Quatre-cents quilòmetres. En només un dia. Si les condicions climàtiques acompanyen, aquesta és la distància màxima acreditada que pot arribar a recórrer un virus de la febre aftosa. Més lentament, el virus de la pesta porcina africana pot acabar circulant distàncies igual de llargues. O el de la grip, que cada any ens visita; el de la grip aviària, que mai no se sap per on sortirà, o el de l’Ebola, que surt quan menys t’ho esperes. Això per no parlar de coronavirus, de què tot just sortim d’una variant per entrar en una altra. ¿És que el món s’ha tornat boig o és que nosaltres, els humans, som tots una mescla de paranoics i conspiranoics? Amb tota seguretat, ni una cosa ni l’altra. El que passa és que els animals, siguin domèstics o salvatges, també emmalalteixen o són portadors de virus patògens. Si els seus hàbitats es modifiquen o destrueixen, es trenca l’equilibri i els virus, que es distingeixen per la seva alta capacitat de mutació i recombinació, salten d’espècie en espècie fins que arriben als humans.
“Qualsevol virus ha estat hostatjat primer de tot en un animal”, s’afanya a dir Llilianne Ganges, viròloga del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) de l’IRTA. Ganges és experta de l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) en pesta porcina clàssica i, durant aquesta setmana que s’acaba, coordinadora del congrés de l’Epizone, en què s’han trobat investigadors d’aquest àmbit a Barcelona, sobretot viròlegs, epidemiòlegs i biòlegs, a més de responsables de la xarxa europea de laboratoris de bioseguretat. “Animals i humans formem part d’un mateix nínxol ecològic”, defensa. Tant si són salvatges com domèstics o destinats al consum. “Protegir els animals i investigar les seves malalties és protegir-nos a nosaltres mateixos”, assegura.
L’amenaça de la pesta porcina
D’exemples d’aquesta afirmació, com s’ha vist en el mateix congrés, no en falten. “Les pestes porcines continuen sent un problema greu i de gran impacte econòmic i social”, diu a tall d’exemple. La PPC (pesta porcina clàssica) segueix afectant àmplies extensions de Rússia o països com Romania a la Unió Europea. I la PPA (pesta porcina africana) afecta ara mateix la població de porc senglar a Itàlia i, segons les darreres projeccions, amenaça el sud de França i Catalunya. Tot i que no causa problemes greus en humans, en el porc domèstic pot provocar estralls per l’elevada taxa de mortalitat del virus. “Si el virus entra en una granja estem obligats a sacrificar tots els animals i també els de granges properes encara que estiguin sans”, recorda. Com que les paparres també en poden ser portadores, el simple fet de trobar-ne una pot obligar a tancar-la. Tenint en compte que Catalunya és una potència mundial exportadora de porcí, les pèrdues poden ser veritablement estratosfèriques.
Tan grans o més que les causades a començaments de segle al Regne Unit per la febre aftosa, una malaltia que afecta bestiar boví, oví, caprí i porcí, a més de diferents animals salvatges. L’epidèmia va obligar a sacrificar desenes de milers d’animals, a més del tancament de les fronteres britàniques. El sector ramader del país, que ja havia patit el mal de les vaques boges, va trigar anys a refer-se. Això per no parlar de la grip aviària, que quan tothom l’esperava al sud-est asiàtic, va acabar traient el cap a Mèxic, per bé que amb més impacte mediàtic que no pas sanitari; o les variants estacionals de la grip, de les quals mai no se sap a priori ni la virulència ni la capacitat de transmissió.
Virus sense fronteres
El cas és que molts dels virus coneguts són, per definició, transfronterers o, si es vol, microorganismes sense fronteres. Les condicions ambientals i socioeconòmiques, a més de la globalització, que ha fet del planeta gairebé una única i petita regió, han obert les portes a disseminacions explosives d’abast potencialment mundial. Com diu Esteban Domingo, viròleg de referència internacional i investigador del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa de Madrid, si hi afegim dues de les característiques biològiques principals dels virus, “podem entendre moltes coses”.
Domingo, que ha participat com a ponent en el congrés de l’Epizone, es refereix a l’alta capacitat de mutació d’aquests microorganismes -encara no sap ningú si vius o no, o animals o no-, que va lligada al potencial recombinant que tenen. “És el guió no escrit del seu procés d’evolució”, diu. Aquest procés és especialment visible en el cas del covid, un virus sorgit “amb tota probabilitat d’un animal” que li serveix d’hoste per a la seva replicació i al qual “molt probablement” no li causa cap patologia. Una mutació al seu genoma, juntament amb el fet que a cada divisió el seu material genètic es “trenca” i “ajunta” els fragments per punts imprevisibles, fa emergir noves variants.
Malgrat això, Domingo es mostra raonablement optimista. “Ningú no hi pensa, però el VIH, el virus de la sida, pertany a aquesta mateixa categoria i en aquests moments el tenim controlat”. Amb el de la grip, continua, “sabem més o menys què fer” i alguns altres ja han estat erradicats. Amb el covid, assegura, passarà el mateix. “Tenim estratègies per contenir-lo i acabaran sortint noves vacunes que s’avançaran al seu potencial patogènic”. Ganges pensa igual. Per més variants que hi hagi -els tirabuixons- “ja no ens tornaran a afectar de la mateixa manera”. El que ens cal entendre, diu convençuda, és que “salut humana i salut animal estan íntimament lligades”.