Antoni Gomila Benejam: “Tenir principis és un luxe, és més difícil si no tens per menjar”

PalmaLa corrupció no és un fenomen espontani, sinó que té causes psicològiques i sociològiques. Això és el que el catedràtic i doctor en Filosofia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Antoni Gomila intenta explicar a través de la seva investigació, la qual va exposar aquest dimecres al centre associat de la UNED Illes Balears en una conferència sobre corrupció estructural. La bona notícia, però, és que té cura, encara que implica canvis profunds en el sistema judicial i en l’educació. Un remei, a curt termini, és l’alliçonament. El millor exemple per Gomila és el darrer cas de frau que envolta el rei emèrit, Joan Carles I.

Com s’estudia la corrupció des de la psicologia i la sociologia?

Des de la psicologia moral, que està a cavall entre la filosofia i la psicologia. Hi ha hagut una tendència cap a representar els humans com a cooperadors naturals, com a capaços de vincular-se afectivament des de l’empatia. M’ha semblat que és una imatge idealitzada i hem intentat veure les causes de la deshonestedat. Algú va escriure que per naturalesa som corruptes. Però les respostes que hem vist a partir d’estudis comparats és que la gent és corrupta segons les condicions en què es trobi i segons el que fan els altres. Si veim que tothom fa una determinada cosa, això provoca que aquesta cosa existeixi. Així s’explica també per què hi ha corrupció.

Hi ha mecanismes mentals que faciliten ser corrupte?

El mecanisme és que cercam els propis interessos, aquest és el principi bàsic de la conducta humana. Si creim que hi ha una oportunitat de guanyar molt, sense riscos de perdre i que no hi ha conseqüències, es facilita aquesta conducta. Però, de vegades, el benestar dels que consideram pròxims, de les persones amb qui establim vincles, entra en els interessos propis. Que siguem autointeressats no vol dir que siguem egoistes, sempre que es donin certes condicions de reciprocitat.

Es tracta, doncs, d’una manca de vincle amb la ciutadania?

Es crea un interès comú. Per exemple, quan un mafiós vol sortir de la màfia no pot, perquè el maten. El cost de sortir d’una xarxa d’aquestes és molt elevat. I el benefici de formar-ne part també és molt alt.

Ens autoenganam per ser corruptes?

Hi ha mecanismes d’ocultació, per no sentir-nos tan hipòcrites. Funcionen a cop de recategoritzar els fets, com ara dir que un intercanvi d’interessos és “un favor, una propina o un exemple de gratitud”. I després no és fàcil de demostrar, sobretot amb el nivell d’exigència que té el codi penal en aquest sentit. Per exemple, amb el cas del túnel de Sóller va costar molt demostrar que la donació a la fundació de Cañellas era a canvi d’adjudicar aquesta obra. Es va haver de provar que hi havia ofertes millors i que no s’havien triat. És complicat, perquè no es firma un contacte. Però a la pràctica, si no entregues un regal, no te’n donen cap més. Són una espècie de xarxes de confiança que perverteixen els interessos.

El context pot generar corrupció?

Hi pot haver diferències en el tipus de corrupció segons el context. Hi ha molts tipus de pràctiques. Per exemple, aquí es dona sobretot en obra pública, però a altres bandes n’hi ha una altra que es basa a beneficiar les empreses. El que aquestes fan de vegades és intentar evitar normatives antimonopoli aconseguint que el legislador els permeti tenir una posició dominant, com va ocórrer als Estats Units amb una empresa elèctrica. Els casos de corrupció més descarats es donen on hi ha dictadures, com amb el Palacio de Meirás, quan un dictador confon el que és patrimoni públic amb el seu particular. I al rei li ha passat igual. La pel·lícula de Berlanga La escopeta nacional retrata com durant el franquisme qualsevol idea de negoci havia de passar per un peatge de corrupció. Era corrupció institucional en el propi règim.

Es pot curar la corrupció?

Hi ha canvis normatius que ho poden permetre. Per exemple, amb un canvi en l’elecció dels jutges. Això és una cosa que el Grup d’Estats contra la Corrupció (Greco) del Consell d’Europa ha demanat a Espanya, perquè considera que el sistema no en garanteix la independència. Una altra mesura que va demanar el Greco i que Espanya va posar en marxa fa dos anys és que les entitats jurídiques puguin cometre delictes. Fins aleshores la legislació deia que només ho podien fer les persones amb nom i llinatges. I per això no es va poder considerar il·legal el Partit Popular. Una altra cosa és l’educació: ser persones de principis. Però també passa un poc per les condicions socials. Si no tens per menjar és més difícil tenir principis, és un luxe. Un exemple és el caciquisme, quan donaven un duro de plata a canvi del vot a qui no tenia res. Així mateix, l’única manera de fer canvis és que tothom compleixi i que hi hagi conseqüències, si són punitives és més probable que no es torni a fer.

Hi ajudaria que els corruptes s’assenyalassin entre ells?

Això no ajuda gens. Aquesta dinàmica de “i tu més” transmet que la corrupció està generalitzada i que tothom és igual, que t’has de salvar com puguis sense escrúpols perquè els que tenen el poder cerquen el seu benefici.

Quin efecte té l’excessiva representació mediàtica d’aquests casos?

Té un efecte d’alliçonament. Fins i tot el rei ha passat per això, és increïble, un episodi històric. Indica que el risc que no t’agafin no és tan baix com pensàvem fins ara. Quan a la Constitució varen posar que el rei era inviolable, varen pensar que la seva actuació com a monarca no tindria conseqüències. Fins i tot volent-lo protegir al màxim, no ho han aconseguit. El problema és que no queda garantida la independència del jutge. La manera de resoldre-ho seria triant-lo per sorteig.

Com explicaríeu el que ha passat a les Illes amb la corrupció?

Aquí hi ha hagut grans doblers del turisme i de la construcció. És on hi ha hagut més casos que s’haurien de qualificar de corrupció, encara que no s’hagin investigat i n’hagi sortit una mínima part. Per exemple, el Festival Park està en una zona inundable, era l’única de bosc de fulla caduca que hi havia al centre de Mallorca i no s’ha investigat ni s’hi ha fet res. També s’ha vist amb la construcció en sòl rústic: les autoritats han fet els ulls grossos. Com més gent afecta, més difícil és amagar-ho, com passa amb el lloguer turístic.