PalmaA les Balears l’infern no s’acabà amb la fi de la Guerra Civil l’1 d’abril de 1939. La població continuà vivint amb l’ai al cor. Encara hi hagué detencions i consells de guerra per a destacats dirigents polítics que finalment foren assassinats. Va ser el cas de l’expresident de la Diputació Provincial Jaume Garcias Obrador i de l’exregidor eivissenc Joan Gómez Ripoll, ambdós socialistes. Menorca, l’única illa que es mantingué republicana gairebé fins al final de la guerra, patí una de les repressions més dures de tot l’Estat. Prop d’un deu per cent de la població fou executada, empresonada o vexada amb tota mena de càstigs. Es tracta d’una xifra especialment significativa, tenint en compte que 527 republicans aconseguiren marxar a França o a l’Alger amb els vaixells Devonshire i Carmen Picó.
Mentre al carrer les forces de seguretat no aturaven d’infondre por, als despatxos també es feia molta de feina. Lleis com la de responsabilitats polítiques preveien inhabilitacions, confiscacions de béns i multes per a persones relacionades amb activitats de les organitzacions d’esquerra des del 1934. Els vençuts cada cop anaven covant més odi. El 1942, en un article publicat des de l’exili mexicà, el dirigent socialista Ignasi Ferretjans descrivia prou bé la situació, malgrat la distància: “Yo sé que estos crímenes han producido una estela de odios innombrables. Yo sé cuál es el estado de ánimo de aquellas gentes que están esperando una justa reparación. Yo sé que el dolor y el odio les ha unido para siempre”.
Pitjor que una colònia
El drama de la nostra postguerra ha estat estudiat a fons per l’historiador David Ginard, autor del llibre L’oposició al franquisme a les Balears (1936-1975), de Documenta Balear (1997). Ginard recorda la fam que es vivia aquells anys: “A partir del 39 s’implantà la cartilla de racionament. Tot d’una esclatà la Segona Guerra Mundial i es començà a notar la política autàrquica del règim franquista. A les Illes ens afectà especialment, perquè tota l’activitat econòmica depenia de l’exterior”.
El règim passava pena que la ciutadania es rebel·làs amb tantes penúries que s’agreujaven encara més amb la corrupció d’una part de les autoritats locals. Així ja ho reconeixien els mateixos oficials. L’octubre de 1946, un informe de FET i de les JONS afirmava: “La cuestión de subsistencias va empeorando, si cabe, diariamente, lo que da lugar a fuerte malestar y a un descontento tan enorme que, en sus diatribas y maldiciones, no respeta ya ni al caudillo, contra el cual se habla y se murmura mucho alegando que si él quisiera no ocurriría lo que ocurriendo está; dícese que se trata a estas islas peor que si fueran una colonia”.
Amb tals circumstàncies, la resistència al franquisme aviat s’estructurà al voltant de Socors Roig Internacional, una organització creada el 1922 per la Internacional Comunista. Aquells primers antifranquistes tingueren una important incidència, malgrat que no foren gaire nombrosos. Començaren recollint doblers per ajudar els presos i les seves famílies. Després, però, s’encarregaren de refundar els partits existents abans de la guerra. Entenien la lluita contra el règim com una continuació de la Guerra Civil. I més en general, era la lluita feixisme-antifeixisme que es donava a escala internacional.
El partit més potent de tots va ser el Comunista, liderat pel picapedrer eivissenc Antoni Martínez. A Mallorca es rearmà gràcies a la gent que havia estat a la colònia penitenciària de Formentera. El gener del 1945 la formació conegué una primera detenció important que dugué setze col·laboradors a la presó. Sis d’ells foren condemnats a penes que oscil·laven entre els sis i els vint anys de presó.
Heriberto Quiñones
Alguns antics militants destacats del PCE illenc tingueren un paper central en la resistència clandestina espanyola. El cas més significat va ser el de l’agent de la Internacional Comunista Heriberto Quiñones González. Nascut a Moldàvia, el 1932 es traslladà a Espanya. Una de les seves companyes de batalla va ser la dirigent comunista mallorquina Aurora Picornell. Ambdós es casaren a València i tingueren una filla, Octubrina Roja, que la dictadura rebatiaria com a Francisca.
L’alçament militar de juliol de 1936 sorprengué el jove moldau al sanatori madrileny d’Humera. Aurora es trobava a Mallorca i fou de les primeres dones que va ser detinguda i portada a la presó de Can Sales. A l’agost Quiñones no dubtà a participar en el desembarcament del capità Bayo a Manacor. Al setembre, havent fracassat l’operació, es traslladà a Menorca, on fou elegit secretari general del Comitè Provincial de les Balears del PCE. Des d’allà intentà sense èxit treure de la presó la seva dona, qui finalment seria afusellada la Nit de Reis al cementeri de Porreres. El 1940 Quiñones agafaria les regnes del Partit Comunista a l’interior d’Espanya. El 1942, però, fou detingut, torturat i executat a Madrid.
Una altra dirigent del PCE que acabà malament va ser l’extremenya Matilde Landa Vaz. Llicenciada en Ciències Naturals, va ser la reorganitzadora del partit en el Madrid de la postguerra. Aviat, però, va ser detinguda i el 1940 seria sentenciada a la pena màxima. Amb tot, aconseguí que li fos commutada per trenta anys de reclusió. Poc temps després va ser traslladada a Palma, a la presó de Can Sales, on se significà activament contra les arbitrarietats de la direcció. Arran de les pressions que va rebre, Matilde Landa se suïcidà el 26 de setembre de 1942.
Tot i la repressió, el PCE no afluixà en la seva lluita. A molts indrets de la Península oferí resistència de la mà dels seus famosos guerrillers de muntanya, els maquis. “A les Illes -diu Ginard-, no va existir aquesta figura per culpa de les nostres circumstàncies geogràfiques. Tot i això, hi hagué preparatius per dur a terme sabotatges”. L’historiador també recorda que cap al 1945 es constituí l’Agrupació de Forces Armades República Espanyola (AFARE): “Fou un intent de reorganitzar un exèrcit republicà clandestí, que ja existia en altres bandes d’Espanya”.
La decepció
El mateix 1945 hi havia moltes expectatives davant la fi de la Segona Guerra Mundial. “Aleshores -afirma Ginard-, quan veieren que els aliats guanyaven la guerra, aquests moviments de resistència agafaren més volada. Esperaven que es produiria una intervenció internacional, que provocaria un canvi de règim. Tanmateix, a partir de 1947, en plena Guerra Freda, els aliats es començaren a acostar al règim franquista”.
Mentre esperaven una ajuda que no arribà mai, els antifranquistes illencs patiren un revés important el març de 1948. Prop d’una vuitantena de militants comunistes, de les Joventuts Socialistes i de l’AFARE foren detinguts a Palma. Un d’ells, Joan Albertí Moll, màxim responsable del PCE a les Balears, va ser brutalment torturat. La majoria ingressaren a la presó, d’altres tingueren més sort i pogueren fugir cap a Algèria en arriscades expedicions a bord de petites barques de pesca.
La decepció dels antifranquistes es consumà el 1953 amb el pacte de les bases entre els Estats Units i Espanya. “Aquest pacte -detalla l’historiador- implicava l’establiment de les bases militars americanes a Espanya, com la de Torrejón de Ardoz, a Madrid, i la del Puig Major, a casa nostra. A canvi, els nord-americans donaven a Espanya suport econòmic i militar. D’aquesta manera, el règim es consolidà. Als Estats Units ja els anava bé tenir Franco a Espanya per frenar una possible amenaça comunista. A més, hi havia informes dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units i de la Gran Bretanya que indicaven que l’alternativa al dictador era el Partit Comunista, la principal força de l’oposició”.
Fou així com de l’esperança es passà a la resignació. El 1957, però, la resistència tornà a agafar múscul amb l’aparició d’Esquerra Democràtica Cristiana (IDC), més tard anomenada Esquerra Democràtica. A les Illes els seus militants eren escassos, però amb un alt nivell de formació. Els seus principals líders foren l’hoteler menorquí Joan Casals i Thomàs i l’advocat Fèlix Pons i Marquès, net de l’intel·lectual Josep Lluís Pons i Gallarza i pare del polític socialista Fèlix Pons Irazazábal.
El juny de 1962 ambdós dirigents participaren en el famós ‘Contuberni de Munic’, qualificat així despectivament pel diari falangista Arriba. Es tractava d’un congrés del Moviment Europeu al qual assistiren més d’un centenar de polítics espanyols de totes les tendències opositores al règim. Les represàlies no trigaren a arribar. En tornar d’Alemanya, Casals i Pons foren desterrats a l’illa de Lanzarote. S’hi estigueren sis mesos, fins al desembre.
L’efecte anul·lador del turisme
Als anys seixanta el moviment antifranquista quedà mitigat pel boom turístic. A les Balears gairebé no hi havia atur. La gent gaudia d’una gallina dels ous d’or que serví per maquillar la dictadura. I mentre els vells militants de la postguerra es jubilaven, arribava de la Península una generació de treballadors que no havien viscut la Guerra Civil i que presentaven un nivell de formació cultural baix. Els qui encara creien en la lluita contra el règim s’havien de conformar a sintonitzar ràdios clandestines com La Pirenaica, del PCE, que emetia des de l’estranger.
El setembre de 1974, però, l’oposició arribà des de l’interior de l’exèrcit. A Barcelona, un grup de soldats fundà la Unió Militar Democràtica amb l’objectiu de democratitzar les Forces Armades espanyoles. Sentien enveja de les passes que el 25 d’abril havien seguit els seus companys portuguesos per derrotar la dictadura salazarista en la famosa Revolució dels Clavells. Aquell moviment clandestí aviat s’estengué per tot Espanya. A Mallorca, el seu ideòleg va ser el llucmajorer Bernat Vidal. L’experiència durà poc. L’abril de 1975 varen ser detinguts i empresonats nou dirigents de l’organització.
El 20 de novembre de 1975 Franco moria al llit. Després de quaranta anys, cap revolta popular havia aconseguit treure’l del poder. El juny de 1977 es duien a terme les primeres eleccions democràtiques d’ençà de la Segona República. Ja hi pogué concórrer el Partit Comunista, que acabava de ser legalitzat. Els resultats d’aquells comicis no reflectiren la resistència antifranquista dela postguerra. “És curiós -remarca Ginard-, a les illes arrasà Unión de Centro Democrático de Suárez [integrat per sectors moderats procedents del franquisme i de l’oposició]; en canvi, el Partit Socialista tingué uns resultats que superaren les previsions: amb un 20 i escaig per cent de vots, aconseguí dos diputats. Les previsions era que en tingués un, atès que, dins la clandestinitat, els socialistes havien tingut un paper més aviat discret”.
La vergonya de la democràcia
Durant els quaranta anys de democràcia, l’estat espanyol només ha retornat una part de les propietats expropiades pel franquisme. Maria Antònia Oliver, presidenta de l’Associació de Memòria de Mallorca, és molt crítica amb aquesta situació: “Només s’han restituït els béns dels partits polítics que havien pactat la Transició. Va ser el cas del PSOE i del Partit Comunista. També se’ls restituí a alguns sindicats. Els particulars, però, en quedaren al marge. Ni tan sols la Llei de memòria històrica de Zapatero atengué les seves peticions. Tanmateix, hi hagué alguns particulars que, amb l’arribada de la democràcia, venceren la por i s’atreviren a reclamar els seus béns requisats. Se’ls digué, però, que era un tema que prescrivia al cap de vint anys”.
A Mallorca, el cas més flagrant d’aquesta injustícia és la residència del darrer batle republicà de Palma, Emili Darder, assassinat el 24 de febrer de 1937. La casa, que també albergava el laboratori del polític metge, es troba situada a la plaça de la Porta del Camp. Fou requisada de seguida pel bàndol dels vencedors i avui serveix de quarter d’aviació del Ministeri de Defensa. Fa un any Cort la va reclamar al govern espanyol, juntament amb el Govern balear i el Consell de Mallorca. I la resposta va ser un no rotund.
L’artista Ferran Cano, net d’Emili Darder, considera que és “una vergonya per a la democràcia” que els familiars de les víctimes de la guerra encara no puguin gaudir dels seus béns. Ell va néixer a Veneçuela, el país que acollí la seva padrina Miquela Rovira i la seva filla Emília quan fugiren de la barbàrie. No tornaren fins als anys cinquanta. “Aleshores -diu- l’Estat ens pagà una misèria a canvi que no insistíssim més en la recuperació de l’immoble”. A Cano li dol que ara l’edifici d’un pacifista com el seu padrí estigui en mans de l’exèrcit. “Podria ser -remarca- un museu de la memòria històrica, un centre de salut o un institut. Qualsevol d’aquestes propostes estaria en sintonia amb l’esperit cívic del batle Darder”.
