La pressió a les cambreres de pis empitjora amb la pandèmia

PalmaMés pressió, exigències i por de perdre la feina. Aquesta és la realitat que pateixen les cambreres de pis amb la ‘nova normalitat’. Si abans de la crisi sanitària del coronavirus aquest col·lectiu ja denunciava precarietat laboral, ara la situació ha empitjorat. “Fa dues setmanes que vaig començar a treballar i encara no he tingut cap dia lliure”, fa saber una cambrera de pis, que prefereix que no es publiqui el seu nom per por de quedar sense feina. Confessa que està esgotada físicament i psicològicament i que cada dia torna a casa plorant perquè la tracten malament. “No us assabentau de res, pareixeu nècies”, els diuen.

Però aquest tracte no el reben directament de l’empresari, sinó dels caps de departament. “Es trien els treballadors més submisos i més disposats a acceptar les condicions que els imposen les empreses, però els que executen aquestes directrius no escrites són els caps de departament o directors”, manifesta el secretari d’Acció Sindical d’UGT Balears, José García. Davant aquesta situació, les cambreres de pis callen i acoten el cap: “No ens queda més remei, si volem conservar el lloc de feina”, comenta aquest testimoni anònim.

En aquest sentit, la secretària general de CCOO Restauració i Comerç, Silvia Montejano, recorda que encara que hi hagi una ‘nova realitat’ a la qual els treballadors no estan acostumats, això no ha de suposar un augment de la càrrega de feina. Així i tot, la feina no té res a veure amb com era abans. “Ara és una bogeria perquè, a més de complir les nostres funcions, també ho hem de desinfectar tot, i és un extra que abans no teníem”, assegura Dolors, una altra cambrera de pis que fa més de 30 anys que treballa en el sector. Recorda que, als seus 63 anys, “treballa per viure, no viu per treballar” i assegura que la càrrega de feina amb la qual s’han topat les Kellys amb la pandèmia “és excessiva”. De fet, l’hotel on fa feina va obrir a final del mes de juny i encara no han tingut temps de netejar-ho tot.

“El que és clar és que amb vuit hores no es poden fer totes les habitacions més les zones comunes de l’hotel només amb una part de la plantilla habitual”, diu Milagros Carreño, portaveu de les cambreres de pis d’Eivissa i Formentera. “Ens estan matant a poc a poc i aquest any ens pressionen més que altres temporades. No ens deixen partir fins que no hem acabat”, afegeix , a més de destacar que la qualitat i el segell de covid-19 free que pretenen vendre els hotelers “és un frau” perquè carreguen les Kellys de tanta feina “que resulta impossible acabar-la i fer-la bé”.

S’ha de tenir en compte, també, que els empleats dels hotels estan fent un gran “esforç” per acudir al seu lloc de treball, ja que les condicions que se’ls imposen no garanteixen que “els clients estiguin lliures de covid-19”, apunta García. “Fins ara aquesta feina ens anava llevant la salut a poc a poc, però ara ens hi jugam perdre la vida”, lamenta Carreño.

Cal destacar que aquesta càrrega augmenta quan a la incertesa s’hi suma la “incomoditat d’anar desinfectant tot el que toca el client, a més de la dificultat que té fer feina amb mascareta durant tota la jornada laboral”. Per sort, afegeix Dolors, “la nostra mascareta té un somriure dibuixat i ajuda a dissimular el cansament”.

La vestimenta que porten a l’hora de fer feina també és incòmoda. És de polièster, amb pantalons llargs i jaqueta: “Pareix que et fiques dins una bossa de plàstic perquè no et deixa moure’t”, confessa Dolors. De fet, no tenen temps “ni de canviar-se els guants en acabar de fer una habitació”, afegeix Carreño, i ara més que mai s’hauria de mirar pel “confort del treballador i que els equips de protecció individual siguin adequats perquè hi hagi temps de desinfectar-los”, afegeix Montejano.

Efectes psicològics

A més d’afectar l’estat físic de les treballadores, aquesta situació també repercuteix en la seva salut mental. “Hi ha més estrès perquè psicològicament se senten més assetjades”, apunta Milagros, qui recorda que el sector “fa anys que lluita contra aquesta pressió”. En aquest sentit, José García afirma que abans de tornar a reactivar-se, es varen fer una sèrie de reunions i també formació per als treballadors, però que en cap moment s’ha fet “una avaluació psicosocial”. De fet, Carreño lamenta que fa 30 anys que treballa en aquest sector i que “cada any és pitjor”. No dubta quan afirma que, per ara, “aquest és el pitjor de tots” i que els empresaris “no vendran qualitat” als turistes a costa de la seva salut.