Els problemes de salut mental es detecten un 30% menys en la gent gran

PalmaLes Balears són la comunitat autònoma amb més esperança de vida al naixement –83,46 anys–, segons les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Això implica bona salut física, però no necessàriament mental. Les dades de consultes i ingressos de la Conselleria de Salut revelen que els problemes de salut mental es tracten un 30% menys en la gent gran. La manera amb què es manifesten l’ansietat o la depressió en la tercera edat, la manca de contacte social i els prejudicis a l’hora d’anar al psicòleg són alguns dels factors que fan que les persones de més de 65 anys estiguin en risc de ser infradiagnosticades de patologies com aquestes.

La pandèmia va posar a prova la salut mental de la població, però no tothom va reaccionar de la mateixa manera. El coordinador autonòmic de Salut Mental de les Illes Balears, Oriol Lafau, indica que durant aquest període les consultes de la població infantil, adolescents i adults de fins a 65 anys varen augmentar un 16% en termes generals. En canvi, la gent de més de 65 anys només va acudir als dispositius de salut un 11% més que abans de la crisi sanitària, és a dir, un 30% menys que la resta de la societat. Però Lafau nega que aquesta diferència sigui perquè la tercera edat no pateix tant aquests problemes. “N’hi ha els mateixos casos. L’explicació és que el seu cervell té més experiència. Al llarg de la seva vida ja han hagut de suportar dolor”, la qual cosa els fa més resilients en aquest sentit. El psiquiatre subratlla la diferència entre la gent gran i els més petits: aquests darrers “són els primers que han patit, perquè tenen menys defensa, amb la qual cosa que es mori una persona és més fort per a una persona jove que per a una de gran”. Com a resultat, la tercera edat “demana menys ajuda”, manifesta.

A banda de “suportar millor” experiències difícils, Lafau argumenta que “els trastorns depressius es manifesten de manera diferent” en aquesta població, concretament com “una pseudodemència”. “Tenen confusions, pèrdues de memòria, alteracions de la conducta... Però quan ho tractes com una depressió, veus que aquests problemes s’arreglen”, manté el metge. Encara que aquestes generacions són més reticents a la teràpia –reconeix el coordinador autonòmic–, els sanitaris intenten prioritzar el tractament psicoterapèutic davant el farmacològic, perquè “la gent gran sol prendre molta medicació per altres patologies”. No obstant això, “hi ha un percentatge molt elevat de gent gran que per dormir pren lorazepam, un psicofàrmac que es ven amb molta facilitat i que està molt associat a trencaments de maluc i, fins i tot, morts”, a conseqüència de la somnolència que provoca aquest medicament, diu Lafau.

Infradiagnòstic

La psicòloga de la residència Oms-Sant Miquel de Palma, Antònia Fontanet, coincideix amb Lafau i confirma que “hi ha un infradiagnòstic” de les persones de més de 65 anys quan es tracta de problemes mentals. I insisteix que la causa principal són els símptomes, que “varien respecte de la població de mitjana edat”. Fontanet assenyala que “són episodis més llargs, però més atenuats; no tant de tristesa, sinó amb ansietat o irritabilitat, amb els quals expressen mals difusos difícils de concretar, com ara pèrdua d’energia, manca de gana o dificultat per agafar el son”. Aleshores “s’atribueix al procés propi de l’envelliment i tot plegat fa que no demanin ajuda, perquè aquests mals queden emmascarats”, de manera que “ni es diagnosticquen ni es tracten”.

Quant a les xifres de persones de la tercera edat que tenen algun problema de salut mental detectat, la psicòloga adverteix que “els estudis no es posen d’acord i van “des d’un 20% de la població de gent gran amb algun diagnòstic fins al 40% o 50%”. El ventall és ampli perquè “depèn del medi –rural o urbà– i de si està institucionalitzat –si està en una residència, fet que en facilita la detecció–”. Sigui com sigui, i malgrat que “estiguin en un moment vital en què viuen moltes pèrdues i molts de canvis”, Fontanet manté que “estar deprimit, en la gent gran, no ha de ser el normal”.

La soledat, un altre hàndicap

“Són els joves els que han posat de moda anar al psicòleg. La meva generació no sap què és anar al psicòleg. Però em conformaria que el metge de capçalera sabés el que em passa en cas de mostrar segons quins símptomes”, afirma en primera persona Julia Gallo, professora d’Infermeria jubilada de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i experta en persones grans. Efectivament, la detecció és complicada no només pels símptomes i la menor tendència a demanar ajuda, sinó per la manca de contacte social. Gairebé la meitat de persones que viuen soles a Espanya tenen més de 65 anys, segons les dades de l’INE més recents. A més, en aquests casos, “si la família ve poc de visita, se li escapen els símptomes”, afegeix Gallo.

La professora entén que el paper dels familiars tampoc és fàcil: “Quan ets mare, t’ajuden; però quan et regalen una persona gran, ningú t’explica res i és molt complicat”. La doctora en Filosofia denuncia també que Espanya és “un país familista”, però no es donen les ajudes necessàries per poder conciliar. “Els recursos socials han de créixer molt, hauria d’haver-n’hi les 24 hores del dia i els set dies de la setmana. Els infants poden anar a l’escoleta, deixar-los amb una cangur o dur-los a la feina. Però amb la gent gran això no passa”, critica. A això s’hi suma el fet que els papers s’inverteixen i els fills passen de ser els cuidats a ser els que cuiden. “El canvi és dolorós i aquestes cures han de ser acceptades per ambdues parts”, aconsella.

Per tancar, Gallo alerta de la magnitud del problema: “Mai havíem tingut tantes persones grans, som un país envellit”, fet que suposa un repte per al sistema de salut. “Que visquem tants d’anys és una novetat i vol dir que, fins i tot amb voluntat de voler saber què ens passa, no tenim experiència”, admet l’experta. En aquest punt, el catedràtic de Geografia Humana de la UIB i demògraf Pere Antoni Salvà confirma que –pel gruix que suposen en el conjunt de la societat– les persones grans “estan infrarepresentades entre la població amb problemes de salut mental”. Si bé “les Balears encara tenen una població adulta madura –amb una població d’entre 20 i 64 anys relativament gran gràcies a la immigració–, des del 2015 les persones majors de 65 anys superen els joves de menys de 15 anys”, destaca.

Aquest eixamplament de la piràmide poblacional en les franges d’edat més elevades coincideix amb un canvi de paradigma, segons Salvà. “Abans arribaven a vells per morir i ara arribam a vells per viure, per gaudir. Abans no servies per a res i ara vols aprofitar el temps. Per això, les institucions han de crear espais amb activitats perquè les persones grans tinguin participació en la societat”, declara el demògraf. “Millorar el benestar a edats altes, al cap i a la fi, és millorar l’envelliment; s’ha de mirar més enllà de la salut física”, anima.