Per què els illencs es rentaven a la mar, però no hi nedaven?

A ixò d’anar a la platja a nedar té poc més d’un segle. Antigament, a les Balears, malgrat ser unes illes, la gent vivia d’esquena a la mar. Durant l’edat mitjana tenir la pell bronzejada estava mal vist perquè era un tret propi de la pagesia, que es passava de sol a sol treballant al camp. Hi havia, però, un altre factor a tenir en compte. Ho explica Antoni Mas, professor d’Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears (UIB): “La costa era molt temuda perquè era per on entraven les pestes i per on desembarcaven els pirates”.

Aquella por feu que molts pobles es construïssin a l’interior i que els costaners, com Alcúdia o Capdepera, estiguessin emmurallats. Llavors les poques persones que tenien un contacte més directe amb la mar eren els corallers. “Eren –assegura Mas– els que més sabien nedar. Es dedicaven a pescar coralls per fer joies. En aquella època no hi havia ulleres de bussejar. Es capficaven a ull nu fins a quatre metres de profunditat quan el dia era clar i la mar estava plana. Hi hagué fins i tot corallers de Gènova que vingueren a pescar a les nostres costes”.

‘Rentar-se’, no ‘banyar-se’

Pau Tomàs Salvà, nascut el 1935, és veí del Pil·larí (Palma). A 89 anys, recorda els seus primers temptejos com a banyista: “Jo vaig aprendre a nedar als safaretjos dels molins de la zona. A la platja, a l’Arenal, prop de l’actual hotel Acapulco, només hi anàvem en acabar la temporada de batre, a l’agost. Ho fèiem, però, per rentar els cavalls. Nosaltres aprofitàvem l’ocasió per rentar-nos també. Llavors no s’utilitzava el verb ‘banyar-se’. Ens tiràvem a l’aigua amb calçons blancs i les dones amb una camisa de jeure”. Avui Petra és el poble que té més present aquella època en què la pagesia anava a vorera de mar en acabar de batre. Des de 1987, cada final d’agost, l’associació Serra Mamerra organitza una anada a Son Serra de Marina amb carro o a cavall, però també a peu o amb bicicleta.

Ben pendent d’aquella peculiar celebració de la colla de Tomàs hi havia els primers turistes de l’Arenal, que als anys cinquanta fou un dels principals epicentres del boom turístic a Espanya: “Els turistes s’ho passaven molt bé veient com rentàvem els cavalls. Llavors va ser quan vaig veure els primers banyadors. Les dones no ensenyaven tant com ara”. D’adult el pil·lariner tindria una altra relació ben diferent amb la mar. Seria a través del contraban, una activitat que entroncava amb l’antiga tradició corsària de l’Arxipèlag. Ell s’encarregava de fer de traginer, de descarregar a la costa els fardells amb els preuats productes que, durant el franquisme, continuaven prohibits per l’Estat, principalment tabac ros. També s’ocupava de fer, arran de mar, els coneguts secrets, clots de poca fondària on s’amagaven els fardells.

“La mar fa forat i tapa”

Maria Flaquer Pellicer és de Capdepera i també té 89 anys. De nedar, ja ni se’n recorda. “Érem nou germans –diu. Mon pare feia feina al camp i ma mare confeccionava senalles de llata. Per primavera, en arribar el bon temps, ens duien a la platja a fer-hi un trempó. Només hi anàvem, però, un pic a la setmana, els diumenges. Mon pare gairebé no sabia nedar i ma mare tan sols posava les cames en remull”.

Flaquer agafà por a la mar arran d’un incident del seu pare: “Un dia que feia moltes ones amb prou feines pogué arribar a la vorera. Ens digué que no ens hi tornàssim a ficar pus mai més. Sempre ens recordava la dita: ‘La mar fa forat i tapa’”. La platja, tanmateix, marcaria la vida d’aquesta gabellina. “Un matí del juliol de 1955, a 19 anys, me’n vaig anar en bicicleta a Cala Mesquida amb un germà meu i la seva parella. Vàrem passar per davant d’un grup de soldats que es dirigia cap a Cala Agulla. Em vaig enamorar bojament d’un d’ells. Era un jove fuster d’un poble de Terol que feia el servei militar aquí”.

Les noces arribaren al cap de catorze mesos. Llavors Flaquer se n’anà a viure amb el seu marit a la Península, però només hi aguantà dos anys. “Havia tingut una filla i ja m’enyorava molt”. La tornada de la família a Capdepera el 1958 coincidí amb el ‘boom’ turístic. “En constatar que era un negoci amb futur, el meu marit s’animà a construir amb un soci un dels primers hotels de Cala Rajada, el Tenalco”. Aquells anys Flaquer va veure les primeres ‘sueques’ amb biquini: “Els mallorquins deien que eren unes ‘putes’ perquè no duien banyadors d’una sola peça”. La dictadura ja s’encarregaria de fer campanyes contra aquella ‘pecaminosa’ peça de vestir. Una d’elles exclamava: “¡Mujeres! Por patriotismo, por decoro social, por vuestra propia dignidad: las que acudáis a las playas usad un traje de baño decente”.

“Prendre les aigües”

De Cala Rajada és Jaume Fuster Alzina, de 78 anys. Ja jubilat, forma part de la quarta generació de pescadors del municipi. “Antigament –assegura– la majoria de pescadors no sabien nedar. Confiaven en les seves embarcacions. No passaven gens de pena que poguessin naufragar. Mon pare fou dels pocs que sí que sabia nedar. Jo en vaig aprendre a set anys amb els amics. Deguérem ser la primera generació que aprofitàvem els estius per fer un capfico”.

“Tot i viure a la costa –continua Fuster–, per a molts pescadors la mar era un simple mitjà de vida. No era un lloc per anar a prendre el sol com començaren a fer els estiuejants de final del segle XIX. Llavors, però, la gent se solia asseure en un cocó o la vorera de la platja. I els que es decidien a banyar-se no feien braçades, sinó que es dedicaven a ‘prendre les aigües’, tal com recomanava la medicina de l’època”. Aquells primers estiuejants havien arribat a les Balears imbuïts per les teories higienistes d’una sèrie d’escoles que ressaltaven els efectes terapèutics de l’aigua salada i dels ‘banys de sol’. És el que després es coneixeria com a heliofília. Als anys vint del segle XX una de les seves precursores va ser la modista francesa Coco Chanel (1883-1971).

La sineuera Joana Fuster Alomar, de 77 anys, mai ha arribat a patir heliofília. Els seus pares eren els antics llogaters del celler Son Torelló. “Estaven –apunta– tot el dia fent feina. Ells no nedaren mai. Quan jo era petita, gairebé ningú tenia cotxe, de manera que hi havia ben poca gent de l’interior de Mallorca que anàs a la platja”. Fuster, però, fou una privilegiada: “A l’estiu, qualque dia pujava a un taxi amb la meva tia i les meves cosines grans per anar a la comuna murera de la Caseta dels Capellans. La mar m’impressionà molt. Em generava molt de respecte. Per això mai vaig arribar a aprendre a nedar. Em limitava a entrar i a sortir de l’aigua”.

Banyistes segregats

Ben diferent és l’experiència de Pilar Juan Ferrer, de 82 anys, natural de Palma. “Els meus pares –diu– tampoc no sabien nedar. Jo, però, en vaig aprendre amb l’ajuda de la meva germana gran. Els diumenges agafàvem el tramvia fins al Terreno per anar a banyar-nos a Can Barberà”. Aquesta fou una de les zones més concorregudes pels primers palmesans que començaren a gaudir de la mar. Tenia espais diferenciats per a homes i dones, primer amb una barrera feta de tela de sac i després ja metàl·lica.

“Ens canviàvem –assegura Juan– en uns vestuaris sota l’atenta mirada d’un vigilant. Tanmateix, quan érem a la mar, tots ens mesclàvem”. La segregació dels banyistes per sexe ja existia des de final del segle XIX i avui en queden restes en la toponímia. A Valldemossa hi ha el Nedador de les Dones; a Andratx, la platja de les Dones; a Felanitx i Santanyí, el Caló de les Dones; i a Eivissa, la Cova de les Dones.

La ‘sirena balear’

No gaire lluny de Can Barberà, al Terreno, el 5 de juliol de 1941 s’inaugurà la mítica piscina s’Aigo Dolça, per iniciativa del Club Natació Palma, fundat el 1939 en acabar la Guerra Civil. Aquesta piscina, aferrada a la mar, prop de l’hotel Victoria, veuria néixer la primera illenca pionera en natació, la palmesana Carmen Guardia Amer (1923-2007), la coneguda ‘sirena balear’. El mateix 1941, a 18 anys, s’hi proclamà campiona d’Espanya per segon any consecutiu en l’especialitat de 200 metres braça –l’any anterior havia guanyat el títol a Vigo.

El 1946 Amer es casà i decidí retirar-se amb tan sols 23 anys. La seva marca de 3:15’06 minuts va ser rècord durant vint-i-dos anys. Als vuitanta la piscina que l’encimbellà quedà obsoleta i s’acabà abandonant. S’espera que la seva recuperació sigui una realitat a final d’any després de quatre dècades de reivindicació veïnal. La nova infraestructura esportiva tindrà sis plantes. Al primer pis s’hi ubicaren dues piscines públiques cobertes, una de 25 metres i una altra de 12. Poc es podien imaginar els illencs que aprengueren a nedar fa menys d’un segle que aquella pràctica arribaria a tenir tants d’adeptes.