La primera escola que va ensenyar en català a Menorca fa mig segle
El col·legi Sant Francesc d’Assís de Ferreries reviu l’esperit innovador dels inicis, marcats per la consciència de la llengua pròpia i de la diversitat
MaóAbans que s’aprovassin l’Estatut d’Autonomia i la Llei de normalització lingüística, una escola de Ferreries va apostar per l’ensenyament en català i per l’atenció a la diversitat. El centre que ho va propiciar, el col·legi Sant Francesc d’Assís, compleix ara 50 anys –el 25 de maig s’ha organitzat un dinar de commemoració– i per les seves aules han passat prop de 200 professors i 1.500 alumnes. De fet, bona part de les famílies del poble, sobretot al començament, varen participar activament en les escoles de pares i els tallers que s’hi organitzaven.
La introducció primerenca del català al centre té molt a veure amb Maria Dolors Amat, una pedagoga i orientadora catalana que des de 1970 havia començat a tenir contacte amb l’antiga escola de monges (franciscanes) i amb les persones que promovien la creació del nou col·legi, i que quedà captivada per “l’estil de vida auster” de les famílies de Ferreries. En una època en què la dictadura franquista tocava fons i la Llei General d’Educació promulgava canvis en l’ensenyament, amb la introducció de l’EGB, el projecte de l’escola cristiana promoguda pels bisbes de Tarragona en 1976 començava a arrelar a Catalunya. I Amat l’exportà a Menorca, de manera altruista i desinteressada, per sort de la comunitat educativa i de la diòcesi que se n’acabava de fer càrrec.
La crisi de vocacions amenaçà el fet d’haver de tancar l’escola de les franciscanes, fins que el llavors rector Cristòfol Vidal temptejà diverses congregacions i va convèncer les dominiques de traslladar-se a Menorca i portar-ne la direcció. La nova escola, batejada en reconeixement a l’obra duita a terme per les franciscanes, arrencà el curs 1973-74, amb franciscanes i dominiques fent classe i amb la col·laboració dels Sagrats Cors del Migjorn Gran, d’on arribaven alguns dels 347 alumnes.
Pere Melis, que era secretari de la delegació diocesana de l’ensenyança, proposà iniciar la coeducació des del primer curs, amb alumnes dels dos sexes, perquè no hi hagués “discriminació escolar”. La primera junta de pares es va implicar al màxim. “Fèiem qualsevol cosa per recaptar doblers: vendre cartó, fer tómboles… Les vam passar magres”, reviu Pere Al·lès, primer president i testimoni directe encara viu d’aquells inicis.
Un referent innovador
El centre es va començar a distingir com un referent innovador per a la llengua, la cultura i l’atenció a la diversitat. I tothom coincideix a destacar Maria Dolors Amat com la vertadera artífex. “Va començar a venir amb els equips de la Mare de Déu, per acompanyar els grups de matrimoni, i es va acabar implicant en tota l’escola”, recorda el prevere Antoni Fullana. Venia sense cobrar. A una casa li donaven menjar i on dormir, i cada mes era a Ferreries, disposada a orientar i formar les famílies. “Ens era de gran ajuda perquè, després dels anys de l’ordeno y mando, no ens vèiem capacitats per educar bé i preparar els nostres fills per al nou món que s’obria amb la democràcia”, recorda Al·lès.
Es va establir una quota de 150 pessetes per família, però només se’n pagaven 105 de mitjana, “perquè s’acordà que cadascú donàs el que pogués”. “L’objectiu –destaca Bosco Faner, representant de la diòcesi– era servir les famílies més senzilles i necessitades”. Tot era fruit de la solidaritat, també a l’hora de mantenir en bon estat el centre. “Tothom s’hi posava, a netejar. Des dels professors als pares, i també els al·lots, que miraven de no embrutar perquè sabien que els tocaria fer net. Pares i professors anàvem a una”, rememora una de les docents, Magdalena Moll.
“Érem una escola que innovava en l’àmbit pedagògic. Una escola activa, oberta al món, inclusiva, que treballava amb valors i que, a més, emprava la llengua vehicular. L’experiència que vam viure és inoblidable”. Josep Lluís Pons ho recorda com una època “especial. Senties que formaves part d’una comunitat educativa on allò realment important eren els al·lots”.
El 1980 un grup d’alumnes participà en un concurs amb el lema, avui encara plenament vigent, ‘Qui estima Menorca no la destrueix’. Aquell mateix any, el prevere Josep Manguán proposà “harmonitzar fe i cultura” i “ajudar l’alumnat a tenir una visió crítica i transformadora”. Empesos per l’exemple de Dolors Amat, es va decidir que el curs 1981-82 tota l’ensenyança del centre, menys l’assignatura de castellà, s’impartiria en català.
La recentment creada Conselleria de Normalització Lingüística començà a donar subvencions per introduir la llengua pròpia de manera “progressiva”. Però, recorda l’exrector Bosco Faner, “alguns pares reaccionaren intranquils i manifestaren els seus dubtes”. Per aquesta causa, “algú va arribar a matricular el seu fill per al centre públic” Castell de Santa Àgueda, que es va acabar de construir el 1977.
El 1983 els professors varen decidir donar una passa més i elaborar el primer llibre de text fet en menorquí per difondre als alumnes la realitat més propera. Així sorgeix Meloussa: ciències socials de Menorca, que Josep Sastre, Beneta Villalonga, Maria Antònia Oleo, Magdalena Moll, Catalina Vaquer, Antònia Comes i Antoni Fullana escriviren a màquina i començaren a fotocopiar amb l’ajuda dels alumnes.
El Consell els va concedir en 1984 el premi Sant Antoni en la modalitat de mestres i també atorgà al centre el primer premi en l’àmbit escolar, “pel nivell pedagògic i l’ensenyament en català”. El 1988 també va reconèixer el col·legi Sant Francesc d’Assís amb el premi a la normalització de la llengua catalana. Meloussa va ser finalment editat pel Consell el 1989, any en què els alumnes de l’aula taller de periodisme començaren a fer la revista Missatger que, 35 anys després, encara existeix.
En aquell procés també va ser essencial l’adaptació del professorat, ja que una part important de les mestres eren castellanoparlants. “Ensenyar-los la llengua materna és un avantatge”, diu avui la franciscana Ángela Beneit. Joan Pons, antic alumne i director actual del centre, creu que “és mal de descriure” tot el que han viscut. “Fins i tot ara, que el context és prou diferent, el que sents en arribar a escola suposa molt més que anar a fer feina”, diu. Concha González, una de les primeres dominiques que hi donà classe, té clar que, “si el dia de demà el col·legi deixa d’existir, qui més en sortirà perdent serà Ferreries. El poble no s’entén sense aquest centre”.
