Les primeres taxistes

PalmaVa ser a partir de 1918 que, a Espanya, la llei permeté a les dones manejar cotxes, un utilitari que havia nascut a final del segle XIX. Llavors, però, necessitaven el permís patern o del marit (aquest requisit no s’aboliria fins al 1978). Sent encara un tabú, la primera dona que es posà davant d’un volant no va aparèixer fins al cap de set anys, el 1925. Va ser la lleonesa Catalina García. El 1932, en temps de la Segona República, una altra lleonesa, Piedad Álvarez, també trencà motlos en convertir-se en la primera dona taxista. Tanmateix, aquest honor seria disputat per conductores d’altres punts d’Espanya, que veieren en el transport particular una bona opció laboral.

A les Balears, la llucmajorera Antònia Montserrat Fullana, nascuda el 1930, es convertí, sense saber-ho, en la primera taxista de l’Espanya franquista. El setembre de 1996, havent-se ja jubilat, contà la seva proesa a Tomeu Sbert. Fou en una entrevista per a la revista S’unió de s’Arenal. Inicialment na Munar, tal com era coneguda, feu de sabatera a calçats Fullana i a Can Morey. El 1959, nou anys després de casar-se, el seu marit, que era ferrer, morí electrocutat. Un dia de tardor d’aquell mateix any, sumida en la depressió, es trobava pescant a l’Estanyol. De sobte, va veure un jove que s’ofegava. “Em vaig tirar vestida a la mar –relatava– i el vaig treure com vaig poder fins a la vorera. El pare de la criatura, volent agrair el que havia fet, em va demanar què podia fer per mi. Li vaig contestar que era vídua i que m’agradava conduir [...]. Llavors ell s’entestà perquè jo tingués el carnet adequat per conduir un taxi”.

Na Munar començà fent de taxista a l’Arenal, que a principi dels seixanta ja s’erigia en el bressol de turisme de masses, juntament amb Benidorm (Alacant). Llavors cridava molt l’atenció trobar un taxi conduït “per una dona”. Al cap d’un temps la llucmajorera ho hagué de deixar per poder-se cuidar del sogre. Després, però, es tornaria a posar davant d’un volant, aquesta vegada per agafar un camió. Seria protagonista d’una nova fita: fou la segona camionera de les Balears. Un cop més se sentí una rara avis. “Un dia –contava–, mentre era al moll [de Palma] descarregant sacs de farina de 70 quilos, uns camioners em digueren: ‘Les dones a la cuina’. I jo, sense pensar-m’ho gaire, vaig agafar un sac i el vaig llançar al camioner que es trobava més a prop de mi. No tornaren a ficar-se amb mi”. Preguntada sobre si li tiraven floretes, na Munar deia: “Bé. Jo ja passava d’ells. Em deien per exemple: ‘¡Tía buena! ¡Guapetona! I tantes i tantes coses”.

“Un dona taxista, mira!”

Qui a principi dels setanta seguí les passes de na Munar va ser Bel Cànaves, de Campanet. A 80 anys recorda, amb el cap ben clar, els seus més de trenta anys d’ofici, que deixà el 2005: “En casar-me, me’n vaig anar a viure a Palma, on el meu home ja tenia un taxi. Jo aleshores feia de modista, cosia per a dones del poble. En anar a Ciutat, el meu home em digué que ho deixàs estar. Després de tenir els meus dos fills, li vaig dir que volia tornar a fer feina. Em va dir que provàs de cosir un altre cop. I jo li vaig contestar amb un no rotund. En aquells anys el meu antic ofici ja no tenia sentit perquè les boutiques havien substituït les botigues de teles. Els vestits ja es duien fets de la Península”.

En ple boom turístic, Cànaves, que ja tenia la llicència per conduir, considerava que també es podia posar al capdavant d’un taxi com el seu marit: “Ell em va dir que de cap de les maneres”. Davant la incertesa del futur, però, l’home canviaria d’opinió: “Un amic nostre taxista havia hagut d’estar un parell de mesos ingressat a Barcelona per recuperar-se d’un infart. La seva dona em va dir que, durant aquell temps, si ella hagués tingut el carnet de taxi, haurien pogut mantenir la seva situació econòmica. Allò va fer encendre les alarmes al meu marit, que em va animar a treure’m el carnet per si a ell també li pogués passar alguna cosa”.

En aquella època, a part de na Munar, a Palma hi havia unes sis dones taxistes. “Un dia –recorda Cànaves– va venir un home a la parada. En pujar al taxi, jo em vaig girar i ell s’adonà de qui era. Va exclamar: ‘Ai, una dona!’. I jo el vaig escometre: ‘Escolti, senyor, d’aquí per avall, tot són homes. Pot agafar el taxi que vulgui’. Em va contestar: ‘No, és igual’. En arribar a la destinació, es va disculpar dient: ‘Les dones menen molt bé’”.

En un primer moment, aquesta campanetera d’empenta anava alternant la conducció del taxi amb el seu marit al llarg de tota la setmana: “Al final, però, jo vaig acabar fent més hores que ell. Arran de problemes de salut que tingué, necessità descansar molt. Tot i que era una mica feixuc, sobretot a l’estiu, a mi m’encantava conduir. El meu home s’encarregava d’anar a recollir els fills quan sortien de l’escola”. Durant els seus trajectes per l’interior de Mallorca, Cànaves se sentí molt observada. “Sempre que passava pels pobles –diu rient– em cridaven: ‘Una dona taxista, mira, una dona taxista!’”.

Víctima del masclisme

Aquesta pionera de l’asfalt es va arremangar més d’una vegada per canviar una roda foradada. “En arribar a casa –recorda–, el meu home exclamà: ‘Com t’ho has fet!’”. Els seus companys de feina també estaven molt sorpresos per la seva presència: “Veien amb mals ulls que les dones conduíssim. A més, creien que nosaltres no teníem prou força per carregar maletes a la baca del cotxe. Llavors els maleters eren molt petits. Em deien: ‘Vols que t’ajudi’. I jo insistia que de cap de les maneres”. Alguns comentaris podien arribar a ser de molt mal gust: “Un dia em vaig plantar davant d’un taxista que es reia de les dones a la meva esquena. En sentir-lo, li vaig cantar les quaranta. El vaig fer callar tot d’una. Curiosament, més endavant em va demanar ajuda perquè tenia una filla que també volia ser taxista. I jo li vaig dir: ‘L’ajudaré perquè és una dona, no perquè sigui la teva filla, perquè tu no t’ho mereixes”.

Cànaves assegura que un taxi és com un confessionari: “Sense demanar-ho, la gent em contava coses de la seva vida. Tot, però, havia de ser confidencial”. En aquells anys gloriosos del turisme, no li faltaren clients famosos com la cantant Sara Montiel i l’aventurer Miguel Salcedo. Sobre si és una feina segura, la veterana taxista es mostra així de contundent: “Jo mai no vaig sentir por. Els vespres no circulava pel mig. Algunes vegades, però, quan començava les carreres a les cinc del matí, em va tocar agafar algun borratxo, però mai no em passà res”.

La campanetera afirma que, gràcies al taxi, es va poder guanyar bé la vida: “Amb el meu home no fèiem moltes coses extra. Amb tot, cada any ens permetíem el caprici d’anar de viatge a l’estranger. Anàrem fent un raconet per poder-nos retirar bé. Jo, però, vaig fer moltes carreres. No aturava cap dia de l’any, ni els festius. Ara, de fet, el meu cos se’n ressent. Sovint em fan mal les cames”. Cànaves veu amb orgull que ja no sigui cap estranyesa trobar dones en molts altres àmbits laborals: “El 1981 Magdalena Rigo, la filla d’una veïna meva, es va convertir en la primera dona bombera professional d’Espanya”. A 19 anys, Rigo superà les mateixes proves que feren els 300 homes que es presentaren per accedir al cos de bombers de Palma –fins al 1998 no hi entraria una altra dona. Morí el 2020, a 59 anys.

Millor que fer de cambrera

Avui, segons dades de Taxis Pimem, a la flota de 1.241 taxis que hi ha a Palma, el nombre de conductores ja supera el d’homes. En canvi, en el conjunt de Mallorca, ells encara són majoria. Qui continua en actiu és Mari Vich, veïna de les Cadenes (l’Arenal). Començà a l’ofici fa 28 anys, el 1994. “Tota la vida –diu– vaig voler ser taxista. El meu pare ja ho era. A 18 anys ja li vaig dir que volia seguir les seves passes. Però ell m’ho prohibí. Em deia: ‘Xerren malament de les poques que hi ha’. Jo, però, li insistia: ‘Tanmateix, ho seré’”.

En casar-se, Vich també feu saber al marit la seva vertadera vocació i igualment rebé un no rotund: “Llavors em vaig posar a fer de cambrera d’hotels. Allò era una feina molt feixuga. En un dia feia 27 habitacions. En tenir 32 anys, me’n vaig cansar i vaig decidir fer el que sempre havia volgut fer. Vaig aprofitar que mon pare es jubilava per agafar el seu taxi. No tingué més remei que resignar-s’hi”.

La cadenera fou molt ben rebuda entre els seus nous companys. Els temps ja havien canviat. “Fent de taxista –continua– em guany molt millor la vida que no de cambrera de pis. És una feina que, si tens fills, et dona molta de llibertat. Jo m’organitz si, per exemple, he d’anar al metge. No he de demanar permís a ningú”. Vich assegura que ella tampoc no ha patit per la seva integritat física. Ara un dels seus principals maldecaps és la saturació viària: “Els embossos m’afecten molt psicològicament. Haver-te d’aturar cada dos per tres cansa molt”.