El primer professor nan d’Espanya: "Els meus alumnes adolescents no es reien de mi: com ells, jo també era un marginat"

BarcelonaEl primer dia de curs s’asseia en un tamboret i, mentre entraven els alumnes, els preguntava si sabien qui era "el tal Alaña". Tots li deien que no i, quan tothom era a lloc, ell feia un bot i deia: "L’Alaña soc jo i soc el vostre professor". D’entrada, els alumnes es quedaven sorpresos: el seu professor feia 1 metre i 27 centímetres i només podia escriure a la meitat baixa de la pissarra. Al cap d’uns minuts, que ell anomena "espai d’acomodació", l’impacte s’havia esvaït i ja parlaven de biologia i dels exàmens. "Els meus alumnes no es reien de mi. És fàcil d’entendre: els adolescents es consideren marginats, i jo era un marginat. S’identificaven amb mi, jo era un d’ells". Josep Maria Alaña és el primer docent nan d’Espanya.

Ara ha resumit la seva experiència a les aules –com a alumne i com a professor– al llibre Profe i nan. L’orgull de la diferència (Octaedro Editorial). Diferència és una paraula fonamental que travessa tota la seva trajectòria personal: "Perquè les persones connectin entre elles han d’acceptar la seva igualtat i la seva diferència. El meu argument és que la igualtat només apareix quan reconeixem la diferència". I no sempre ha trobat aquesta connexió. A l’escola, diu, va limitar-se a "sobreviure". "El professorat no tenia cap consideració amb mi", sentencia al llibre. Va buscar refugi "en el grup dels gamberros": "Era la meva manera de protegir-me. Em consideraven un més". El pas a la universitat, on va començar a estudiar biologia, tampoc va ser fàcil: va repetir el primer curs –va treure dos 0 a física i química i un 3 a matemàtiques– i va "revifar el problema personal". "Mai havia estat amb noies tant de temps ni amb tantes, i la veritat és que aquest xoc em va provocar molts problemes, no només polítics sinó també personals, i afectius. Ningú em convidava a sortir els dissabtes a la tarda o els diumenges perquè jo sobrava. La sensació que sobres, que ningú vol saber res de tu, no és agradable", explica al llibre. 

La política, assegura, el va salvar, perquè hi va trobar l’espai de socialització que necessitava, en grups clandestins com Bandera Roja, primer, i el PSUC, després: "A algú altre el poden salvar els escacs, el club de cosir, l’esport. Ens salva allò en què no se’ns demana com som, sinó què fem. Ens salva la implicació en una cosa comuna, perquè siguis com siguis ets part de la cadena", resumeix. De fet, va ser precisament per militància política i ideològica que, quan va ser el primer de les oposicions del seu any, a finals dels 80, va escollir el barri de Can Tunis, a la falda de Montjuïc, per anar-hi a fer classe. "Era una zona oblidada i abandonada de la Barcelona preolímpica, amb moltes famílies gitanes, però on les regles de joc i de convivència eren molt clares", assegura. Van ser anys convulsos però feliços, dedicats a "convertir els alumnes en ciutadans" i fer "política d’ensenyament". Alaña diu que li va semblar molt més difícil fer de professor, uns anys després, a l’Institut Jaume Balmes, a l’Eixample: "Era un institut que fins aleshores feia una selecció increïble dels alumnes, però amb la reforma de l’ESO va haver d’acceptar a tothom i començar a agafar tota la pobresa amagada, que no havia anat a classe". Més enllà de la sorpresa, assegura que no va sentir mai el rebuig dels nois i noies, ni tampoc de les seves famílies: "No hi havia problemes: jo confiava en ells, i ells m’ajudaven perquè ho veien lògic". 

Després d’uns anys fent classe, va canviar les aules pels despatxos de la conselleria d’Educació, on va treballar en temes de formació del professorat i de FP, com la creació de l’Institut Obert de Catalunya. Amb l’experiència acumulada, ara reflexiona sobre la situació educativa actual. Diu que un dels "grans drames" del sistema és l'avaluació, perquè "es mesura massa i s’avalua poc", i apunta que cal tenir més clar que "ni repetir curs és un fracàs ni passar de curs és sempre un èxit". També li preocupa el baix nivell d’anglès i que encara "no se sàpiga atendre com cal" els estudiants excel·lents. I, sense embuts, parla del col·lectiu docent, que coneix bé: vaticina que els horaris escolars hauran de canviar perquè "sempre són per als professors i mai tenen un criteri pedagògic" i avisa que la majoria de professors "es juguen el curs el primer dia", perquè potser no són nans però tampoc tenen prou seguretat per afrontar una classe amb 30 adolescents. "Els recomanaria que estudiessin pedagogia, que estimin els alumnes i que triïn aquesta sortida si els agrada, no per diners", afirma.

Més inclusió

En resum, diu, al sistema educatiu "hi falta vocació, personalització de l’aprenentatge i professionalització de les carreres docents, però no hi falten continguts". Alaña apunta també els ingredients de la recepta per fer una escola inclusiva com la que a ell li hauria agradat anar. "Cal un canvi de mirada, més recursos, més formació, individualitzar el currículum, saber què podem demanar a cada alumne. El més fàcil és dir que hi ha alumnes que no poden seguir el ritme, però qui ha dit que aquest ritme l’ha de seguir tothom?" I s’atreveix a pronosticar el futur de les escoles. "L’escola hi serà sempre, però potser tindrà un altre paper i hi haurà moltes formes diferents d’escolaritzar. Crec que servirà per jugar, per socialitzar i per aprendre coses en comú, però no tot ha de passar per l’escola ni ha d’estar lligada al rendiment escolar". 

Diu que, al capdavall, ell té un deute amb la societat, que li va permetre estudiar a la universitat i treballar al sector públic. Ha volgut tornar aquest "deute social" col·laborant amb l’ONG Casal dels Infants i Joves del Raval, on ha treballat amb joves emigrants que han arribat sols a Catalunya. Els ressorts de la vida de Josep Maria Alaña no caben en un sol llibre ni en un sol article: ha estat docent, pare, activista polític, escriptor i també activista de la causa dels nans, des d’on reclama trencar "l’estigma" cap al col·lectiu però també "erradicar el discurs del victimisme": "Si se sap superar, la discapacitat no es veu, es veu la persona. L’important és aprendre a viure amb la diferència".