Les protestes sanitàries es contagien arreu del món

Barcelona / LondresEls sistemes sanitaris europeus són una "bomba de rellotgeria" que, sense una reacció política immediata, podrien quedar arrasats. Els vaticinis de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) són preocupants, però els professionals sanitaris fa temps que envien aquest mateix missatge: se senten exhausts, injustificadament mal pagats i insatisfets amb la seva feina. I la pandèmia només ha estat l'espurna que ha atiat un foc que fa més d'una dècada que crema. A Catalunya està previst que metges i infermeres, però també altres perfils del sector com psicòlegs i administratius, surtin als carrers els dies 25 i 26 de gener per reivindicar una millora de les seves condicions laborals i evidenciar "la situació insostenible de la sanitat pública". I l'única manera d'evitar-ho és que el Govern faci un cop de volant i s'assegui a negociar. Dimecres, a una setmana de la convocatòria, hi ha prevista una reunió entre el sindicat Metges de Catalunya, precursor de les protestes, i el conseller de Salut, Manel Balcells, per intentar redreçar la situació en un temps rècord. Però la vaga catalana no és un cas aïllat: com les guspires d'un mateix foc, fins a set comunitats espanyoles, entre les quals Madrid, i diversos països europeus com el Regne Unit viuen una onada de mobilitzacions de sanitaris per forçar els seus governs a actuar.

"És complex fer comparatives, però en aquests països s'ha estès la percepció que un dels seus emblemes, el sistema sanitari, ja no és el que acostumava a ser, que està en decadència", planteja el director de l'Institute for Healthcare Management d'Esade, Manel Peiró. Són vagues independents, però que es produeixen simultàniament o amb poques setmanes de diferència en diferents països. "I quan una situació de malestar professional es generalitza internacionalment, al mateix temps i malgrat els diferents models sanitaris que tenen, s'ha d'assumir que hi ha un problema i que cal actuar, per molt complex o diferents que siguin els contextos", assenyala el president de la Societat Catalana de Gestió Sanitària, Ramon Cunillera.

L'estiu del 2020, els professionals catalans ja van plantejar aturades per les mancances estructurals del sistema en l'àmbit de la retribució i la contractació, unes mobilitzacions que van batejar com a "primavera sanitària". Amb tot, els centres d'atenció primària i els hospitals estaven tan plens i acumulaven tanta activitat endarrerida que els sindicats van acabar cedint a l'evidència i hi van renunciar. Ara, però, l'escalada de malestar davant la falta de mans, sous baixos i llargues llistes d'espera –la visita presencial amb el metge de capçalera en 48 hores només s'aconsegueix en un terç dels casos– empeny metges i infermeres a mobilitzar-se, en les que s'espera que siguin les primeres protestes de la postpandèmia.

I aquesta problemàtica no entén de fronteres: l'OMS alerta que l'escassetat de personal, la insuficient contractació i retenció de talent, la migració de treballadors qualificats i les condicions de treball poc atractives estan "destrossant" els sistemes de salut europeus. Per a Peiró, les vagues són el senyal inequívoc que els professionals sanitaris han explotat, si bé les causes venen de lluny. De fet, considera que les conseqüències de la pandèmia no són més que el cop de gràcia d'una dècada de falta d'inversió i de recursos en un sistema que consumeix molts diners però que cada vegada és més demandant –hi ha més malalts crònics– i una falta endèmica de professionals que no es pot solucionar contractant més treballadors perquè, senzillament, no n'hi ha més. Les noves fornades de metges i infermeres no es graduen al mateix ritme que se succeeixen les jubilacions i, en el cas dels facultatius, hi ha especialitats que acaparen un nombre elevat de professionals, en detriment d'altres com l'atenció primària, que és la branca menys atractiva.

"Forta crisi emocional"

Les plantilles se senten poc reconegudes, sobretot després de tres anys de feina molt intensos, en què els esforços per enfrontar-se al covid han erosionat físicament i emocionalment els treballadors del sector sanitari. Cunillera es refereix a aquesta situació com "una forta crisi emocional que no es pot mesurar ni respondre únicament en euros". De fet, molts d'aquests professionals perceben que les exigències que es tenen cap a ells no es veuen compensades amb el mateix entusiasme. "La resposta al covid va ser espectacular i les coses no només no segueixen igual després d'aquest parèntesi dramàtic –que s'ha endut la major part dels fons extraordinaris–, sinó que moltes altres s'han agreujat", diu Peiró.

Segons els experts consultats, ni Catalunya ni Espanya han tingut prou valentia per posar remei a aquesta situació, almenys no de manera estructural, malgrat la infinitat d'estudis sobre l'infrafinançament, l'organització obsoleta dels centres assistencials o la planificació professional deficient del sistema que s'han fet durant anys. "Ens hem autoenganyat amb la cantarella que tenim el millor sistema sanitari del món i no tenim ni un servei adaptat realment a les necessitats ni que reconegui la feina dels professionals", lamenta Peiró. Hi coincideix Cunillera: "No hi ha hagut un lideratge en salut, ni polítics que es prenguin seriosament aquesta qüestió. Aquest sector és clau més enllà del seu pes en el PIB del país; que sigui fort és un avantatge competitiu".

El president de la Societat Catalana de Gestió Sanitària subratlla que fa anys que s'exigeix a la Generalitat un augment de 5.000 milions d'euros en el pressupost sanitari per salvar el sistema de l'ofegament financer que viu des del 2010. Ara bé, també valora positivament alguns avenços, com l'aprovació del nou conveni de la sanitat concertada, que, entre d'altres, busca que les condicions de 70.000 professionals, a mitjà termini, s'homologuin a les de la xarxa pública i es minimitzin les diferències retributives. "Fins al 2016, la crisi econòmica va fer molt de forat i el poder adquisitiu dels sanitaris va caure un 20%. Des del 2011, tothom al sector s'ha empobrit més o menys, i no per la falta de feina, perquè l'atur no existeix", diu Cunillera. No obstant això, creu que les condicions laborals no milloraran "gaire massa més" a curt o mitjà termini.

Una "bomba de rellotgeria" mundial

Tenen models diferents, però la reivindicació de metges i infermeres arreu del món és comuna: la sanitat està en decadència. Els professionals denuncien falta de mans i una pressió laboral asfixiant.

Regne Unit: el sistema públic britànic, a la vora del col·lapse

El sistema públic de salut britànic (NHS) viu una crisi sense precedents que ha dinamitat la primera protesta liderada per infermeres en els últims cent anys. Les mobilitzacions, a les quals s'ha sumat el personal d'ambulàncies, van començar el desembre passat i s'allargaran tot el gener per denunciar que els centres no poden absorbir la demanda assistencial, disparada les últimes setmanes per la confluència dels virus d'hivern i el covid, i que les plantilles són insuficients. Un de cada deu llocs de treball a l'NHS està vacant i el Brexit ha afegit un èxode encara més gran, amb professionals provinents d'altres països de la Unió Europea que han tornat als seus països d'origen. Les històries d'infermeres que no poden fer vacances o que han de recórrer als bancs d'aliments per arribar a final de mes són habituals. De fet, els treballadors en actiu afirmen estar cremats –es calcula que el Regne Unit té 3 metges i 8 infermeres per cada miler d'habitants– i mal pagats, ja que les seves retribucions s'han retallat entorn d'un 22% l'última dècada. 

Fins al 2010, any en què els conservadors van arribar al poder, el pressupost sanitari augmentava de mitjana un 4% anual. Una dècada després, la taxa mitjana ha caigut a la meitat. La reducció, però, també va ser subscrita pels laboristes arran de la crisi del 2008. Amb la pandèmia, la situació s'ha agreujat encara més.

França: la crisi "interminable" dels sous i la ruralitat

Des de Nadal, les vagues de personal sanitari s'han anat succeint a França. Els metges, especialment els de capçalera, i les infermeres han advertit que l'escassetat crònica de professionals i l'esgotament dels treballadors en actiu –per exemple, una enquesta del desembre evidencia que el 40% de les infermeres volen deixar la feina per les estressants condicions laborals– són una amenaça per al sistema sanitari públic, que és universal i és finançat en gran part per l'estat. Com a primer pas per intentar trencar el que titlla de "crisi interminable", el president Emmanuel Macron ha anunciat que deixarà de basar el finançament dels hospitals en el nombre de procediments mèdics duts a terme i alliberarà els facultatius de les tasques més burocràtiques. A més, es va comprometre a valorar les tarifes que l'estat paga als metges de capçalera per visita, els quals demanen que es dupliquin i passin dels 25 euros actuals als 50. 

Malgrat que França és un pol d'atracció de metges de països pròxims, com Catalunya i l'Estat, ara hi ha menys facultatius que l'any 2012. Això fa que més de sis milions de persones, entre elles 600.000 malalts crònics, no tinguin un metge de capçalera i que un 30% de la població no tingui un accés adequat als serveis de salut. De fet, un altre dels grans problemes que afecten el sistema sanitari francès és la manca de metges en zones rurals. Mentre que a París és possible obtenir una cita en un parell d'hores amb el metge, a les zones rurals això és una quimera, perquè un sol facultatiu ha de cobrir una àrea de 30 quilòmetres quadrats. De fet, el govern francès ofereix bonificacions de 50.000 euros als metges que es traslladen als anomenats "deserts mèdics".

Estats Units: les infermeres de Nova York es planten

Uns 7.000 professionals, eminentment infermeres, de dos dels hospitals més potents de Nova York, el Mount Sinai de Manhattan i el Centre Mèdic Montefiore del Bronx, han sortit aquesta setmana al carrer per reclamar una millora salarial i un augment substancial de la plantilla. Les treballadores lamenten que els centres són incapaços de contractar o retenir prou professionals, cosa que crea una escassetat de personal que amenaça la qualitat de l'atenció als pacients. Testimonis recollits per publicacions com el New York Times asseguren que hi ha llits que s'estan als passadissos durant hores sense que es puguin atendre els pacients mentre el personal visita fins a una dotzena de malalts alhora. 

Però la falta de personal no és exclusiva de Nova York: els Estats Units viuen "una crisi nacional de manca de força de treball" influïda, com arreu del món, per l'envelliment de la població. Segons l'Oficina d'Estadístiques Laborals del país, es necessitarien més de 275.000 infermeres més entre el 2020 i el 2030. Per a la presidenta de l'Organització Americana d'Infermeres, Jennifer Mensik Kennedy, la vaga a Nova York "reflecteix les experiències i els sentiments de moltes infermeres a tot el país". "La tensió actual, atiada pel covid-19 i altres emergències de salut pública, només ha empitjorat reptes i problemes existents", afirma.

Alemanya: pocs contractes i moltes dimissions durant anys

El sistema sanitari alemany tampoc no s'escapa de les protestes sanitàries, si bé en aquest cas les mobilitzacions ja van començar l'any passat i mai van ser convocades de forma generalitzada, sinó pels centres sanitaris. Per exemple, les infermeres de l'hospital universitari de l'estat Rin del Nord-Westfàlia van convocar una vaga de quatre setmanes a l'estiu. Tot i que Alemanya és el país de la Unió Europea que més recursos destina a l'assistència sanitària (la despesa pública en sanitat és del 10,9%), també pateix una crisi estructural que s'ha aguditzat encara més aquest hivern. Segons dades de l'OCDE, a Alemanya hi ha 4 metges i 12 infermeres per cada mil habitants, però, el desembre passat la Societat Alemanya d'Hospitals va portar al Bundestag un informe en què s'evidenciava que la manca de personal és el principal problema a què s'enfronta el sistema públic. En concret, assenyalava que molts centres havien hagut de tancar àrees o deixar d'oferir serveis per manca de metges i infermeres, una davallada que quantificaven entorn de les 23.000 baixes i que atribuïen a anys de contractació limitada i dimissions massives. La problemàtica s'acarnissa amb les unitats de cures intensives i els quiròfans. Alguns professionals havien arribat a assegurar que la càrrega de treball era tan gran que els descansos eren impossibles i que no podien ni tan sols anar al lavabo.

El ministre federal de Sanitat, Karl Lauterbach, ha promès una reforma integral del sistema sanitari per canviar un dels punts més criticats pels alemanys: que els centres es financin amb diners públics depenent de la quantitat de casos tractats, amb algunes patologies més ben remunerades que d'altres.