La profanada Eivissa d'Irene Polo

Palma“Cada vegada que torneu a Eivissa hi trobeu més ciment armat gris i espès, en lloc de la calç blanca i alada. Més camins i automòbils, en lloc dels carros plens de verdor i de pagesos [...]”. Aquesta radiografia, avui encara més dolorosa, és d’Irene Polo Roig, que entre maig i agost del 1935 escrigué una sèrie de sis articles per al diari barceloní L’Instant sota el títol Postals d’Eivissa. Avui tots ells es poden llegir en el volum recopilatori La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), publicat el 2003 per Quaderns Crema.

Polo va ser una de les veus femenines més destacades –però encara poc conegudes– del periodisme català en temps de la Segona República. Va néixer a Barcelona el 1909 en el si d’una família ben humil del Poble Sec. La prematura mort del seu pare l’obligà a fer-se càrrec de la seva mare i de les seves dues germanes petites. Dotada d’una gran curiositat, aprofitava el seu temps lliure per formar-se intel·lectualment. Aprengué anglès i francès i fins i tot a volar a l’escola d’aviació. Intentava seguir la glamurosa moda femenina de París, amb el mateix pentinat o vestint pantalons. El 1930, a vint-i-un anys, ja inicià la seva carrera de reportera per a les capçaleres més importants de Catalunya.

En aquella època les redaccions dels diaris eren un vedat reservat per als homes. A les dones només se’ls permetia alguna col·laboració puntual en les seccions femenines. Tanmateix, Polo sabé aprofitar bé els aires de llibertat que arribaren amb la proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931. Altres dones que també s’obriren camí en aquell testosterònic món del periodisme foren Rosa Maria Arquimbau, Maria Luz Morales, Anna Murrià i Aurora Bertrana.

La descoberta d’Eivissa

Polo descobrí Eivissa gràcies a un veí seu d’escala, el pintor Miquel Villà, que des del 1931 retratava els paisatges pitiüsos. Trepitjà una illa que s’havia començat a espenyar per culpa del que inicialment es conegué com la indústria dels forasteros. L’arxiduc Lluís Salvador havia estat un dels primers promotors turístics de les Pitiüses. Els dedicà el primer volum de la seva ambiciosa obra Die Balearen, guardonada a l’Exposició Universal de París de 1878. El 1867, a denou anys, abans de tocar les costes de Mallorca, aquell aristòcrata aventurer havia recalat a Eivissa procedent de València. Els seus escrits i il·lustracions serien un gran esquer per a viatgers europeus adinerats amb ganes de trobar el mite del ‘bon salvatge’ de Rousseau en unes illes perdudes de la Mediterrània occidental.

El 1908 ja naixia a Eivissa el turisme pròpiament dit. Ho feu amb el desembarcament del primer grup de turistes catalans que havia organitzat la Cambra de Comerç de Barcelona. Aleshores els únics establiments d’allotjament existents eren la Fonda la Marina i la Fonda del Comerç, de serveis ben precaris. El 1912 qui va caure rendit als encants de la pitiüsa major va ser el pintor català Santiago Rusiñol. Arribà a l’illa per iniciar-hi excavacions arqueològiques de la mà d’un bon amic seu, el caricaturista eivissenc instal·lat a Barcelona Josep Costa Picarol. La fascinació que el pintor modernista sentí per les blanques cases tradicionals illenques feu que, en els seus articles del 1913, batiàs Eivissa com “l’illa blanca”.

Aquella incipient indústria turística quedaria truncada amb la Primera Guerra Mundial (1914-1918). El 1919, tornada la calma, la pitiüsa major tornaria a encisar artistes com el valencià Joaquim Sorolla. El 1929 també captivà l’atenció dels membres del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). I el 1932 l’illa rebria un dels seus hostes més il·lustres, el filòsof alemany d’origen jueu Walter Benjamin. Del 19 d’abril al 17 de juliol restà a Sant Antoni de Portmany, a Ses Casetes. Ho feu convidat per un amic seu alemany que tenia un fill immers en l’elaboració d’una tesi doctoral sobre la tradició oral de la pagesia eivissenca. Aleshores Benjamin, de quaranta anys, tenia greus problemes econòmics i vivia precàriament al Berlín prenazi. La seva segona visita tindria lloc l’any següent, de l’11 d’abril al 26 de setembre de 1933.

Imitant Mallorca

En temps de la Segona República espanyola, hi hagué altres alemanys jueus que també desembarcaren a Eivissa fugint del nazisme i atrets per la vida econòmica i tranquil·la de l’illa. Entre ells destacaren el fotògraf Robert Sternau, l’arquitecte Erwin Broner o els artistes avantguardistes Raoul Hausmann, Wolfgang Schulze Wols i Will Faber. Aquells visitants bohemis es trobaren amb una Eivissa que havia decidit seguir les passes de Mallorca, convertida ja en la perla turística de la Mediterrània. El maig del 1931 havia deixat molt bon gust de boca entre els empresaris pitiüsos l’arribada de l’Orontes, un transatlàntic de luxe, procedent de Palma, que anava carregat amb 400 turistes.

El 1933, vint-i-vuit anys després de la fundació de Foment de Turisme de Mallorca, naixia el d’Eivissa. Davant la forta demanda de turistes, calgué dotar l’illa d’una bona infraestructura hotelera: a Vila s’obriren la pensió Mediterrània (1932), l’hotel Balear (1932), l’hotel España (1932), l’hotel Isla Blanca (1933), el Gran Hotel (1933) –que imitava el de Palma, obert el 1903; a Sant Antoni, l’hotel Portmany (1933), i a Santa Eulària des Riu, l’hotel Buenavista (1933).

Amb una setantena d’automòbils a tota l’illa, el negoci turístic s’animà mitjançant una important oferta complementària de bars, restaurants, locals d’espectacles, agències de viatges, embarcacions per a excursions marítimes, etc. Aleshores no tothom s’allotjava en hotels. També hi hagué visitants que preferiren llogar cases o adquirir directament solars per construir-hi segones residències. Aquesta va ser, doncs, l’Eivissa que a principi dels trenta es trobà la periodista catalana Irene Polo. Durant les seves estades a l’illa residiria a Sant Antoni de Portmany.

Vides tèrboles

Polo no dubtà a fer nudisme en aquella Arcàdia feliç que a principi dels trenta també ja havia atret altres dones d’idees avançades com ella. Va ser el cas de la pintora nord-americana Mary Hoover; la il·lustradora alemanya, d’origen jueu, Lene Schneider-Kainer, o la fotògrafa novaiorquesa Florence Henri. Era més que notori el contrast d’aquestes viatgeres alliberades i independents amb les pageses eivissenques de tradicions ancestrals.

La jove reportera, tanmateix, quedà astorada amb la presència de tants turistes. “Els estrangers –escrigué el 1935–, vius com ells sols, han descobert Eivissa abans que nosaltres i s’hi instal·len a tota velocitat. Tant per tant, doncs, valdria més que els que s’hi instal·lin siguem nosaltres. Perquè, si no, a aquest pas, un dia ens trobarem que, per entrar a Eivissa, haurem de comprar un bitllet a una guixeta que haurà posat un alemany a l’illa […]”. A la periodista catalana, però, no li passà per alt la situació dels refugiats jueus alemanys, que estaven sent vigilats per nazis: “Hi trobeu la gent més desfeta del món: guillats, viciosos, malalts... Personatges de vides tèrboles, vinguts de tots els racons de la terra, que s’amaguen ací a somiar, a oblidar, a conspirar, i segons es diu, a espiar”.

El 1935 Polo ja intuïa que la indústria turística acabada d’encetar anava pel mal camí: “Cada vegada que torneu a Eivissa la trobeu una mica canviada. Una miqueta només. Imperceptible per als parroquians de l’illa que només van a cercar-hi banys de mar i estiueig. Però tan dolorosa per als qui ens n’hem enamorat i cada vegada venim a contemplar-la [...]”. El lament de la periodista catalana resultaria més que premonitori: “Cada cop hi ha més hotels i més bars, més cars cada dia. Més ràdios, més estrangers... [...] Com li ha passat a Mallorca, aviat el paisatge es quedarà sol entre les villas, els palaces, les carreteres i els rètols en anglès i alemany, colgats, a més a més, de literatura de prospecte de turisme”.

Aquell seria l’últim estiu de Polo a Eivissa. L’esclat de la Guerra Civil el juliol del 1936 la sorprendria a Sud-amèrica, on acabava d’arribar com a assistent personal de la companyia de l’actriu catalana Margarida Xirgu. La reportera substituí Federico García Lorca, que, quedant-se a Espanya, pagaria amb la seva pròpia vida el rebuig a aquella oferta de feina. El 1942, instal·lada a Buenos Aires fent de traductora, Polo se suïcidaria llançant-se des d’una finestra. Tenia trenta-dos anys. Havia aconseguit dur la seva família fins a l’Argentina. Feia, però, temps que arrossegava una forta depressió. Uns diuen que es llevà la vida per estrès i d’altres perquè no podia suportar que Xirgu, amb qui suposadament mantenia una relació sentimental, l’hagués abandonada. Als anys seixanta es complirien els pitjors presagis d’una de les periodistes més lúcides de la Segona República. El boom turístic acabaria per profanar el seu paradís pitiús amb un modus operandi propi que crearia escola: la balearització.