La principal causa de mort no natural i la més silenciada

Barcelona / PalmaEl suïcidi va ser la primera causa de mort no natural entre els joves de les Balears el 2018, juntament amb els accidents de trànsit. Les xifres més recents de l’Institut Nacional d’Estadística revelen que fa tres anys varen morir a les Illes les mateixes persones d’entre 15 i 29 anys per accidents a la carretera que per suïcidi, 12 en cada cas. Aquesta proporció és superior a la mitjana de l’Estat: les defuncions de joves per accidents viaris el 2018 varen ser 336 i les de suïcidi, 268. Aquesta darrera va ser la segona causa de mort més habitual entre la població jove tant al conjunt del territori espanyol com a Catalunya, en què se’n varen comptabilitzar 37, enfront de 61 per accidents de trànsit. 

Així com les campanyes publicitàries de la Direcció General de Trànsit han contribuït a reduir el nombre de morts per accident de carretera i a conscienciar-nos que són morts evitables, calen campanyes que informin sobre el suïcidi. Encara falta informació que ajudi a combatre falsos mites i desestigmatitzi aquestes morts, perquè el fet de parlar-ne no agreuja les xifres, al contrari. “Per als joves, poder parlar del que senten legitima els seus pensaments i alhora els fa sentir alleujats. Qui pensa en el suïcidi no vol la mort, el que necessita és deixar de patir”, explica Isaura González, psicòloga i membre del secretariat del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC). González subratlla que “és important que puguin expressar les seves emocions i tenir un acompanyament professional, si cal, per prevenir una mort evitable”.

Prevenir el suïcidi

L’any 2003 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar el suïcidi com a problema de salut pública. “Això implica que s’ha d’abordar. Per poder fer-ho s’ha de tractar obertament, i per això és tan important la sensibilització sobre el tema”, assegura Gemma Cuartero, psicòloga coordinadora de l’atenció telefònica del 061/Salut Respon, del Servei Català de Salut, on es fa seguiment del Codi Risc Suïcidi. Cuartero considera que el missatge central és que el suïcidi es pot prevenir mitjançant intervencions oportunes de l’administració, que per ser eficaces requereixen una estratègia multisectorial i integral. L’objectiu és disminuir el nombre de persones que cometen algun tipus de temptativa o acaben consumant l’acte. Aina Fernández Vidal, psiquiatra del programa de prevenció del suïcidi i atenció al supervivent de l’hospital Sant Pau, insisteix que el primer que s’ha de fer per prevenir el suïcidi és parlar-ne, perquè no parlar-ne no fa que desaparegui. “El problema és que la gent ho amaga, falta educació emocional, el patiment encara està estigmatitzat. Quan algú se sent tan malament i té idees suïcides no sap que pot demanar ajuda”, lamenta Fernández.

L’experta recomana que si intuïm que algú pateix o té idees suïcides hauríem de cercar un espai per parlar-ne, on se senti còmode per preguntar-li com es troba o si ha passat res que el faci sentir malament, que demani ajuda i es deixi ajudar. “Els comentaris amb idees suïcides no s’han d’ignorar, cal preguntar què ha duit algú a pensar això i si ho continua pensant. S’hi ha de donar importància encara que no sapiguem com gestionar-ho o ens faci por”, subratlla la psiquiatra. 

Els supervivents

El dol del supervivent –persona que ha perdut algú per suïcidi– és dels que tenen més probabilitats d’acabar en dol patològic. Sabem tan poc del suïcidi que amb prou feines se’ns acut què dir a un supervivent o com reaccionar. En aquest sentit, Fernández Vidal diu que sovint l’entorn desapareix “perquè tenen por, no saben com tractar el tema ni què dir sense ser inoportuns”. Tot i això, “els supervivents agraeixen tenir algú amb qui poder obrir-se parlant del que ha passat i com se senten”, adverteix. La professional aconsella que l’entorn acompanyi, que els doni suport, des de l’escolta activa fins a coses més pràctiques del dia a dia, sobretot en els moments inicials. 

Anna Lara (40) és una supervivent, el seu germà es va suïcidar fa 8 anys. Explica que quan et passa una cosa així estàs convençuda que només t’ha passat a tu perquè no ho sents enlloc. “Hi ha tantes coses que no entens! Creus que et tornaràs boja, no saps si ho estàs fent bé ni si te’n sortiràs”, declara. Per això, quan va arribar a Després del Suïcidi Associació de Supervivents (DSAS) va ser com un bàlsam. Es va adonar que no estava sola i va poder-se trobar amb altres supervivents amb qui parlar de qualsevol sentiment. “Amb el temps he après a conviure-hi, ja no sent un dolor tan terrible com al principi, que no pots no estar trist”, recorda. “A l’associació hi vaig trobar un espai per parlar sense que em diguessin “ets jove, has de tirar endavant, te’n sortiràs…”. Les morts per suïcidi no tenen un perquè, la història no és completa i no hi ha possibles culpables com en les pèrdues per accident o malaltia, per això ens culpam a nosaltres”, diu ara. 

Carles Alastuey (58), un dels impulsors de l’associació DSAS, afirma que l’associació neix arran del suïcidi del seu nebot Miquel quan tenia 19 anys. “Et sents molt sol. Ens vàrem adonar que s’havia de fer alguna cosa per tractar el suïcidi com un veritable problema social”, indica Alastuey. De fet, l’OMS calcula que cada suïcidi afecta com a mínim 6 persones de l’entorn i, si mor algú d’un centre educatiu, són 60 les persones afectades per la pèrdua. A Espanya se suïciden més de 3.000 persones cada any i més de 200 són joves. “La xifra anual és esfereïdora, però no hi ha recursos, ni educació, ni informació, ni campanyes que en parlin. Per això, quan ets un supervivent perceps el suïcidi com un estigma que es viu amb vergonya, silenci i culpabilitat”, diu un dels creadors de l’associació. Aquest supervivent creu que els mitjans de comunicació són una peça clau: “La societat necessita que us en preocupeu i faceu d’altaveu. Hauríeu de perdre la por de parlar del suïcidi com va passar amb la violència masclista o la sida”.