La pubertat comença abans

Nova YorkMarcia Herman-Giddens es va adonar que alguna cosa estava canviant en les nenes a finals dels 80, quan dirigia l’equip encarregat dels maltractaments de menors al Centre Mèdic de la Universitat de Duke, a Durham (Carolina del Nord). Durant el reconeixement mèdic d’unes noies que havien sigut víctimes d’abusos, Giddens va notar que a moltes els havien començat a créixer els pits als 6 o 7 anys.

“No em va semblar normal”, comenta Herman-Giddens, que ara és professora adjunta a la Gillings School of Global Public Health de la Universitat de Carolina del Nord. Va pensar que potser les nenes a qui els creixien prematurament els pits tenien més probabilitats de patir abusos sexuals, però no va trobar dades sobre l’inici de la pubertat femenina als EUA. Va decidir, per tant, buscar aquesta informació ella mateixa.

Una dècada més tard va publicar un estudi basat en més de 17.000 nenes. Les xifres revelaven que, a mitjans dels noranta, el desenvolupament dels pits -que sol ser el primer senyal de la pubertat- començava, de mitjana, al voltant dels 10 anys, més d’un any abans del que constava a les dades registrades anteriorment. Aquesta baixada encara cridava més l’atenció entre les noies negres, a qui els començaven a créixer els pits a una edat mitjana de 9 anys.

Aquestes conclusions van commocionar la comunitat mèdica i, com recorda Herman-Giddens, molts qüestionaven aquesta nova tendència tan sorprenent, detectada, a més, per una metge desconeguda. Va resultar, però, que l’estudi de Herman-Giddens va esdevenir un punt d’inflexió en els coneixements sobre la pubertat. La recerca efectuada durant les dècades posteriors ha confirmat, en molts països, que des dels anys setanta l’edat de la pubertat femenina ha baixat uns tres mesos per dècada. Entre els nois s’ha observat una pauta semblant, però no tan acusada.

Tot i que és difícil identificar la relació entre causa i efecte, el fet que la pubertat comenci abans pot tenir conseqüències perjudicials, sobretot per a les noies. Les que passen per una pubertat precoç són més propenses a la depressió, l’ansietat, la drogodependència i altres problemes psicològics, en comparació amb les companyes que hi arriben més tard. Les que comencen a menstruar abans d’hora també poden tenir més riscos de desenvolupar d’adultes càncer de mama o d’úter.

Ningú sap quin factor de risc -o, més probablement, quina combinació de factors- hi ha al darrere d’aquesta baixada de l’edat de la pubertat ni per què hi ha aquestes diferències tan notables per raó de raça i sexe. Sembla que l’obesitat hi influeix, però no justifica del tot aquest canvi. S’estan investigant altres possibles influències, com ara les substàncies químiques que es troben en determinats plàstics i l’estrès. I metges de tot el món han observat un augment dels casos de pubertat precoç durant la pandèmia per motius poc clars. Com diu Anders Juul, un endocrinòleg pediàtric de la Universitat de Copenhaguen que ha publicat dos estudis recents sobre el fenomen: “Veiem aquests canvis evidents en tots els nostres nens, però si volguéssim impedir-los, no sabríem com fer-ho. No en sabem la causa”.

L’obesitat

Des dels setanta s’ha relacionat l’obesitat amb la menstruació precoç. A partir de llavors nombroses investigacions han demostrat que les noies amb sobrepès o obesitat solen començar a menstruar abans que les de pes mitjà. En un estudi sobre gairebé 1.200 noies fet al llarg de diferents dècades a Louisiana i publicat el 2003, l’obesitat infantil es vinculava a un inici prematur de la menstruació. I el 2021 uns investigadors britànics van descobrir que la leptina, una hormona segregada per les cèl·lules grasses que regula la gana, actua en una part del cervell que també regula el desenvolupament sexual. Els ratolins i els humans amb determinades mutacions genètiques en aquesta regió experimenten un desenvolupament sexual més tardà. “Crec que no hi ha gaire polèmica sobre el fet que l’obesitat contribueix força a la pubertat precoç”, afirma Natalie Shaw, endocrinòloga pediàtrica de l’Institut Nacional de Ciències de la Salut Ambiental dels EUA que ha estudiat els efectes de l’obesitat en la pubertat. Tot i així, afegeix que moltes noies que es desenvolupen prematurament no presenten sobrepès: “L’obesitat no pot explicar tot això”.

Disruptors endocrins

En la dècada posterior a l’estudi de Marcia Herman-Giddens, Anders Juul va començar a notar que, a Copenhaguen, li derivaven més casos de pubertat precoç, sobretot de nenes a qui els començaven a créixer els pits als 7 o 8 anys. “I aleshores vam pensar: «És un fenomen real?»”.

En un estudi sobre prop de 1.000 noies en edat escolar fet el 2009 a Copenhaguen, el seu equip va descobrir que l’edat mitjana del desenvolupament dels pits havia baixat un any des del treball anterior: fins a una mica per sota dels 10 anys, i en la majoria de les nenes oscil·lava entre els 7 i els 12 anys. També els arribava la regla abans, al voltant dels 13 anys, uns quatre mesos abans del que ell mateix havia constatat anteriorment. Com comenta el mateix Juul: “És un canvi molt acusat en un període de temps molt curt”. Però, a diferència dels metges nord-americans, no creu que sigui per l’obesitat: l’índex de massa corporal de les daneses del grup del 2009 era igual que el dels noranta.

El doctor Juul s’ha convertit en un dels defensors més decidits d’una teoria alternativa: la culpa és de l’exposició a substàncies químiques. Diu que, segons el seu estudi del 2009, les noies a qui els van créixer els pits prematurament tenien a l’orina uns nivells més alts de ftalats, unes substàncies que es fan servir perquè els plàstics durin més i que es troben en tota mena d’objectes, des dels paviments de vinil fins als envasos dels aliments.

Els ftalats pertanyen a una classe més àmplia de substàncies químiques anomenades “disruptors endocrins”, que poden afectar el comportament de les hormones i que aquestes últimes dècades han esdevingut omnipresents al medi ambient. Però no hi ha unes proves gaire clares que siguin els causants de la pubertat prematura.

En un article revisat per experts publicat el mes passat, Juul i un equip d’investigadors analitzen centenars d’estudis sobre els disruptors endocrins i els seus efectes sobre la pubertat. Els mètodes d’aquests estudis eren força diferents; alguns es van fer amb nois i d’altres amb noies; a més, es van provar molts productes químics diferents en diverses edats. L’anàlisi inclou 23 estudis prou semblants per poder comparar-los, però no arriba a demostrar una relació clara entre cap substància química concreta i l’edat de començament de la pubertat. “La principal conclusió és que hi ha poques publicacions i escasses dades per explorar aquesta qüestió”, diu Russ Hauser, epidemiòleg ambiental de la T.H. Chan School of Public Health de Harvard i coautor de l’anàlisi.

Com explica Hauser, que fa poc ha publicat un treball sobre els efectes dels disruptors endocrins en la pubertat masculina, aquesta manca de dades fa que molts científics siguin escèptics sobre aquesta teoria: “No tenim prou dades per construir una hipòtesi sòlida que apunti a un tipus concret de substàncies químiques”.

L’estrès i l’estil de vida

La pubertat precoç femenina podria implicar també altres factors. S’han relacionat els abusos sexuals en la primera infància amb un inici prematur de la pubertat. De tota manera, les relacions causals són difícils de rastrejar. L’estrès i el trauma podrien provocar un desenvolupament precoç o, com fa dècades va plantejar Herman-Giddens, les noies que es desenvolupen abans podrien ser més vulnerables a l’abús.

Si les nenes tenen mares amb antecedents de trastorns de l’estat d’ànim, semblen també més propenses a arribar aviat a la pubertat, igual que les que no viuen amb els seus pares biològics. D’altra banda, els canvis pel que fa a l’arribada de la pubertat també s’han relacionat amb factors propis de l’estil de vida, com ara la falta d’activitat física.

Copyright: The New York Times

Traducció de Lídia Fernández Torrell