Els nins creen vincles especials i únics amb les persones, objectes i llocs que els envolten al llarg de tota la seva vida. Això els ajuda a desenvolupar-se de manera íntegra des d’edats primerenques, gràcies al desig d’una relació emocional estreta, que podem anomenar ‘relació indispensable’.
Autors com Bowlby defineixen aquests vincles cap a persones i objectes com el vehicle per poder conèixer el món que els envolta mitjançant el sentiment que els proporciona.
La pèrdua d’aquest tipus de vincle, sigui el que sigui, fa que el nin se senti desprotegit i vulnerable cap a tot allò que està en contacte amb ell. Aquestes pèrdues es poden donar de manera temporal, de manera que es trunca el benefici de la relació per un temps (viatges, desplaçaments per feina…) o de manera definitiva, quan algú estimat arriba a la darrera etapa de la vida i mor. Aquest cas provoca en el nin un procés d’incomprensió i moments de tristesa i de ràbia que el desconnecten de la seva antiga realitat. Es produeix un procés anomenat ‘dol’.
Aquest terme, el ‘dol’, és una manera natural d’afrontar la desaparició definitiva d’un ésser estimat, exactament igual que els passa als adults. Amb les pèrdues es perden les construccions de vida inherents (que sempre tenien relació amb aquesta persona) i que inclouen comportaments i emocions vinculades a l’individu que ara ja no hi és.
Aquest procés de dol crea canvis, idò, a moltes de les àrees de la vida de l’infant: relacions socials, rutines, responsabilitats, activitats i interessos diaris. Això el fa viure la mancança de tots el beneficis que comportava a la seva vida la persona desapareguda. En cada cas, aquesta etapa procedeix d’una manera distinta, depenent de les capacitats i suports que cada infant tingui. A més, s’ha de tenir en compte que cada individu és únic i la manifesta de manera personal, amb les seves reaccions, que també són úniques.
Algunes d’aquestes reaccions es poden referir a sentiments: els nins poden experimentar commoció, bloqueig, tristesa, negació, desig… com havíem citat abans.
També es veuen afectats en el pensament, i es poden crear actituds de rebuig, confusió, problemes per concentrar-se, sensació de preocupació i, fins i tot, en casos més delicats, al·lucinacions.
Les sensacions físiques, com no podia ser d’altra manera, també hi són presents: pressió damunt el pit o la gargamella, malestar estomacal, marejos…
Al cap i a la fi, es veu un procediment que no concorda amb el que normalment, abans de viure la pèrdua, no exterioritzaven.
Totes aquestes formes de comportament mostren la inconformitat respecte d’allò que estan vivint i que a la vegada els fa pensar i demanar-se quant de temps més durarà aquest procés. La realitat és que davant aquesta pregunta que es fan interiorment i que manifesten de manera verbal no hi ha una resposta que es pugui ajustar a tots els nins que han de passar per aquests moments; cada un té uns ritmes, unes qualitats que el fan explorar aquests sentiments durant un temps que no queda tancat enlloc; en cada cas l’infant ho determina.
El procés consta de diverses etapes que ara anomenarem, malgrat que el temps que vagin emprant dependrà del grau en què siguin viscudes:
– Primera fase, el xoc: desesperació intensa, atordiment i negació de la realitat viscuda.
– Segona fase, recerca: es produeix quan el nin sent enyorances, tant de la persona com de les experiències que vivien plegats.
– Tercera fase, desorganització i desesperança: mostren apatia, insomni i desconsol.
– Quarta i darrera fase, la reorganització: l’infant aconsegueix reorganitzar-se i integrar-se a la seva vida. Supera el dol.
Després de tot això, comprenem que és de vital importància anar preparant i educant els nostres infants envers aquest tema, sense deixar de respectar, per descomptat, el seu ritme de creixement i desenvolupament integral. No és pretensió traumatizar-los, però sí poder parlar de la mort des d’una perspectiva més àmplia i sana, que oferirà als nostres nins recursos per poder abordar aquests moments de la vida d’una manera més adequada.
L’autor Kroen proposa fomentar l’exteriorizació de totes les emocions i rebre-les de manera agradable, creant un entorn segur i de confiança; això afavorirà que els petits tinguin més predisposició a expressar les emocions que viuen i senten.
Una altra cosa molt important és que els nins que viuen processos de dol puguin estar ben acompanyats per referents que els ajudin a canalitzar les emocions que senten, a partir del moviment i de la conversa.
Ajudem a integrar els nostres infants en els moments que la vida els durà!
Laura Palomares és pedagoga de Salut i Moviment