Victoria Reyes-García: "Si per protegir el 30% del planeta es vol fer fora d'aquestes terres els indígenes, l'acord de la COP15 serà terrible"

Antropòloga i membre de la National Academy of Sciences dels Estats Units

Victoria Reyes-García al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.
13/01/2023
4 min

Victoria Reyes-García és investigadora ICREA a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB i membre de la National Academy of Sciences dels Estats Units. És experta en l’estudi dels beneficis del coneixement indígena en la gestió dels ecosistemes. Acaba de publicar un estudi a la revista Proceedings of the National Academy os Sciencies (PNAS) en el qual defensa un enfocament biocultural de la conservació que tingui en compte la relació de les comunitats indígenes i rurals amb la natura.

En què consisteix l’enfocament biocultural de la conservació?

Quan els biòlegs determinen quines espècies estan més amenaçades fan servir criteris purament biològics, però moltes vegades no miren quin interès tenen aquestes espècies per a la gent. Quan hem estudiat espècies culturalment importants, ens hem adonat que els biòlegs en molts casos no les havien considerat, tot i que la gent té maneres de gestionar-les. Aquest enfocament és una manera de centrar-se no només en criteris ecològics, sinó també en les coses que tenen sentit per a la gent.

Què són les espècies d’importància cultural?

Els ecòlegs parlen d’espècies clau, com l’ós panda, que és una mena de paraigua que ajuda a salvar tot l’ecosistema. La mateixa idea es pot utilitzar amb les espècies culturalment importants. Les alzines, per exemple, tenen molts usos relacionats amb l’alimentació, la construcció de vaixells o la veterinària. I serveixen per fer rituals: el tió es feia amb troncs d’alzina. Si aquestes espècies desapareixen, tenen un impacte en la gent. Per tant, cal protegir la relació que la gent té amb l’espècie.

Aquesta protecció té efectes positius en la conservació de l’espècie?

No es tracta només de tenir l’alzina protegida en un bosc que no es pot utilitzar, sinó que la gent continuï sabent quins són els usos de l’alzinar, com s’ha de gestionar, quan s’ha de podar, etc. A diferència de molts conservacionistes, que pensen que hem de separar la natura per protegir-la, la nostra idea és que si mantenim aquestes relacions de cura, la gent pot arribar a desenvolupar actituds de més respecte.

La conservació basada en criteris purament ecològics pot crear injustícies?

Evidentment, perquè quan es protegeix una àrea es pensa en protegir la natura, però no que allà hi viu gent, de manera que les persones poden quedar-ne excloses. I no només als països tropicals. A Espanya, quan es va fer el parc de Doñana, hi havia gent que hi vivia i gestionava la zona. Com que no era una àrea completament silvestre, eliminar la gestió local d’aquella gent va fer que les condicions ecològiques que es volien conservar empitjoressin. És un enfocament injust perquè es fan servir uns criteris des de fora per prendre decisions locals sense considerar com afectaran la gent.

Si ens fixem en les dades de conservació, l’enfocament purament biològic tampoc està funcionant.

L’informe de l’IPBES del 2020 mostrava que dels vint objectius de conservació plantejats el 2010 només quatre estaven en vies d’aconseguir-se. Però eren quatre objectius que consistien a establir polítiques. Els objectius com la disminució de les espècies en perill o de la pol·lució atmosfèrica havien empitjorat. És evident que no hi ha un avenç en la millora de la natura.

Com valora l’acord de protegir el 30% de la Terra el 2030 assolit a la COP15, la cimera sobre biodiversitat celebrada recentment a Mont-real?

Protegir el 30% del planeta vol dir o bé deixar de fer agricultura i restaurar aquests terrenys o bé agafar les terres gestionades per grups indígenes i comunitats rurals arreu del món. De terres per protegir, no n’hi ha més. Les que són interessants de conservar estan en mans de grups indígenes i comunitats rurals. Si aquest compromís vol dir que es farà fora d’aquestes terres la gent que les està gestionant, serà un acord terrible que portarà grans injustícies. Si, en canvi, es donen més recursos a aquestes persones per desenvolupar la idea que la gent que viu en un territori pot gestionar-lo, serà positiu. Al final, es tracta de crear paisatges culturals en què hi hagi biodiversitat i també presència d’usos humans. Però aleshores s’hauria de plantejar per a tota la Terra. Tots hauríem de desenvolupar relacions de cura, encara que visquem en una ciutat i tinguem només un jardinet al davant. L’acord és molt perillós si cau en mans de gent que pensa posar tanques al 30% de la Terra.

S’ha tingut en compte l’enfocament biocultural de la conservació a la COP15?

S’ha parlat una mica de gestionar la natura d’altres maneres i s’ha parlat del paper dels grups indígenes, que són capaços de gestionar molt bé la natura. De fet, moltes de les àrees riques en biodiversitat són àrees gestionades per grups indígenes i per comunitats rurals. Des de la comunitat de la conservació hi ha dues tendències: els que diuen que hem de protegir el 30% de la Terra dels humans i els que diem que hem de fer que les relacions dels humans amb la natura canviïn perquè encara que la utilitzem no la destruïm.

Per tant, la situació de fragilitat en què viuen molts grups indígenes pot afectar negativament la biodiversitat?

Molts grups indígenes estan amenaçats culturalment i a punt de desaparèixer. Si un grup desapareix, totes les maneres que tenia de relacionar-se amb una espècie d’importància cultural desapareixen i ningú en tindrà cura. Per tant, les amenaces culturals també són amenaces. Els criteris biològics es poden compaginar amb els socials per tenir una visió més completa de l’estat de conservació d’una espècie.

stats