Promotores d’igualtat, amb formació però sense sortida laboral

Palma“Disposam d’una formació superior, però no tenim opcions laborals”, diu Toñi Pérez, una de les portaveus de l’Associació de Promotors i Promotores de la Igualtat de Gènere de les Balears (APIG). Han format aquest col·lectiu fa poques setmanes precisament per reivindicar el seu paper i demanar al Govern que reconegui la seva figura. Són professionals que s’han format en el grau superior en Promoció de la Igualtat de Gènere, que la Conselleria d’Educació –juntament amb l’IBDona– va tirar endavant el 2017. El problema és que tenen aquests estudis però, com que encara no hi ha un perfil laboral concret, pràcticament no tenen opcions per trobar una feina.

Toñi Pérez apunta que, “si s’ha creat aquest perfil des de l’àmbit públic, també s’han de crear espais laborals a les institucions”. “Si no crees la figura, quina empresa et contractarà?”, es demana. I posa d’exemple el cas de les promotores del País Valencià, que han aconseguit que la Generalitat creï una borsa pública específica per a aquesta professió. A escala estatal, estan fent feina per crear el Col·legi Oficial de Promotors i Promotores d’Igualtat, amb què col·laboren des de l’APIG. Amb aquest grau –exposa–, les promotores estan capacitades per fer plans d’igualtat, programar intervencions per a la igualtat, formar professorat, dinamitzar grups escolars i assessorar empreses, entitats i ajuntaments, entre d’altres.

“Tenim una titulació i cabuda en molts llocs, però pràcticament no podem treballar enlloc”, denuncia. Per tal d’accedir al mercat laboral, Pérez assegura que moltes professionals estudien una altra formació social complementària (com ara integració social). La setmana passada es varen reunir amb el conseller d’Educació, Martí March, i amb la directora de l’IBDona, Maria Duran, per abordar la qüestió, i els varen manifestar la voluntat de col·laborar per aquest reconeixement, però encara no es va arribar a cap acció concreta.

Isabel Crespí és una de les promotores que sí que ha trobat feina, en una consultoria de gestió. Fa cinc mesos que hi fa feina, sobretot fent plans d’igualtat per a empreses. Conta que assessoren tota mena d’empreses per adaptar-se a la normativa, “que cada vegada és més exigent en tema d’igualtat, cosa que és molt positiva”. De fet, les empreses de més de 50 treballadors ja han de tenir almenys iniciats els plans d’igualtat. Així i tot, Crespí diu que “és vera que encara no hi ha tant de control”. A banda dels plans, intervé en qüestions com la comunicació no sexista en les pàgines web o a l’hora d’oferir feina, i també assegurar-se que no hi ha bretxa salarial per motiu de gènere.

Canviar la mirada als 50

“El que m’enduc del grau és, sobretot, que m’ha fet obrir els ulls”, conta Xisca Soler, que està a punt d’acabar aquesta FP, a 54 anys. Ella sempre s’havia dedicat al món del turisme i el 2017 es va treure la prova d’accés a la universitat, que era com “una espineta que tenia”. Com que no la convencia cap carrera, per la filla d’una amiga va sentir a xerrar del grau de Promoció d’Igualtat i “m’estirava, perquè jo sempre he tingut una mirada molt crítica”. Ara, a un examen d’acabar-lo, ho té clar: “És el millor que he fet”.

Soler explica que “sempre tenc les ulleres lila posades” i la formació li ha permès mirar enrere amb aquesta nova mirada: “Jo em vaig criar en un bar, i ara molts comentaris i gracietes dels clients no els toleraria”, assegura. Es mostra igualment crítica respecte de la criança dels fills: “Encara que et consideris oberta i no antiga, veus que no has educat els teus fills de la mateixa manera”. En el curs hi ha dones de totes les edats –des dels vint fins gairebé als seixanta anys– i molta sororitat: “Les joves, a qui els deim les ‘tecnològiques’, ens ajuden molt”.

Marga Vicens, de 52 anys, conta una experiència similar. Relata que “he hagut de desconstruir totalment la meva educació per poder entendre allò que està passant”, diu. Per a ella, el grau superior ha estat decisiu: “M’ha fet obrir el cap i els ulls a una nova perspectiva de les coses”. Té tres germans mascles, “així que imagina’t com va ser la meva educació, no només de la família, sinó de tot l’entorn”. Es va adonar que aquesta herència, “inconscientment, l’estava reproduint amb la meva filla”. Ara, ella és adolescent i “veig que té dinàmiques que són totalment tòxiques, però abans per ventura no les veia d’aquesta manera i ara tenc aquesta capacitat i la puc ajudar”, assenyala.

“Jo m’he educat tard”, afegeix Vicens. I alhora pensa que seria bo que “molts pares i mares tinguessin formació, perquè faria que els nostres fills i filles poguessin afrontar el futur d’una altra manera, amb una igualtat real i no teòrica”. Ella va acabar la carrera de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1993 i es va especialitzar en publicitat. “Però en aquella època no es parlava gens d’igualtat”, recorda. Va deixar la professió “perquè crema molt, sobretot amb fills”, i l’FP també la va fer en plena pandèmia i combinant-la amb la feina a la seva botiga. En un futur, li agradaria treballar projectes, sobretot en l’àmbit de l’educació, perquè creu que “és l’espai fonamental per treballar la prevenció”.