Per què Còrsega no és Mallorca?

A final dels cinquanta Balears explotà la seva gallina dels ous d’or gràcies a un peculiar “Pla Marshall turístic”. Ho explica l’investigador inquer Joan Buades, autor del llibre On brilla el sol. Turisme a Balears abans del ‘boom’ (Res Publica Edicions, 2004): “Aleshores Espanya patia una greu crisi econòmica, la gent havia d’emigrar. En plena Guerra Freda, per evitar l’amenaça comunista, els Estats Units pactaren amb Franco afavorir el turisme a casa nostra. Aquella indústria no requeria una mà d’obra qualificada ni grans inversions. En canvi, suposava l’arribada de prou capital líquid perquè tothom, incloses les classes populars, tinguessin un mínim de doblers i descartassin, així, fer-se comunistes. D’aquesta manera, el dictador, molt intel·ligentment, amb l’ajuda financera americana, va decidir tolerar el moviment turístic a llocs on no hi hagué una classe obrera combativa durant la República i que estaven allunyats de capitals importants que poguessin crear problemes polítics”.

El pacte amb els americans es concretà amb una línia de crèdit de 62 milions de dòlars, que blanquejaven un programa d’ajuda militar i el desplegament de bases ianquis en territori espanyol, entre elles la del puig Major. Buades recorda que, a part de les Balears, les Canàries i tot el litoral mediterrani peninsular s’anaren convertint en graners de divises turístiques i de grans beneficis immobiliaris per als capitostos franquistes i els seus aliats econòmics. El 1955 l’Espanya franquista aconseguí deixar enrere el seu aïllament internacional en ingressar a l’ONU.

El juliol de 1956 Richard Nixon, aleshores vicepresident dels EUA amb Eisenhower, feu escala a Mallorca en el seu viatge de retorn de Turquia. Era el viatge de més alt nivell fet per un mandatari nord-americà a Espanya en dècades. Nixon només passà un dia a l’illa. Amb la seva dona s’allotjà al luxós Hotel Mediterráneo de Palma, on s’entrevistà amb el ministre d’Exteriors de Franco, Alberto Martín Artajo. A principi dels seixanta, Mallorca ja s’havia convertit en la residència de més de 1.500 ciutadans nord-americans, alguns dels quals feren inversions immobiliàries importants.

“Amb el Pla Marshall turístic engegat –recorda Buades–, Eivissa i Mallorca acabarien essent les illes més turistitzades de la Mediterrània en proporció als quilòmetres quadrats i la seva població”. El cas de Mallorca contrasta amb el de Còrsega. Amb poc més de 8.722 quilòmetres quadrats, la coneguda com “l’illa de la bellesa” de França és gairebé tres vegades més gran que la nostra. La seva actual població (330.000 habitants) no ha variat gaire respecte dels darrers seixanta anys. Mallorca, en canvi, gairebé l’ha triplicat: de 362.000 habitants ha passat a 870.000. D’altra banda, mentre l’illa francesa rep cada any 3 milions de turistes, nosaltres ja en superam els 12 milions.

L’illa dels funcionaris

Qui porta anys estudiant els models de creixement turístic d’ambdues illes és Miquel Seguí, professor de la UIB, especialitzat en Geografia del Turisme. El 1992 es doctorà amb la tesi Els descubrimiento de las islas olvidadas. Baleares y Córcega vistas por los viajeros del siglo XIX. “Els mallorquins –assegura– som un poble obert a l’exterior. Sempre hem tingut la necessitat d’emigrar i de cercar riquesa fora. A més, tenim una llarga tradició de comerciants en contacte amb Nàpols, Grècia i Istanbul. Els corsos, en canvi, sempre s’han tirat a la muntanya, a la ramaderia. No tenen cultura de la pesca perquè per la mar sempre hi ha arribat l’enemic. Tenen un mal record sobretot dels genovesos, els quals a final del segle XVIII els vengueren als francesos. Allò va ser una humiliació per als corsos”.

Avui Còrsega és la regió més pobra de França, amb els salaris més baixos i amb el nivell acadèmic també més baix del país –prop d’un 25% dels seus habitants no té la titulació bàsica. És coneguda per ser l’illa dels funcionaris. “Als anys seixanta –assenyala Seguí– Còrsega es dividí en dues províncies, la del nord i la del sud. Això en va duplicar tot el funcionariat. Als vuitanta es creà el Consell Regional, que havia d’harmonitzar el funcionament de les dues províncies. D’aquesta manera, es va triplicar el nombre de funcionaris”.

Avui més d’un terç de la població corsa és funcionària, la qual cosa permet cobrar un plus bastant elevat pel fet insular. La resta viu del comerç, el transport i el turisme a petita escala. En lloc d’haver-hi el descompte de resident, hi ha el concepte de continuïtat territorial, que no es limita només als residents, sinó també al trànsit de mercaderies. Tractant-se d’un mercat petit, l’illa necessita ajudes per tal que els costos de transport no disparin els preus.

“A Còrsega –assegura Seguí– no es varen apuntar al carro del turisme perquè eren pocs, hi havia molts funcionaris i no tenien uns empresaris hotelers com els nostres. Cal tenir en compte, però, un altre factor. La poca població que té l’illa ha permès que uns pocs que disposen de capital es reparteixin el control de l’economia i la propietat. Són grupets de família que actuen com a màfies. Això, però, també ha passat a Eivissa i Menorca. I, a Mallorca, al llarg dels segles XIX i XX també en tenim un grapat de casos, d’aquest control. Hi ha grans llinatges de Palma ben coneguts per tothom que han perdut influència quan la població i l’economia han augmentat”.

A Còrsega la muntanya més alta és el Monte Cinto, de 2.706 metres. Hi ha estacions d’esquí, però hi predomina l’hotel familiar, d’un màxim de quaranta places, a vorera de mar. Els seus clients són principalment francesos i italians. Durant força anys molts d’aquests establiments foren objecte d’atemptats dels nacionalistes corsos, que temien que la seva terra patís el fenomen de la balearització. El concepte el posà de moda als anys cinquanta la revista Paris-Match. “Qui el creà, però –assegura Seguí–, va ser el govern francès d’aleshores. Volia que els turistes nacionals es quedassin al sud del país, a Llenguadoc. Així, per evitar que se n’anassin a Mallorca, es dedicaren a criticar la competència”.

Poca cultura de reciclatge

Malgrat no haver explotat el turisme de masses, Còrsega té quatre aeroports. És un transport que, essent l’illa la més muntanyosa de la Mediterrània, facilita molt la mobilitat. “Distàncies –diu el geògraf– que en tren es fan en dues hores, en cotxe es fan en tres hores i mitja”. Malgrat ser coneguda com l’“illa de la bellesa”, la seva consciència ecologista és ben diferent de la nostra. “Davant d’un paratge d’encant –diu Seguí–, envoltat de rius, tu no veus el perill que nosaltres hi veim, que pugui ser construït. Ells, però, encara discuteixen què s’ha de fer amb els fems. Envegen la nostra cultura de reciclatge. També envegen les nostres infraestructures, ja que per anar al metge, a l’escola o al supermercat han de fer en la majoria dels casos un hora de carretera”. D’autopistes, a Còrsega, no n’hi ha, però els últims anys s’han millorat les entrades a les dues ciutats més importants de l’illa, Bastia i Ajaccio.

A poc a poc els corsos es van traient la por de relacionar-se amb els estrangers. “Ara –afirma el geògraf– comencen a veure el turisme com una font d’ingressos. Tenen clar, però, que no volen ser com nosaltres. Volen conservar el seu paradís natural”. La mateixa filosofia pretén seguir Sardenya, a 12 quilòmetres per mar de Còrsega. Italiana des del segle XIX, és la segona illa més gran de la Mediterrània, després de Sicília. Essent set vegades més gran que Mallorca, només té prop de 1.700.000 habitants. Una de les seves principals indústries és la petroquímica. Fa front als seus tres milions de turistes anuals amb una planta de només 717 hotels, que aglutinen un total de prop de 90.000 places. També funcionen molt bé els càmpings, amb devers 66.600 places. Per evitar la massificació, algunes de les platges de l’illa ja han fixat un numerus clausus d’entre 300 i 1.500 persones al dia, que han de pagar una entrada d’entre un i deu euros.

Mallorca, seixanta anys després del boom turístic, ja arriba tard a fer els deures. “Aquí –conclou Seguí– durant molt de temps el turisme era símbol de progrés, una eina que va permetre la gent deixar les feixugues feines del camp. Ara ens hem adonat dels desastres que hem fet. És molt difícil, però, tornar enrere. On ficam tanta població? Què menjarien?”. La realitat s’imposa per boca d’un proverbi xinès: “El turisme és com el foc: pot escalfar la teva sopa, però també pot cremar casa teva”.

L'illa indomable

Còrsega és l’illa on va néixer l’emperador Napoleó el 1769, un any després que Gènova la vengués a França. Durant dècades el moviment nacionalista cors va seguir la línia violenta d’altres estats sense nació com Irlanda o el País Basc. Tot canvià, però, el juny del 2014: el Front d’Alliberament Nacional de Còrsega va deixar les armes després de més de quaranta anys de lluita amb un balanç de 10.000 atemptats i una quarantena de morts. Els seus principals objectius foren negocis turístics explotats per francesos o, fins i tot, segones residències.

Des del 2016 per primera vegada l’illa és governada per dos partits nacionalistes, Femu a Corsica –de perfil més autonomista– i Corsica Libera –obertament independentista. La seva coalició Pè a Corsica (per a Còrsega) envià a l’oposició l’esquerra francesa. París encara no autoritza que el cors, parlat per 150.000 persones –gairebé la meitat de la població– en sigui la llengua oficial. Amb tot, des de fa uns anys el seu ensenyament s’està generalitzant a les escoles de l’illa. També se sent el cors en alguns mitjans de comunicació.

El govern nacionalista insisteix a establir una nova relació amb l’estat francès, que sempre s’ha mostrat hostil amb la realitat illenca, sobretot d’ençà de l’assassinat del prefecte Claude Erignac, el febrer de 1998. Poc després, uns gendarmes varen calar foc intencionadament a dos establiments freqüentats per nacionalistes corsos. L’autor de la mort d’Erignac encara avui és a la presó, juntament amb una vintena d’activistes considerats presos polítics.

El febrer del 2018 el president francès, Emmanuel Macron, va fer el seu primer viatge a Còrsega. La seva visita fou presidida per una multitudinària manifestació pels carrers d’Ajaccio per “convèncer” París que “s’ha d’obrir un diàleg” després de l’abandonament de la lluita armada. L’anhel és que el diàleg passi o per l’amnistia dels “presos polítics” o pel seu acostament a les presons de l’illa.

La bandera corsa porta el dibuix d’un cap de moro amb un mocador blanc fermat al front. Prohibida el 1769, va ser recuperada el 1980. El seu origen està relacionat amb la corona catalanoaragonesa de l’Edat Mitjana. A la veïna Sardenya la monarquia catalana feia servir per bandera els quatres caps de moro tradicionals de l’Aragó, que durant un temps feren de senyera alternativa a les quatre barres. Còrsega l’acabà adoptant, però reduí els quatre caps a un de sol.