Aquella primera vegada

PalmaDia 28 votarem, com cada quatre anys, un nou Parlament i hi haurà un nou Govern. Amb els vots, també es renovaran els consells i els ajuntaments. Ara ens sembla una pràctica habitual, però fa 40 anys va ser la primera vegada a la història que els ciutadans de les Balears elegíem directament unes institucions pròpies. Recordam aquells comicis del 8 de maig del 1983, que, a més, registraren un insòlit empat, a 21 escons, entre socialistes i conservadors.

L’Estatut d’Autonomia es va aprovar just a temps, el 25 de febrer. No havien passat ni sis anys des que, el juny del 1977, les primeres eleccions democràtiques a l’Estat en quatre decennis havien fet possible l’inici del camí autonòmic. Mentre es redactaven la Constitució i l’Estatut, ja s’havien posat en marxa, amb caire provisional, els consells insulars, i una entitat preautonòmica, el Consell General Interinsular, per al conjunt de les Illes.

Aquell procés havia estat liderat per la Unió de Centre Democràtic (UCD), presidida per Jeroni Albertí, que tenia una àmplia majoria. El PSOE de Félix Pons n’era la segona força. Per la seva banda, Aliança Popular (l’actual PP) era forta, sobretot, a Eivissa, i havia expressat les seves reticències amb el projecte d’estatut que fou enviat a les Corts. De fet, el seu grup havia optat per l’abstenció a les Corts.

En uns mesos, tot va canviar. La UCD es desintegrava. Albertí va dimitir dels seus càrrecs i creà l’octubre del 1982 un nou partit regionalista, Unió Mallorquina. A les eleccions generals del 28 del mateix mes, la que havia estat força hegemònica es va quedar sense ni tan sols representació al Congrés per a l’arxipèlag. El PSOE es va repartir els escons amb una AP enfortida amb nàufrags del centre: Unió Liberal i Partit Demòcrata Popular –democratacristians.

Francesc Tutzó, d’UCD, era president del Consell de Menorca i havia assolit també la presidència preautonòmica quan va dimitir Albertí. El Consell General Interinsular es va centrar, en els seus darrers mesos, en la gestió quotidiana. Els pressuposts del 1982 es prorrogaren, amb una partida oberta de mil pessetes (6 euros) per a les despeses dels futurs Parlament i Govern. Ampliable, és clar.

Les 24 hores de Jaume Santandreu

Poc després de les eleccions d’octubre del 1982, el nou ministre socialista de l’Interior, José Barrionuevo, designà un jove lleonès de 36 anys, Carlos Martín Plasencia, governador civil de les Balears. Era el darrer ‘virrei’ i va ser el primer delegat del govern estatal en constituir-se l’autonomia. Li va tocar organitzar aquells comicis de maig del 83: “Era un mecanisme que ja estava rodat”, declarava el 2002 a El Mundo/El Día de Baleares. “La meva feina era facilitar les coses i que se celebrassin de manera tranquil·la i normal, com va succeir”, hi afegia.

El centre encara no es donava per vençut. El diari Baleares parlava, el 15 de gener del 1983, d’una possible coalició, Centristes de Balears. Hi podria incloure el Centre Democràtic i Social, creat per Adolfo Suárez en deixar la UCD; el Partit Demòcrata Liberal (PDL), és a dir, els liberals del misser Bartomeu Sitjar i, fins i tot, Unió Mallorquina. Però el 18 de febrer següent, la UCD es va dissoldre. El CDS no va poder agafar el seu relleu i va quedar fora del Parlament.

El que sí que va quallar va ser la coalició entre UM i el Partit Demòcrata Liberal, que anaren plegats a les eleccions. Era una primera passa d’enteniment, amb vista a l’Operació Roca estatal, del 1986, que resultaria ser un fracàs total. El PDL es va presentar també a Eivissa, amb Alons Marí Calbet. A Menorca es va formar una candidatura centrista, encapçalada per Cristòfol Triay, que obtindria un escó.

L’Estatut no especificava quants de diputats s’hi havien d’elegir, ni quants per a cada illa. Justament, aquest era un dels grans punts conflictius. Per un costat, hi havia els partidaris de la paritat: el mateix nombre de representants per Mallorca que per a la resta d’illes plegats. Aquesta era la posició dels ‘populars’, sobretot a les Pitiüses. Per l’altre, aquells que defensaven la proporcionalitat, ni que fos ‘corregida’, és a dir, compensant en part els territoris ‘menors’. Aquesta és la que va arribar a bon port.

Una disposició transitòria –assenyala el jurista Joan Oliver Araujo– va establir per als comicis imminents 30 diputats per a Mallorca, 12 per a Menorca, 11 per a Eivissa i un per a Formentera. És un repartiment molt semblant a l’actual. Serien, al mateix temps, membres del seu consell insular respectiu. Encara no s’havien separat aquestes dues funcions, ni s’havia creat un consell específic per a Formentera.

La campanya electoral, segons afegeix Oliver, es va iniciar en un to “moderat”. Però “el progressiu transcurs de la mateixa campanya va anar encenent els ànims, de tal manera que, en la recta final, els agres atacs verbals entre Unió Mallorquina i Aliança Popular, per una banda, i el Partit Socialista i Aliança Popular, per una altra, ‘animaren’ una campanya” que es va caracteritzar “pel seu caràcter tediós i reiteratiu” i per “l’escassa participació popular en els actes electorals”.

En canvi, el llavors militant del Partit Demòcrata Popular –soci d’AP– Cristòfol Soler subratllava en una entrevista a El Mundo, el 2002, l’interès dels votants: “Vèiem una voluntat de participació de la ciutadania que no he vist en altres eleccions”. La tensió també era palpable: “Les posicions eren molt maniquees”, declarava el poc després conseller ‘popular’ Francesc Gilet al mateix diari. “A nosaltres ens resultava molt difícil repartir fullets pel carrer, fer mítings. Les dones dels polítics d’AP varen haver de patir insults”.

El Partit Socialista de Mallorca i el Partit Socialista de Menorca (PSM) varen ser, segons afirmen el psicòleg social Gonzalo Adán i el periodista i historiador Miquel Payeras, “els que sens dubte feren la campanya més imaginativa”. Un ‘fitxatge’ estel·lar, amb el número quatre per Mallorca, va ser el capellà, escriptor i activista Jaume Santandreu. Per cert, Santandreu va passar-se vint-i-quatre hores seguides, només amb les aturades físiques imprescindibles, parlant de l’autonomia. Ho va fer al peu de l’estàtua del rei En Jaume, a Palma. “Ens havien censurat un article. (…) Em vaig endur tots els meus llibres per, si en un moment d’ofuscació perdia el fil, posar-me a llegir els meus poemes, però no els vaig haver de fer servir”, explicava el 2002 a El Mundo.

A l’esquerra, els comunistes no passaven pel seu millor moment. L’onada d’octubre del 1982 els havia restat vots. Es presentaven dues llistes separades: el PCE de sempre i el Partit Comunista Obrer d’Espanya (PCOE), fruit d’una escissió. Cap de les dues formacions no obtingué representació.

Tres dones entre 54 diputats

Si alguna cosa va destacar en aquests comicis va ser la presència raquítica de dones a les llistes; avui, per sort, cosa inconcebible. Dels 54 diputats elegits el 8 de maig, només tres eren dones: Encarnació Frau del PSOE, Catalina Ensenyat d’AP i Maria Antònia Munar, d’UM; totes tres, a la circumscripció de Mallorca, cap a Menorca, Eivissa ni Formentera.

Afirmen Adán i Payeras que el candidat socialista Félix Pons era “qui tenia més possibilitats de convertir-se en el president del primer Govern”. L’acompanyaven al capdavant de les llistes Tirs Pons a Menorca –presidiria el Consell–, Enric Ribes a Eivissa i Bartomeu Ferrer a Formentera. El PSOE ja governava Espanya amb Felipe González. AP encara s’identificava “amb una dreta gairebé franquista”. I, a més, havia adoptat una posició no gaire favorable a l’Estatut, “antiestatutària”, segons la qualificava el periodista Andreu Ferret, el Mestre. De fet, Gabriel Cañellas, el president regional d’Aliança Popular i rival de Pons, quatre anys enrere ni tan sols havia sortit elegit regidor per Palma.

Però aquesta vegada Cañellas va desplegar l’energia per contactar amb el poble que el caracteritzaria al llarg del seu mandat. No havia començat encara la campanya i ja el Baleares es feia ressò de tres mítings seus. Un mateix dissabte, a Banyalbufar, Estellencs i Esporles, en què reuní en total 2.000 persones –potser exagerava un poc el diari?–; i diumenge, dos més, a Búger i Campanet. L’Amo –que és com s’anomenava a Cañellas– “feia por a l’esquerra, amb raó”, segons afirmen Payeras i Adán. “La seva presència a qualsevol lloc demostrava una enorme força”, subratllen. A les Pitiüses l’acompanyà el veterà Cosme Vidal, que revalidaria la presidència del Consell, i a Menorca, Joan Huguet, que no tenia ni 30 anys.

Les urnes parlaren dia 8 de maig i el veredicte va ser insòlit: empat a 21 escons entre el PSOE i AP. En el conjunt de les Illes, però, els conservadors superaren els socialistes, només per 2.764 vots. Un de cada tres illencs, un 35,2%, no es va prendre la molèstia d’acostar-se a les urnes. Això, quan uns mesos abans, a les eleccions generals d’octubre, l’abstenció només havia estat d’un de cada cinc, un 19,3%. Semblava que, efectivament, com apunta Oliver Araujo, la societat balear pensava que “la data ‘important’ havia estat el 28 d’octubre del 1982, i que aquestes eleccions autonòmiques, de significat mal entès per mal explicat, tenien una menor transcendència”.

Quedava com a àrbitre de la situació la debutant Unió Mallorquina de Jeroni Albertí, amb els seus socis: PDL i centristes menorquins. I salvaven els mobles els dos PSM, els de Mallorca i Menorca, amb l’elecció de dos diputats per illa, entre els quals Sebastià Serra i Joan Francesc López Casasnovas.

Com és sabut, UM es va decantar per donar el Govern a Gabriel Cañellas, a canvi de la presidència del Consell de Mallorca. En paraules de Cañellas al professor i escriptor Jaume Sastre, “després de tot va resultar que aquells que érem els proscrits de l’autonomia vàrem ser aquells a qui ens va tocar governar la Comunitat”. Però aquesta... és una altra història.