Punta Balena, the party Is fuckin’ over

PalmaSón les vuit del vespre del dia 28 de juliol i al carrer Punta Balena de Magaluf no hi ha pràcticament ningú. Els bars de copes, els xibius de menjar porqueria, les barres americanes, els locals de joc i altres ‘establiments d’oci nocturn’, que és l’eufemisme que ara s’ha estès per designar els llocs de vici, no ho tenen tot a punt per a una altra nit de gatera porca com les que han convertit aquesta localitat costanera, i aquest carrer en concret, en un referent internacional del turisme més degradat. Ni ho tenen a punt ni es preparen, perquè estan tots tancats per ordre del Govern balear, que va decretar el cessament de les activitats en aquesta via i també als carrers del ‘Jamón’ i la ‘Cervesa’, a la també prestigiosa Platja de Palma.

En lloc de cambrers amb un somriure i cambreres en tanga, com era tradició, hi ha cartells aferrats als portals i les vidrieres dels bars tancats i barrats. Contenen missatges que causen un somriure irònic: “ Somos contribuyentes no delicuentes ”, “ We love tourists ” i “ Por la dignidad del comerciante ”. Apel·lar a la dignitat en un lloc com Punta Balena és meritori, però el premi al millor cartell se l’endú un que també es repeteix prou: “ Lago Negueruela dimisión ”, en referència al conseller de Turisme, Treball i Model Econòmic, Iago Negueruela. Sembla que el govern que presideix Francina Armengol no farà gaires vots aquí, però també és cert que ja no els feia.

Un jove pakistanès es planta davant d’un kebab amb la porta enrotllable abaixada i crida: “ abrir puerta polisía ”, i tot d’una uns amics, rient, li obren des de dins. Després tornen a tancar. En un recorregut de tot el carrer només trobam oberts una botiga de queviures, una farmàcia i -curiosament- dos locals de tatuatges que per algun motiu s’han salvat de la prohibició. Els propietaris i treballadors dels altres locals s’han manifestat fa una estona, al crit que, sense turisme, es moriran de gana. No s’havien manifestat mai en la vida i no s’haurien mogut per protestar ni que els haguessin asfaltat la platja, però deixar de formar part (dir-ne treballar seria un sarcasme) d’un epicentre de les drogues i la prostitució els sembla la fi del món.

Per acabar-ho de rematar, som al dia en què el govern britànic, en una jugada certament impresentable, ha decidit reafirmar-se en la mesura d’imposar la quarantena als britànics que visitin territori espanyol, incloses les Balears. Inclòs Punta Balena, on han vingut a beure fins a vomitar, i a defecar i a tenir sexe a peu dret (no necessàriament per aquest ordre), diverses generacions de súbdits de la reina Elisabet II. Avui pràcticament no se’n veu cap, i cal repetir que som a dia 28 de juliol, quan això cada any ja bullia en la seva pròpia salsa tòxica. Els pocs estrangers que es veuen són majoritàriament famílies (mare, pare i una o més criatures) que tenen llogat algun dels apartaments barats que hi ha a la mateixa Punta Balena, o que s’allotgen en algun dels lletjos hotels de la zona. Sempre m’he preguntat on s’informen, aquestes famílies, o què les du a prendre la decisió d’anar a passar les vacances a un lloc com Magaluf. Vacances amb infants en companyia dels pitjors hooligans del seu propi país, en estat més salvatge que mai, perquè aquí ningú no els ha dit mai res. Enguany, el problema sanitari ja sabem quin és, i és el mateix a tot el món. En anys anteriors, a Mallorca, hi havia un altre problema ben específic: l’atenció sanitària a turistes (molt majoritàriament, guiris intoxicats), que arribava a suposar una despesa de 51 milions d’euros a l’any.

Aquestes famílies de criteris diguem-ne qüestionables l’hauran encertada enguany sense voler, perquè disposaran almenys d’una platja en bones condicions. Per primera vegada en molts d’anys, la platja de Magaluf ofereix una arena i una aigua netes, testimoni de la capacitat realment impressionant de regeneració que té la naturalesa. A primera línia hi ha alguns restaurants oberts, com ara dos Happy House que ofereixen home cooking : hi guaitam fugaçment però, a pesar de l’anunci de menjar casolà, no sembla que tingui arròs brut, frit ni sopes mallorquines a la carta. També estan en actiu el Kalima Beach i el Bondi Beach, dues terrasses amb música suau (no sé si encara se’n diu chill out ) on els més sofisticats poden sopar i, després, matar-se sofisticadament a copes. Més endavant, a la confluència de les avingudes Magaluf i Olivera, es forma una plaça on hi ha alguns bars que també tenen obert: algú ens explica que allà, quan es fa de nit, s’hi concentren els turistes que queden (i alguns residents) per muntar-hi borratxeres. La resistència etílica, podem dir-ne.

Res comparable, en qualsevol cas, ni per quantitat ni per densitat delictiva, amb els vells dies de sexe, drogues i balconing, una versió bunyolesca (però no menys tràgica) de la tensió entre Eros i Tànatos. Dels dies de renou i fúria (i feixos de bitllets, en un percentatge molt majoritari procedents de la prostitució i el narcotràfic) només en queda la pudor que continua dominant l’aire, i els avisos en anglès que recorden que circular despullat pel carrer està penat amb multes de 400 euros. Personalment, sempre que venc aquí m’agafa picor, i no és que un sigui dels més estugosos. Havent ponderat les propostes de moda estival d’un parell de botigues de souvenirs, només podem constatar que, si abans Magaluf i Punta Balena eren una zona degradada, ara en són una de moribunda, després dels cops que hi ha assestat la pandèmia. La pregunta és si algú tindrà encara el valor de tornar-la a la vida per continuar fent el que feia. Mentre partim, l’ombra del grotesc edifici Katmandú ens contempla, fantasmal.