a parar a centres religiosos com el claustre de Sant Domingo d’Inca o el convent de Pollença. També s’utilitzaren escoles com a centres de detenció. A partir de novembre de 1936 les dones tingueren una presó només per a elles a Palma, Can Sales. Era un antic hospici d’ancians situat al número 42 del carrer de Sales, al costat del convent de monges de la Santa Creu.

No faltaren presos que aprofitaren les llargues hores d’incertesa per explotar les seves habilitats. Hi hagué dibuixants que s’animaren a il·lustrar el seu nou entorn. Fou el cas de Ricardo Ordinas, que, a la Presó Provincial, feu retrats dels seus companys sobre el paper de fumar que li proporcionava la família. També hi hagué mestres que es posaren a fer classe a la resta d’interns. Molts, tanmateix, passaven la major part del temps escrivint cartes a les famílies. Els servia d’evasió a la dura realitat que els envoltava. “No podien, però, escriure tot el que volien –assegura Suárez– ni sempre que volien. El nombre de pàgines estava limitat i, abans d’enviar-les a fora, el director de la presó o la superiora de Can Sales les llegien. Si consideraven que hi havia massa pàgines o que el contingut no era adient amb els seus criteris, destruïen les cartes o arribaven escapçades”. Hi hagué presos que aconseguiren burlar aquesta vigilància introduint cartes dins el bolic de roba que setmanalment intercanviaven amb els seus parents.

Nits tristes

La població reclusa també tenia accés a la premsa. No era, però, una lectura plaent. Així ho explicava l’escriptor alemany, d’origen jueu, Heinz Kraschutzki, que estigué tancat a Can Mir i que escrigué Memòries de les presons a la Guerra Civil a Mallorca (Miquel Font Editor, 2004): “Podíem llegir pàgines i més pàgines de com ‘els rojos’, és a dir, nosaltres, no érem cap altra cosa que ‘gentussa’, que no tenia cap valor”. De Can Mir, Kraschuztki no guardaria un bon record del seu capellà. “Cada dia –consignà– havíem d’estar quatre o cinc hores a la capella, molt atapeïts, i escoltar aquelles homilies plenes d’odi i rancúnia d’aquest ‘capellà’ que, com tots ja sabíem, havia matat amb les seves mans el germà d’un dels interns, i en els ‘sermons’ del qual no hi havia una sola paraula cristiana, sinó sols odi i menyspreu contra ‘tots vosaltres els rojos’!”.

Per poder rebre la visita d’algun parent, els reclusos havien d’acreditar que estaven subscrits a Redención. Era un periòdic que difonia la feina de transformació ideològica i catòlica que experimentaven els convictes. Les visites es feien en espais petits, sempre de manera multitudinària i en presència de guàrdies. No hi podia haver cap tipus de contacte físic. El dia de la visita alguns familiars rebien la trista notícia que a l’altra banda de l’habitació no hi havia ningú. Aquelles absències responien a les famoses ‘tretes’ (’sacas’ en castellà), per les quals s’anunciava a un pres que quedava en llibertat, quan en realitat acabava sent assassinat en una cuneta o a la paret d’un cementeri.

Segons Suárez, a Mallorca més de 300 persones moriren a conseqüència de les ‘tretes’. Aquest macabre sistema d’extermini es deixà de practicar el maig de 1937 amb la destitució del seu principal responsable, el governador civil Mateu Torres Bestard. Fou molt recordada la frase que pronuncià el seu substitut, Víctor Enseñat: “S’han acabat les nits tristes en aquesta casa”. D’aquell tràgic destí se’n salvaren els presoners de les pipes de Manacor, que al cap de pocs mesos pogueren convertir en negoci el seu ‘oci’.