Soc el 'pussy' que mana
En la renovació del passaport d’un menor d’edat hi han d’assistir, obligatòriament, els dos progenitors. En el cas de les parelles heterosexuals, però, la dona acostuma a esdevenir invisible. “Caballero, ¿ha traído la documentación?”, “¿Tiene los treinta euros en efectivo, caballero?”, “Se ha acordado de traer el libro de familia, caballero?” La dama, en canvi, que és qui sosté la carpeta amb tota la paperassa i facilita tot el que demana, en cap moment és interpel·lada per l’agent. No aconsegueix ni el contacte visual amb el policia. Deu pensar que la renovació del passaport és una mena de missió més elevada que només és apte per a “caballeros”.
A la secció de tecnologia i aparells electrònics d’uns grans magatzems, la dona diu al dependent que vol comprar un televisor. Per raons professionals, d’interès i d’expertesa, ella s’encarrega de triar el model i les particularitats de l’aparell. I també de pagar-lo. Però, en canvi, el dependent es dirigeix exclusivament al marit a l’hora de cantar les virtuts d’una pantalla amb díodes d’emissió de llum orgànica que garanteixen un negre més profund i uns colors més brillants. “Aquí el futbol es veu com si fossis l’àrbitre!”, li comenta a l’home per fer-se el simpàtic. Cada pregunta que fa la dona sobre les característiques del televisor ell les respon, amb molta diligència, mirant cap al seu marit. A l’hora de pagar el model escollit, la dona diu que ho vol fer a terminis i els envien a unes petites oficines. La senyora que atén la parella explica les condicions econòmiques del contracte al marit. “Seré jo qui firmaré el contracte i pagaré la tele...”, diu la dona amb un somriure, ensenyant la targeta de crèdit com si fos un acte provocador i revolucionari.
Una solució per evitar aquestes situacions consisteix en actuar individualment. Però aleshores es pot donar el cas de caure en la síndrome del protagonista absent. Una dona sense acompanyant entra al concessionari de cotxes i demana que li ensenyin dos models que tenen exposats. El venedor li lloa les excel·lències dels vehicles i li comenta amb amabilitat les possibilitats opcionals. I arriba la pregunta clau: “¿És un segon cotxe?” La dona es fa la ingènua: “No, des que em vaig treure el carnet amb divuit anys serà el tercer que tinc a la meva vida...” I amb condescendència el venedor s’explica millor: “No, no... Vull dir si el seu marit ja té un cotxe gros i el que comprarà vostè serà el complementari... ¿Quin cotxe té el seu home? Perquè potser vostè no necessita tant de maleter...”
En el consum de més baixa intensitat, el fenomen es repeteix quotidianament. Un home i una dona s’asseuen a la taula d’un bar. Si demanen un suc de pinya i un cafè sol, hi ha moltes possibilitats que el cafè el posin, sense preguntar, davant d’ell. Si demanen una cervesa i una coca-cola, en la majoria dels casos la coca-cola la serviran a ella. Si demanen un tallat curt de cafè i un cafè sol, el cambrer segurament interpretarà que el que porta llet serà per a ella. El gest d’intercanviar la beguda un cop marxa el cambrer forma part dels rituals de la parella des que es van conèixer fa més de vint anys.
Abans, d’això se’n deien micromasclismes. Ara ja se’n pot dir discriminació. També se’n podria dir “porti el llibre de reclamacions”. Però ara es porta més el “miri’m a mi, que soc el pussy que mana”.
