La protecció i gestió del Trenc són insuficients pel gran impacte humà

PalmaEl litoral del Trenc, situat al municipi de Campos, és un dels espais més emblemàtics de les Illes Balears, tant pel valor paisatgístic i ambiental com per ser considerat una de les grans fites de l’ecologisme mallorquí, que aconseguí frenar un projecte per urbanitzar tota l’àrea l’any 1978. Malgrat aquesta victòria conservacionista, l’Ajuntament, que no té hotels a la costa, va aprofitar l’oportunitat de promoure’n l’ús massiu amb la construcció de xibius, explotacions de gandules i un restaurant.

El llarg recorregut legislatiu per protegir aquest indret es remunta a l’any 1984, quan es declarà el Trenc-Salobrar de Campos com a Àrea Natural d’Especial Interès. Posteriorment, la Llei d’Espais Naturals i Règim Urbanístic de les Àrees d’Especial Protecció en va mantenir la protecció. Però no fou fins al juliol de 2017 quan es declarà el Parc Natural maritimoterrestre del Trenc i el Salobrar de Campos.

Encara que hi ha hagut mobilitzacions per defensar el Trenc i l’entorn ha arribat a estar protegit per llei, ni les mesures ni la gestió que s’ha fet de l’entorn els darrers seixanta anys han impedit l’erosió del sistema dunar i la pèrdua d’arena, fins a una mitjana de 5,72 metres, amb una tendència erosiva general de tota la platja.

Les causes i conseqüències

L’estudi Anàlisi de l’evolució històrica de la línia de costa de la platja del Trenc, realitzat per José Ángel Martín Prieto, Francesc Xavier Roig Munar, Antonio Rodríguez Perea, Guillem Xavier Pons Buades, Miquel Mir Gual i Bernardí Gelabert Ferrer, dona les claus per entendre el grau de degradació del Trenc. El treball se centra en l’evolució històrica de la línia de costa entre 1956 i 2015.

Segons l’estudi, els principals fets que han alterat l’ecosistema del Trenc han estat l’afluència excessiva d’usuaris, uns accessos no regulats, una neteja mecànica i la retirada inadequada de les bermes de posidònia oceànica, la construcció de quiosquets en el front dunar i la manca d’ordenació i gestió integral de l’espai. Tot plegat ha donat lloc a un accelerat procés de degradació de la zona. A més, s’han obert nombrosos camins interiors al sistema dunar per al trànsit de persones, animals i vehicles que han eliminat la vegetació psamòfila, de manera que l’erosió s’ha accelerat.

Durant el període de 1956 a 1973, l’impacte humà –o antròpic– és escàs. L’inici de l’activitat turística amb la instal·lació de diversos elements com xibius i pàrquings entre el 1973 i 1989 suposà un canvi important que s’intensificà fins al 2008. La degradació del sistema dunar i, a la vegada, l’intent per recuperar-lo se situa en el darrer període que l’estudi analitza, és a dir, l’any 2015.

Segons es desprèn de l’anàlisi, la línia de costa presenta un retrocés que s’estén al llarg de tota la platja, des de les Covetes –al seu extrem nord-occidental– fins a la Colònia de Sant Jordi, situat a l’extrem sud. Només petits sectors mostren una acrementició sedimentària; el més important se situa al centre de la platja, perquè està més enfora dels punts d’accés a la costa.

Búnquers, onatge i posidònia

Al llarg de la platja hi ha sis búnquers construïts a partir de 1939 que permeten observar a simple vista la pèrdua de superfície que ha patit. Inicialment estaven situats més a prop de la duna, perquè pretenien no ser visibles des d’una embarcació, però en l’actualitat n’hi ha que estan quasi damunt de la mar.

El Trenc té un tret característic, i és que per arribar a una profunditat on ja no es faci peu, s’ha de caminar molt, fins a 80 metres. No s’arriba als deu metres de profunditat fins a assolir una distància de 800 metres del litoral, i els fons de vint es troben a 1.800 metres mar endins. En termes naturals això es tradueix en el fet que les ones de gran energia comencen a dissipar la seva força bastant enfora de la costa i només els grans temporals hi produeixen modificaciones morfològiques.

La praderia de posidònia oceànica que viu entre els deu i els trenta-cinc metres serveix com atenuant de l’altura de les ones més altes. A més, les restes de fulles mortes es dipositen damunt l’arena i actuen com a mesura natural defensiva. No obstant això, són retirades sistemàticament amb màquines pels gestors de la platja, perquè es pressuposa que la seva presència empipa els usuaris. Durant el procés, es perd un volum important de sediments que no retorna al balanç sedimentari del sistema. Aquesta pràctica s’ha desenvolupat sense cap tipus de criteri tècnic per minimitzar l’impacte durant l’inici de la temporada turística i continuada al llarg de l’estiu. Tot això acaba per afectar tant la morfologia particular de la platja com afavorint-ne l’erosió, ja que pot tenir conseqüències negatives en la compactació de l’arena.

Saturació i canvi climàtic

Un altre factor que ha determinat l’actual estat de degradació que pateix el Trenc és l’arribada massiva de persones durant dècades que, com ja s’ha dit i amb la resta de causes, també ha fomentat l’erosió a les dunes, com la que està situada a primera línia, que va començar a ser protegida entre el 2008 i el 2009. Segons dades de la Conselleria de Medi Ambient, l’any 2011 es varen comptar un total de 1.066 vehicles en dia laboral i 2.490 en un dia festiu als pàrquings de les Covetes i el Cremat. A més, l’estudi confirma que la degradació coincideix amb les zones pròximes als serveis de platja com gandules, xibius i restaurants, la qual cosa en confirma l’efecte crida. Les darreres dades corresponents al període analitzat de més impacte antròpic estimen una presència d’usuaris d’entre 4.800 i 10.400, xifres que poden haver augmentat els darrers estius. Això ha provocat greus problemes de col·lapse per accedir a la platja, especialment els caps de setmana.

La pujada del nivell de la mar a la Mediterrània s’estima en 20 centímetres durant les pròximes dècades, fet que reestructurarà l’actual morfologia litoral. Platges com el Trenc, el Caragol i Son Serra podrien arribar a retrocedir fins a 15 metres cap al 2050.

L’opinió d’un dels autors

Francesc Xavier Roig és doctor en Geografia per la UIB i en Geologia per la Universitat de Barcelona; a més, es va especialitzar en geomorfologia litoral a la Universitat d’Utrecht. Roig és un dels autors d’aquest estudi i considera la situació del Trenc com a “especialment greu”, perquè és una platja “molt publicitada i pitjor gestionada i planificada”. Segons ell, “s’hauria de fer molta tasca de conscienciació, recuperació i planificació perquè el sistema s’equilibràs i pogués recuperar línia de costa”. Sobre la protecció, afirma que “els hotelers i molts altres estan en contra del Parc Natural, però ara el venen com un atractiu turístic”. Per Roig, no hi ha cap problema en el fet que s’exploti, però “s’hauria de gestionar el medi ambient per veure quanta gent pot suportar. Al cap i a la fi, les persones hi anam pel seu valor natural”, explica. Segons el geògraf, “a les Illes Balears es gestiona l’oferta i la demanda, però no el sistema natural; els hotels tanquen a l’hivern per fer reformes i l’administració també, perquè es descuida de la gestió del territori en el moment de l’any en què més es recupera l’ecosistema”, conclou.