Puig Farran, el fotògraf republicà del 'boom' turístic

PalmaE l 2019 l’artista Lluís Vecina Rufiandis, de 29 anys, feu una troballa que li canviaria la percepció de l’Arcàdia feliç de la seva infància. El resultat l’ha plasmat en la seva darrera exposició titulada Feliços els fills dels temps intranscendents –es pot visitar fins al 19 de gener al museu d’Es Baluard. “Feia un any –assegura– que la meva padrina havia mort i un dia, rebostejant per ca seva, vaig topar amb una postal turística feta a partir d’una foto a la platja de Portocristo. Al centre, envoltat de banyistes prenent el sol, hi ha un nin de set anys dirigint-se a la càmera”.

Preguntant, Vecina sabé que aquell nin era el seu pare, nascut el 1960. “La meva padrina va néixer el 1929 en un poblet d’Albacete. El 1947, a 18 anys, va emigrar a Mallorca per fer feina de criada en una família franquista. S’acabà instal·lant a Portocristo, on aprofità el boom turístic per muntar una gelateria. Un dia, de camí a la feina, veié aquesta postal en una tenda de souvenirs. De seguida exclamà: ‘¡Es mi Pepe!’. Tota emocionada, en comprà tres”.

Vecina va sentir curiositat per conèixer l’autor d’aquella instantània feta el 1967. Al revers hi sortia CYP Postales Color. Estirant el fil, va descobrir que era una empresa del fotògraf gironí Antoni Campañà i del lleidatà Joan Andreu Puig Farran. El 2020 contactà amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que aleshores estava preparant l’exposició La guerra infinita, de Campañà. Era a partir de prop de 5.000 fotografies inèdites sobre la Guerra Civil que la família trobà fortuïtament dos anys abans dins d’una capsa, la coneguda ‘capsa vermella’. Amb el triomf dels insurrectes, la por havia fet que durant més de setanta anys Campañà, mort el 1989, les guardàs al garatge de ca seva. “La família –assevera Vecina– em digué que dins d’aquella capsa també hi havia una quarantena d’imatges del desembarcament del capità Bayo al Llevant de Mallorca l’agost de 1936. Eren de Puig Farran. Em va sorprendre molt constatar que la persona que havia promocionat aquell paratge d’encant era la mateixa que vint anys enrere havia retratat el seu passat bèl·lic”.

Passat ocultat

Nascut al poble de Belianes (Lleida) el 1904, Joan Andreu Puig Farran formà part d’una important generació de reporters gràfics a Catalunya no prou valorada. El 1931, l’any de l’arribada de la Segona República, començà a col·laborar al diari La Humanitat al costat de l’insigne fotògraf Agustí Centelles, considerat el ‘Robert Capa català’ –recentment s’ha sabut que algunes imatges atribuïdes a Centelles eren en realitat del lleidetà. El 1932 Puig Farran ja s’incorporà a la plantilla de La Vanguardia, el mitjà de més difusió de la premsa del Principat. En seria un dels fotògrafs més reputats. La seva càmera captà moments transcendentals com la campanya de l’Estatut del 1932, la manifestació antifeixista del 29 d’abril de 1934, els Fets d’Octubre de 1934 i l’alliberament del president Lluís Companys de la presó i la seva tornada Catalunya el març de 1936, entre d’altres.

El juliol de 1936, en esclatar la Guerra Civil, Puig Farran, de 32 anys, fou dels primers reporters gràfics a desplaçar-se fins al front d’Aragó. Al cap d’un mes faria un dels seus treballs més importants de la contesa: el 16 d’agost cobrí el desembarcament de les tropes catalanes del capità republicà Alberto Bayo al Llevant de Mallorca. L’objectiu era recuperar l’illa, que tot d’una havia caigut en mans dels insurrectes. Les fotos d’aquell dia aparegueren publicades a La Vanguardia el 23 d’agost.

Els herois insubornables de la Punta de n'Amer

Puig Farran fou un dels prop de mig milió de refugiats espanyols que, entre el gener i el febrer de 1939, caiguda Barcelona, travessaren la frontera pirinenca. A França estigué internat al camp de concentració d’Argelers. El 1940 s’arriscà i s’acollí al retorn dels expatriats. No s’esperava que la seva destinació fos un altre camp de concentració, el de Miranda de Ebro (Burgos), i una condemna a mort. Amb tot, aconseguiria l’absolució gràcies a les gestions d’un cunyat seu, que era comandant d’aviació franquista. “La família –assenyala Vecina– desconeixia una part substancial del seu passat. Com tants d’altres, ell la va haver d’ometre per poder continuar fent vida normal”.

Hotels sobre cadàvers

El 1945, un cop en llibertat, Puig Farran tingué l’esperança de reprendre la seva antiga feina a La Vanguardia. El diari, però, li tancà les portes. Llavors, el lleidatà provà sort en la fotografia comercial. El 1952, amb el seu antic company Antoni Campañà, creà CYP Postales Color, aprofitant la celebració a Barcelona del XXXV Congrés Eucarístic Internacional. Ben aviat, però, ambdós socis trobaren un altre filó per fer negocis: l’inici del ‘boom’ turístic. El 1953 Espanya deixà enrere els anys de la fam de l’autarquia en signar els pactes de Madrid amb els Estats Units del president Eisenhower, l’antic comandant en cap de les forces aliades que havien guanyat Hitler. En plena guerra freda, l’‘amic americà’ es comprometia a ajudar econòmicament la dictadura franquista a canvi que li fes de bastió anticomunista a Occident. Amb la nova societat de consum nascuda després de la Segona Guerra Mundial, els EUA animaren el seu nou soci a aprofitar els doblers per obrir-se en canal a la indústria de sol i platja.

Els negocis immobiliaris del contraban

Des de CYP Postales Color, Campañà i Puig Farran es repartiren les zones de treball. El lleidatà s’ocupà de fotografiar el litoral mallorquí, que ja coneixia de la seva anterior ocupació. De sobte, al Llevant de l’illa es veié promocionant paratges on vint anys enrere ja havia retratat el desembarcament de Bayo. Vecina insisteix que el lleidetà es trobà enmig d’una gran paradoxa: “L’ull que captà els llocs per on desfilaren les tropes republicanes és el mateix que posteriorment contribueix a la seva explotació turística en mans dels vencedors. Primer, Puig Farran participà en un desembarcament que havia de salvar Mallorca del feixisme i després ho feu en un altre desembarcament de diferent caire, el de la indústria hotelera. Fou com si, per pura supervivència, s’hagués desentès dels fantasmes del passat que l’assetjaven”.

A partir dels 60, a la Coma, a sis quilòmetres de Portocristo, s’hi començaren a construir hotels prop d’una platja on, segons alguns càlculs, hi hauria enterrades unes 500 persones. D’aquestes, només se’n sap el nom de 249. És la fossa més gran de Mallorca –es creu que l’expedició de Bayo podria estar formada per uns 5.000 soldats davant dels 3.400 homes de les forces insurrectes. El juny de 2023 el Govern balear procedí sense èxit a exhumar-la. “S’excavà –afirma l’artista– en una zona arran de mar que ha patit molts temporals. Els cossos es poden haver mogut. L’estiu de 1991 uns turistes ja trobaren uns ossos a la platja. El lloc on hi hauria hagut més possibilitats de trobar res és en una duna. Aleshores, però, els tècnics ho descartaren perquè logísticament era difícil. Tractant-se d’una zona protegida, calia parlar amb el departament de medi ambient per moure tota la vegetació de la duna per després tornar-la a posar al seu lloc”.

El triomf de la desmemòria

Vecina lamenta la desmemòria que imposà la nova ocupació capitalista a través del mercat turístic: “N’és un clar exemple la postal protagonitzada per mon pare a Portocristo. Era un ninet de set anys trepitjant un franquisme del tot edulcorat. El noticiari NO-DO presentava el turisme com un signe de prosperitat i de ‘pau social’, quan en realitat fou una cortina de fum que utilitzà el règim per amagar les seves misèries i les morts a les cunetes de la Guerra Civil. I, mentrestant, no semblava que els turistes tinguessin cap dilema moral a l’hora de gaudir d’unes vacances en un país dictatorial”.

Després d’anys d’estretors econòmiques, aquell mannà turístic també actuà com un bàlsam entre els residents. “La dels 60 és una generació totalment despolititzada que considera que el món que han heretat és el millor de tots. És una manera de pensar que, per desgràcia, s’ha estès a les generacions posteriors”. El títol de l’exposició d’Es Baluard, Feliços els fills dels temps intranscendents, condensa molt bé aquesta actitud. “L’he agafat de la novel·la Crematorio, escrita el 2007 pel valencià Rafael Chirbes. És la frase que el protagonista, un especulador nascut als 40, etziba a la seva filla, una historiadora de l’art nascuda als 60. L’hi diu per recriminar-li la vida tan fàcil que té, sense cap conflicte intern”.

Avui a la platja de la Coma els turistes prenen el sol sobre els cossos de centenars de morts que no tenen cap monument que els recordi. “Chirbes –conclou l’artista– té una altra reflexió molt bona sobre aquest procés d’amnèsia. Diu que, després d’una derrota, en el nostre cas militar, sempre s’esdevé una pèrdua més subtil, que és la pèrdua de la interpretació del territori i l’entrega de la memòria en exclusiva als altres. Idò, això és el que ens ha passat a Mallorca”. Puig Farran, l’ull que retratà aquesta paradoxa, morí a Barcelona el 1982, a 78 anys.