El preu dels pisos ja fa perdre la custòdia dels fills

PalmaPedro treballa com a jardiner a una important cadena hotelera, i cobra un salari de 1.480 euros. Fa uns mesos va arribar a un acord de separació segons el qual no ha pogut assolir, tal com pretenia, la custòdia compartida dels seus fills. El motiu principal ha estat que no ha aportat un habitatge per a ell sol i els dos fills. “En aquests moments m’he vist en la necessitat de llogar una habitació a un pis amb altres inquilins”, explica. “Ha estat un cop fortíssim, perquè faig feina, estim els meus fills i em trob que he hagut de renunciar a tenir-los allà on visc, només els puc gaudir a estones”, lamenta.

Ell mateix va impulsar l’acord de separació que ara no pot complir i “resulta molt dolorós”. “Reconec que un pis compartit no és un bon pla. Som el primer que qued amb els nins i pas l’horabaixa al parc, o anant aquí i allà, a veure els meus pares, perquè ni per a mi mateix és agradable ficar-los dins d’un pis on hi ha més gent. Em fa molta vergonya, perquè són petits, però ja demanen i evit parlar del tema. Estic desesperat”, conclou Pedro.

El cas d’aquest treballador del sector turístic no és l’únic. “No hi ha dades oficials”, explica un portaveu del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB). “Els jutges de violència de gènere i de família estan constatant que els problemes d’accés a l’habitatge han passat a ser un dels temes que marquen els acords i les sentències sobre separacions i divorcis”, diu la mateixa font. De fet, Laura Vallès, advocada i responsable de l’Institut de Família del despatx DMS Legal, assenyala que “entre el 50% i el 70% dels casos” que du quan exerceix com a advocada d’ofici tenen “el problema del pis o de la casa com a l’eix de la complicació”. “En molts casos, un dels dos, normalment l’home, acaba sense poder accedir a una custòdia compartida perquè sovint ha de partir a un pis compartit, o es passa mesos sense una situació clara. És un veritable drama”, comenta. De tota manera, aquesta especialista en dret de família assegura que normalment s’intenta “arribar a acords que siguin com menys traumàtics millor per a les parts implicades”. “Feim una feinada per trobar la manera que els pares puguin tenir cura dels fills a tots els nivells, però, ara mateix, els jutges i els fiscals han de vetllar també pels nins. Si no veuen clar el tema de l’habitatge, no s’exposen”, confirma.

El que fan molts missers és recomanar als seus clients que, si volen compartir la custòdia, intentin trobar una solució habitacional “amb garanties”, indica Laura Vallès, “perquè també s’ha d’entendre que la justícia ha de vetllar pel benestar dels menors”. “De vegades ajornam l’acord fins que el progenitor que ha sortit de la casa familiar, que és qui sol tenir el problema, pot oferir alguna cosa que estigui bé. Però moltes vegades això no passa”, admet.

Una nova realitat

En tot cas, advocats de família especialitzats, com Francisca Mas, consideren que la justícia “s’ha d’adaptar a la nova realitat”. “Associar el fet de compartir pis amb la manca d’un espai digne ja no ho podem acceptar. Quan els cònjuges se separen, amb els preus que hi ha de lloguer, és evident que han de compartir pis. Aquest és el model de societat que hem construït, i no podem culpar qui no li basta la nòmina, amb la pèrdua de la possibilitat, si la vol, de compartir la custòdia”, considera Mas.

Hi ha vegades que el procediment es tanca sense poder assolir la custòdia, per molt que s’hagi intentat. Li va passar a Miquel, a qui la situació l’ha afectat molt psicològicament. “Em sent humiliat. Ara he de trobar una casa, i quan la tingui, hauré d’encetar un nou procediment, i assumir el cost que suposarà per intentar canviar la custòdia”, explica a l’ARABalears. “Tenc la sensació que no sortiré mai d’aquesta roda, perquè, clar, com que no tenc la custòdia, he de passar una pensió pels nins, que per descomptat vull assumir. No és que no la vulgui pagar, però amb els meus ingressos mai no podré tenir una situació millor”, explica desolat.

Anar a viure amb la nova parella

Maria va començar una nova relació de parella tot d’una que es va separar. Els fills varen quedar amb l’exmarit, que era el propietari de l’habitatge, i ella va anar a viure a ca sa mare. “Per poder tenir un pis en condicions, em vaig ajuntar amb la meva nova parella quan encara estàvem negociant l’acord de divorci. Avui, vist en perspectiva, pens que va ser una mica massa aviat, però és que no veia una altra sortida. No volia estar sense tenir els nins uns dies. La meva nova parella en té un, i hem hagut de fer tots molts d’esforços. Ha estat molt dur”, assegura.

Un cas semblant l’ha protagonitzat Mario, qui admet que “potser ha estat precipitat”. “Ha significat poder pagar un lloguer amb l’ajuda de la meva nova parella, i així he pogut tenir la nina. Esper que tot vagi bé”, afegeix.

El magistrat titular del Jutjat de violència contra la dona, Joaquin Andrés, assenyala que cada vegada hi ha més casos d’aquesta nova realitat, de convivències precipitades amb noves parelles per poder pagar l’elevat cost de l’habitatge. “La complexa situació econòmica que genera el preu de l’habitatge està provocant que algunes persones comencin a conviure de manera immediata a la separació amb una tercera persona, per fer front als costos. Sovint no es coneixen prou, i tampoc no saben si realment ja es donen les condicions reals per viure junts en parella”, explica Andrés.

“Tot plegat ens està demostrant que hem fracassat com a societat, perquè posam damunt l’esquena dels ciutadans una pressió inhumana, que suposa que, tot i tenir feina, no et puguis separar. O, si et separes, que hagis d’anar a viure a casa dels teus pares o a forçar una relació de parella senzillament per poder dir que tens casa i que ja estàs en condicions d’assumir una custòdia compartida”, lamenta Laura Vallès, de DMS Legal. “És un problema tan brutal que em trob cada setmana, especialment al torn d’ofici, que crec que no el podem resoldre ni els advocats, ni els fiscals ni els jutges. Les normes són les que són, i no hi podem fer massa més. Però aquí el problema de fons no és la custòdia, és que la gent no pot viure a les Balears”, etziba.

Pedro i la seva parella varen parlar, durant la negociació de la separació, d’acollir-se al que es coneix com a ‘casa niu’: entrar i sortir per torns del pis familiar perquè els nins no s’hagin de moure. “El preu del pis era massa per a un dels dos sols, i va sortir el tema. Però hi havia tan mal rotllo, que ho vam veure impossible. Perquè llavors hi ha les compres compartides, mil coses a mitges per les quals hauríem discutit, era inviable en el nostre cas”, recorda. De fet, alguns experts consideren que els processos de ruptura requereixen un procés que no passa precisament per estar tot el dia en contacte i compartir la gestió d’un mateix habitatge. “En teoria sembla una bona idea, però jo no ho veia en cap moment. Tot són retrets, falta això, falta allò, tu no ho has comprat... Hauria estat allargar el malson de la separació”, conclou Pedro.

Sigui quina sigui la font, tant les estadístiques oficials com les comparatives de preus dels grans portals immobiliaris, la conclusió és la mateixa: a les Balears, el preu de l’habitatge s’ha duplicat en deu anys. Segons Fotocasa, el preu mitjà del metre quadrat de l’habitatge a les Illes ha passat de 1.842 euros, el febrer de 2014, a 3.848 euros, el febrer de 2024. D’aquesta manera, els residents de les Balears pagaven fa deu anys una mitjana de 147.000 euros per un pis de 80 metres quadrats, enfront dels 307.800 euros que valia de mitjana aquest mes de febrer.

Amb aquest panorama, i amb lloguers que difícilment baixen dels 900 euros, una separació amb fills esdevé una veritable odissea, que pot acabar afectant “la relació d’un pare o una mare amb els seus fills”. “Lamentablement no els poden oferir allò que abans ens semblava el més normal del món: un habitatge per viure-hi”, diu Laura Vallès. Ara hi ha dels que va a cals pares, fins a qui es posa a compartir. “És un estrès i un patiment molt gran”, conclou.