Per primavera, ponsèties de Nadal
Aquesta primavera està sent plujosa, però el dia de la foto havia sortit el sol i el nostre home el prenia ben escarxofat a la seva terrassa


PalmaTenim aquí dalt la imatge d’un home que s’assolella. La imatge agafa més contingut, més densitat, quan hi afegim context: aquest home s’assolella al barri del Nou Llevant, a Palma. Sent com som a l’ARA Balears, aquesta dada ens remet al reportatge que la subdirectora, Maria Llull, publicava aquí la setmana passada: “Nou Llevant, un barri dividit entre el privilegi i la precarietat”. Un titular que val per a una història sencera.
No calen grans dots d’observació per constatar que la foto, d’Isaac Buj, ens situa en el costat de la precarietat. El protagonista de la imatge seu a la terrassa d’una casa vella, com ell mateix. Probablement es tracta d’un dels habitatges de protecció oficial que l’administració franquista va construir, una de les “cases barates” de Franco. O tal vegada no, tal vegada la casa es va construir després. Però no molt després.
Aquesta primavera està sent plujosa, però el dia de la foto havia sortit el sol i el nostre home el prenia ben escarxofat a la seva terrassa. Una gorra al cap, per evitar enlluernar-se (o cremar-se, com el rei d’Espanya: això que deien que estava tan preparat) i els peus fitorats a la paret que fa de barana. La gorra és vermella i amaga una vistosa cabellera, d’un color entre el blanc i la cendra, que guaita pels costats i baixa fins al coll. Damunt la visera, la gorra du cosida la bandera d’Europa, i un escut que sembla el d’un club de futbol. Probablement el del Reial Madrid, perquè al darrere, aferrada al caire d’un suro, hi ha la foto d’un jugador de futbol madridista.
Fixem-nos-hi, en la paret darrere l’home. La part de baix està enrajolada amb una rajola de color marró fosc ben característica de l’època que es va construir l’edifici, entre els anys seixanta i els setanta (alguns afegirien ara “del segle passat”). La resta és paret blanca, damunt la qual hi ha diversos elements decoratius penjats. Hi ha tres gàbies amb pericos, només una de les quals està il·luminada perquè hi toca el sol; les altres dues queden dins la zona d’ombra, i és raonable pensar que n’hi pugui haver alguna altra que ha quedat fora de la foto. Hi ha també el suro al qual està enganxada la foto del futbolista del Madrid, subjectada amb pinces d’estendre roba i amb un clip que té la forma (si ho veig bé) del Marsupilami, una espècie de moix amb la coa molt llarga dibuixat per André Franquin (còmic belga, línia clara) que solia sortir a la revista Cavall Fort. El suro està tapat per una làmina amb més personatges de còmic i dibuixos animats, en aquest cas els habituals de la factoria Disney: Mickey, Donald, Goofy i companyia. Més cap a la dreta, damunt d’un altre suro o tauler penjat a la paret, i agafat també amb pinces d’estendre, un calendari. I en primer terme, dins dos gerros que estan damunt una taula que ens tapa la paret, dues ponsèties amb tota la seva flor vermella. La ponsètia és com la flor de Nadal per antonomàsia, i és fràgil, però el nostre home –o la seva dona, o algú a la casa– les ha cuidat bé i han arribat fins a la primavera.
L’alta gamma
La zona del privilegi no es veu, però és ben a prop. També, si parau atenció, podeu sentir les grues, les formigoneres, els compressors, fent feina sense aturall. Construeixen nous edificis amb habitatges d’alta gamma, per a veïns d’alta gamma que condueixen cotxes d’alta gamma. També s’asseuran a assolellar-se, però ho faran a una terrassa d’alta gamma. Miraran els seus veïns pobres com un residu, un vestigi de quan el barri encara no era seu. Al reportatge de Maria Llull hi sortien les declaracions d’un Agent de la Propietat Immobiliària, un API, que ho expressava –si permeteu l’oxímoron– amb brutal delicadesa: “És veritat que hi ha un sector humil [de població], però quan hi ha molta pressió demogràfica, com passa a Palma, no es crea tant d’habitatge per a aquestes persones”. Llegiu-ho en veu alta i digau el sintagma “aquestes persones” com si us referíssiu a un insecte que haguéssiu trobat en un lloc inconvenient.
Ja hi ha una perfumeria i ben aviat hi obriran floristeries, a Nou Llevant. Seran d’alta gamma, d’acord amb el canvi que experimenta la zona. S’hi podran adquirir belles composicions de rams i centres de flors, i també varietats exòtiques. Però poques d’aquestes flors ufanoses, o tal vegada cap, tindran la gràcia de les ponsèties longeves a la terrassa del jubilat de la part precària d’aquesta història. Precària, però amiga de la primavera.