Els primers mallorquins que defensaren el català
El 1923 es constituí l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’embrió de l’actual Obra Cultural Balear, nascuda el 1962. Era una plataforma cívica que agafà el relleu de l’entitat Nostra Parla, creada a Barcelona el 1916 per impulsar, en l’àmbit nacional, la identitat catalana
PalmaA les Balears, la primera plataforma cívica a favor del català nasqué el 1923. Es digué Associació per la Cultura de Mallorca. La seva raó de ser venia d’enrere. Al segle XIX havia tingut lloc el despertar de la consciència nacional dels territoris de parla catalana. Fou gràcies a la Renaixença, un moviment intel·lectual nascut sota la influència del Romanticisme anglès i alemany. A casa nostra el seu canal de difusió fou la revista La Palma, fundada el 1840 per Josep Maria Quadrado, Tomàs Aguiló i Antoni Montis. Hi havia molta feina a fer. La societat illenca havia deixat de ser monolingüe d’ençà de 1715 amb el Decret de Nova Planta, del Borbó Felip V, el guanyador de la Guerra de Successió. El document era prou explícit: “Que es procuri manyosament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles”.
El 1899 el periodista campaneter Miquel dels Sant Oliver havia estat l’encarregat de posar les bases del mallorquinisme polític amb l’assaig La cuestión regional. Hi proposava un federalisme basat en les regions històriques, on Mallorca encaixaria dins la nacionalitat catalana. El 1906 prengué força el catalanisme polític de la mà del Noucentisme, que el 1907 creà l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). El 1911 l’entitat ja tingué la seva pròpia Secció Filològica, presidida pel manacorí Antoni Maria Alcover –el 1900 el canonge havia donat el sus al seu titànic diccionari mitjançant la publicació de la Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana.
Al març de 1916 Pere Oliver Domenge, futur batle de Felanitx, pronuncià a Barcelona l’aplaudida conferència La catalanitat de les Mallorques. “Catalans conscients –exhortà–, oïu-me: les Mallorques són catalanes, pregonament catalanes. Per amor a la veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem, ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, a la pròpia valor social, les xamoses Balears, les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang de la Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora”.
El 1916, a Barcelona, Oliver també fou un dels membres fundadors d’una plataforma cultural amb vocació pancatalanista: Nostra Parla. El seu primer president fou el palmesà Guillem Forteza i Pinya, aleshores un jove de 24 anys recent llicenciat en Arquitectura. Com a president honorari, tingué el dramaturg català Àngel Guimerà. “Mentre la nostra llengua –escrigué Forteza– no gaudeixi de les prerrogatives que naturalment i sobrenaturalment li pertanyen, no callarem”. L’entitat mantenia un curiós equilibri entre la defensa de la nació catalana completa amb el respecte a la idiosincràsia de cada territori. És per això que optà per la neutralitat a l’hora d’anomenar la llengua (nostra parla), tot reivindicant, però, les denominacions locals (mallorquí, valencià, rossellonès, etc.).
Nostra Parla dugué a terme una activitat frenètica: organitzà cursos de gramàtica catalana, convocà vetlades literàries i establí la Diada de la Llengua Catalana, que s’havia de celebrar per Cap d’Any al Parc de la Ciutadella de Barcelona. També muntà comissions per retolar el comerç en català i per tenir pel·lícules en català. El 1918 la plataforma ja disposà d’una secció mallorquina –la menorquina, la més tardana, s’obrí el 1922.
El 1918 també destacà per ser l’any en què mossèn Alcover fou destituït com a president de la Secció Filològica de l’IEC. Eren moltes les desavinences que mantenia amb la institució, que des del 1913 ja tenia les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra. El 1920 el manacorí hagué de recórrer a una subvenció del rei Alfons XIII per tirar endavant el seu diccionari. Llavors optà per canviar-li el nom, rebutjant, però, qualsevol mala interpretació: “Mon Diccionari s’ha de dir Català-Valencià-Balear. Així s’ha d’anomenar, perquè no vull que, en tenir-lo fet, llavò valencians i balears, en sentir Diccionari Català, no diguen: —¿Ai, Català? Doncs no és per nosaltres! Duis-lo an els de Catalunya!”.
Vocació cultural
El 1917 Guillem Forteza, el primer president de Nostra Parla, també havia impulsat a Palma la creació del Centre Regionalista de Mallorca. Era un partit polític concebut a imitació de la Lliga Regionalista a Catalunya. I el seu setmanari, La Veu de Mallorca, s’emmirallava igualment en La Veu de Catalunya. Fou amb aquests antecedents que l’abril de 1923 es constituí l’Associació per la Cultura de Mallorca (ACM). Alguns dels impulsors eren antics membres destacats de Nostra Parla, com el felanitxer Pere Oliver, el poeta solleric Guillem Colom Ferrà i el periodista inquer Miquel Duran Saurina.
L’ACM nasqué al marge de qualsevol partit polític amb una única vocació cultural. Arribà a tenir més de 200 socis, entre ells el mateix mossèn Alcover, els poetes Joan Alcover i Miquel Ferrà, i el metge Emili Darder, que el 1933 seria elegit batle de Palma –l’entitat només tindria 15 dones. A través de delegacions repartides per diferents pobles de l’illa, s’organitzaren Jocs Florals, cursets de llengua, art, ciència i arqueologia, i es feren tota mena actes commemoratius i excursions guiades a espais d’interès històric. Col·laborant-hi, hi havia la Societat Arqueològica Lul·liana –creada el 1880, és l’entitat cultural més antiga de les Balears. Tanmateix, al cap de set mesos, el setembre de 1923, tot quedà aturat amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera, contrari a qualsevol manifestació de cultura autòctona.
El gener de 1930, amb la dimissió del dictador, l’ACM reprengué l’activitat. Com a altaveu tindria la revista mensual La Nostra Terra (1928-1936). Llavors tocà reivindicar els nous corrents pedagògics imperants a Europa i la utilització de la llengua materna a les escoles. També s’impulsà una entitat de caràcter formatiu alternatiu per als joves, Jovent Escolar, i la creació de Foment de Cultura de la Dona de Sóller, una entitat encaminada a compensar la deficient formació de les dones –la seva primera presidenta fou Maria Mayol, dona de gran empenta, formada a la Universitat de Bordeus (França).
El 1931, amb la proclamació de la Segona República, l’ACM, sota la presidència d’Emili Darder, adoptà un caire més polític en intentar elaborar l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les Balears. La iniciativa, tanmateix, fracassà a causa de la negativa de Menorca, que temia el centralisme de Mallorca. El 1932 una nodrida expedició de socis no dubtà a viatjar fins a Barcelona amb motiu de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya. No hi mancaren veus que clamaren per la incorporació de les Balears al nou Estatut.
Missatge als mallorquins
Les relacions entre Catalunya i Mallorca es reforçaren el 21 de maig de 1936 amb la publicació al diari La Veu de Catalunya del Missatge als mallorquins, signat per la flor i nata de la intel·lectualitat catalana. La iniciativa s’emmarcava dins els actes del centenari de la Renaixença i havia estat idea de dos mallorquins residents al Principat: el palmesà Antoni Maria Sbert, d’Esquerra Republicana, i el felanitxer Joan Estelrich, secretari del conservador Francesc Cambó, de la Lliga Regionalista.
La rèplica al missatge arribà al cap de tres setmanes amb la Resposta als catalans, que tingué el suport de 153 intel·lectuals mallorquins. Molts eren membres de l’ACM. A final de juny s’havia de segellar aquella germanor amb una sèrie d’actes a Mallorca i a Barcelona. Res, però, prosperà davant l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936. Llavors, alguns dels signants del document foren represaliats –un d’ells, el batle Darder, seria assassinat. Quedaren avisats per l’escriptor Llorenç Villalonga, afiliat a Falange: “Aquests mallorquins que firmaren el vacu manifest no tenen dret a sorprendre’s que un govern de pistolers es dediqui ara a assassinar-los”. L’autor de Mort de dama (1931) estava molt ressentit amb el catalanisme d’ençà que representants de l’Escola Mallorquina havien criticat la seva obra.
A partir del 31 de desembre de 1962, en ple franquisme, la tasca iniciada per l’ACM fou represa per l’Obra Cultural Balear (OCB). Des de Catalunya tenien el model d’Òmnium Cultural, creat un any abans. El seu artífex fou el filòleg menorquí Francesc de Borja Moll, que el 1921 s’havia traslladat a viure a Palma per treballar en el diccionari de mossèn Alcover –en morir el manacorí el 1932, en seria el continuador. Moll no volgué ser el president de l’OCB. Cedí el lloc a l’enginyer i poeta Miquel Forteza, antic membre de l’ACM. Una de les prioritats de l’entitat fou l’organització de cursos d’una llengua que la dictadura s’entestava a prohibir als seus parlants. El 1975, un cop mort el dictador, el català inicià el seu camí cap a la normalització. Tanmateix, 49 anys després, encara té molts d’enemics.
Una de les grans icones de la defensa del català és la festa de la flama de la llengua. Té lloc cada nit de Sant Joan, el 23 de juny, a tota la geografia catalana. Els orígens es remunten a fa més d’un segle. El novembre de 1905 un grup de 300 militars espanyols assaltaren a Barcelona les seus de les publicacions catalanistes Cu-cut! i La Veu de Catalunya. Lluny de condemnar aquella acció, el govern espanyol hi donà suport amb la Llei de jurisdiccions, que perseguia qualsevol atac contra la unitat de pàtria i els seus símbols. Com a reacció, la majoria de forces polítiques catalanes s’uniren en una gran coalició electoral, la Solidaritat Catalana.
Va ser en aquest context d’efervescència catalanista que el 2 de juny de 1906 el diari La Veu de Capellades, de la comarca de l’Anoia, es feu ressò d’una proposta original d’un grup de vilatans: que a la nit de Sant Joan s’encenguessin grans fogueres als cims més elevats de cada municipi com a senyal de germanor de tots els catalans. Foren les conegudes fogueres patriòtiques, ja que vinculaven la identitat catalana amb l’element màgic i purificador del foc del solstici d’estiu.
La crida dels veïns de Capellades fou recollida per altres diaris de Catalunya. La iniciativa tingué un gran poder de convocatòria. En la segona edició de 1907 foren 107 els indrets de tots els territoris de parla catalana que la secundaren. Entre ells també hi hagué un representant mallorquí, el Castell d’Alaró. El seu promotor va ser l’advocat i escriptor costumista alaroner Joan Rosselló de Son Forteza (1854-1935). L’any següent s’hi sumaria el puig Major, la muntanya més alta de l’illa. El poeta barceloní Joan Maragall dedicaria un poema a aquells focs patriòtics, que entronitzà com a portadors “d’un clamor de Llibertat”.
Tant de fervor igni s’aniria apagant amb les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i de Franco (1939-1975). Amb tot, el 1955, en la clandestinitat, el ritual es reinventà: s’elegí el cim del Canigó (2.784 metres), al Conflent, per encendre un foc la nit de Sant Joan. L’indret tenia un simbolisme especial perquè era l’escenari del famós poema homònim de mossèn Jacint Verdaguer (1886), que tractava el naixement de la nació catalana a les valls pirenaiques. A partir de 1966, al Canigó hi començaren a pujar voluntaris per emportar-se flames del foc que servirien per encendre les fogueres de diferents punts del país.
La flama del Canigó es manté encesa tot l’any al Castellet de Perpinyà, des d’on el 22 de juny és traslladada al cim. L’endemà el Parlament de Catalunya la rep en un acte institucional. El 2017 hi anà a recollir-la el batle d’Alaró, Guillem Balboa (MÉS), per dur-la fins a Mallorca. Es volgué recuperar així la iniciativa pionera que 110 anys enrere engegà l’alaronenc Joan Rosselló. En l’actualitat l’Obra Cultura Balear d’Alaró és l’encarregada de preservar la festa.