La princesa va jurar abans de Halloween

PalmaFeia quatre dies que voltaven per Madrid i ja no sabien què més fer. Na Lita i en Tolo havien pensat que agafar-se un pont per Tots Sants, aprofitant un parell de moscosos que tenien a l’ajuntament on eren funcionaris, podia ser un bon pla. “Un pla fenomenal”, havia dit na Lita a en Tolo, entusiasmada. Més entusiasmada que no l’havia vist en els darrers quatre o cinc anys, va calcular mentalment en Tolo, i això el va fer unir-se tot d’una a la proposta. Com que Tots Sants queia enmig de la setmana laboral, van tenir dubtes de si havien de fer el pont “per davant” (i agafar-se dilluns i dimarts) o “per darrere” (i decantar-se per dijous i divendres) fins que na Lita, repassant agendes d’actes prevists per a aquells dies –ells en deien events– va trobar la clau que esvaïa tots els dubtes: el dimarts 31, vigília de Tots Sants, la princesa Elionor jurava la Constitució al Congrés. No s’ho podien perdre.

—Serà molt emocionant –va sentenciar na Lita.

—Serà important –va corroborar en Tolo.

A les vuit del dematí del dimarts 31 ja caminaven cap a la Carrera de San Jerónimo, amb l’objectiu d’acostar-se tant com poguessin als lleons del portal del Congrés. Duien un parell de banderetes espanyoles cadascun i, com que a Madrid hi feia fred (però era un fred sec; no com el de Mallorca, que és humit i es fica dins els ossos), s’havien posat unes dessuadores que havien comprat amb la cara somrient de la princesa Elionor estampada al pit i una altra bandera espanyola, de mida extra, a l’esquena. Na Lita i en Tolo recordaven a la perfecció el dia que el pare de n’Elionor, en Felip, havia protagonitzat el mateix acte solemne, l’any vuitanta-sis: en Tolo tenia aleshores setze anys, i na Lita, dotze. També trobaven emocionant pensar que formaven part de la mateixa generació que el rei d’Espanya, a pesar que els fills es riguessin d’ells. Aquest estiu en Tolo havia volgut fer broma amb el gran preguntant-li si els diria boomers, a ell i a la mami (quan parlava amb els fills, es referia a na Lita com la mami). Amb cara d’oi, el fill va respondre que això de boomers ja només ho deien els boomers.

—Per a la nostra generació, el rei Felip és com un germà gran –raonava en Tolo, amb les banderetes a les mans. I per això, n’Elionor és una mica com si fos una neboda.

—I són guapíssims, com tota la família –rematava na Lita, amb una rialleta.

Tanmateix, a San Jerónimo ja no hi van arribar: els ho van impedir les masses vociferants que omplien places, carrers i vies del Madrid històric, que durant els dies anteriors havien recorregut sense problemes (i sense res en concret a fer-hi, tampoc). Aquell dimarts, però, desbordaven de ciutadans que sortien enardits a contemplar amb els seus ulls allò que entenien gairebé com una coronació. De fet, mentre caminaven, na Lita va sentir un jove cayetano que preguntava als seus tres amics, també cayetanos (i que semblaven els seus germans bessons):

—Ara els espanyols tindrem tres reis, no és així? L’emèrit, en Felip i la reina Elionor. Quin gran país el nostre.

Els cayetanos varen mirar el seu amic cayetano amb la mateixa condescendència que miraven el món sencer i no li varen donar resposta. Per la seva part, na Lita es mirava la gentada amb certa desil·lusió. L’estada seva i d’en Tolo a Madrid no havia estat precisament un èxit. El diumenge havien anat al Museu Reina Sofía amb la confiança que, en un museu amb aquest nom, tindrien exposat el retrat de la família reial que havia fet el pintor Antonio López, però no va ser així. En comptes d’això, donaven molta importància a Picasso i el Gernika, però a ella mai li havien acabat d’agradar els quadres de cavalls, i encara manco si eren de cavalls com a cubistes. Aquella mateixa tarda varen visitar també el Museu Thyssen, però cap dels dos donava la seva aprovació al fet que una berganta com na Tita Cervera hagués aplegat tantes pintures i, a més, moltes tan males d’entendre. Es varen reservar la visita al Prado per a l’endemà, però no varen caure que seria dilluns i que, per tant, els museus tancaven. Així mateix, havien fet la incursió de rigor en la gastronomia madrilenya, però el bocata de calamars l’havien trobat tirós, i el cocido a La Bola se’ls havia fet feixuc i els havia causat agrura (cosa que encara els va anar bé perquè els va servir d’excusa per posposar la represa de la seva congeladíssima intimitat conjugal, una qüestió que sobrevolava el viatge i que cap dels dos, en realitat, no tenia ganes d’afrontar). Havien acabat passant l’estona mirant Cuarto Milenio a la tele de l’hotel.

Però el dimarts, quan es van trobar que no podrien veure de prop la princesa Elionor per culpa d’haver-se aixecat encara massa tard i haver trobat la gernació al carrer, van tenir un petit disgust. S’haurien de conformar amb un vídeo que gravaria en Tolo i en què es veuria passar el Rolls Royce d’en Franco que transportava els Borbons cap a la cerimònia bastant de lluny, a pesar d’haver posat el zoom al màxim. Sort que encara varen poder compartir una capsa de pastissets amb la bandera d’Espanya (una ocurrència que varen trobar molt graciosa) amb un grup de mallorquins que varen conèixer allà. Eren tres parelles de la mateixa edat i, a més de les dessuadores amb la cara estampada de la princesa, duien capells de bruixa i maquillatge de zombi, perquè en acabar la desfilada pensaven anar a una festa de Halloween.

Ara que ja són a casa han imprès les fotos, i les repassen i estan d’acord que hi surten matadors (sobretot amb aquests nous amics; varen quedar que es trobarien un dia per dinar tots junts a Mallorca). I també, que veure en directe la jura de la Constitució de n’Elionor, encara que fos una mica de lluny, havia estat emocionant. No deixava de ser un dia històric, remarcava en Tolo