... I quedàrem sense autonomia

PalmaL’any que ve, l’autonomia balear complirà 40 anys: ja fa quatre decennis que l’Estat està organitzat en comunitats amb institucions pròpies. En canvi, a la II República, només Catalunya i molt a darrera hora el País Basc –ja començada la Guerra Civil– accediren a l’autogovern. Fa 90 anys, el 6 de desembre del 1932, es va fer una assemblea per intentar salvar el procés autonòmic a les Illes, però aquest mai no arribà a bon port.

Ja el 1899, l’escriptor i periodista Miquel dels Sants Oliver havia plantejat la necessitat d’un sistema autonòmic, seguint el model federal dels Estats Units, Suïssa o Alemanya. Oliver no n’especificava gaire els continguts, però ja avançava que a les comunitats els correspondria el “poder d’iniciativa legal”, amb potestat de dedicar el possible superàvit a cultura. A més, propugnava la utilització del català a la justícia i la “creació d’ensenyances d’interès regional” a l’ensenyament primari.

L’estudiós de l’autonomisme Josep Maria Quintana subratlla que “el regionalisme mallorquí va prendre forma política de manera seriosa” el maig del 1930, caigut el dictador Miguel Primo de Rivera i a menys d’un any per a l’arribada de la II República, l’abril següent. Es constituïa el Centre Autonomista, que desitjava per a Mallorca, segons el seu manifest, “les garanties i institucions necessàries al lliure desplegament de la seva personalitat”.

El desembre del 1930, afegeix Quintana, es creava una segona força, el Partit Regionalista, “amb elements procedents del maurisme” que, en morir el seu líder històric, Antoni Maura, el 1925, “acceptaren el cabdillatge” de Francesc Cambó, cap de la Lliga Regionalista catalana. També era el seu objectiu “la plena capacitació civil i política de la regió”.

Era presumible que tots dos partits s’havien d’entendre i, després d’una reunió amb Cambó a Barcelona –el catalanisme ja duia un bon tros de camí recorregut–, formaren un comitè comú, segons narra Quintana. Pel que fa a les Pitiüses, el comitè “mantindria contactes amb el Partit Liberal Regionalista eivissenc, per mitjà del seu cap, Carles Roman”.

Indiferència dels illencs

La brusca arribada de la República, com a conseqüència d’unes eleccions municipals que perderen els monàrquics a les grans ciutats, va servir d’esperó a les ànsies d’autogovern –com tornaria a passar a la Transició. A les Illes Balears, afirma l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, “el problema dels autonomistes era el mateix de sempre: la majoria de la població illenca era absolutament indiferent a una qüestió que tan sols preocupava una minoria d’intel·lectuals i polítics”. L’autonomista menorquí Pere Taltavull reconeixia que “la major part del poble ni sent ni li interessa la qüestió regionalista”. Així i tot, la periodista Joana Roque i l’escriptor Albert Herranz recullen una imatge de Palma, els anys 30, amb una manifestació ciutadana en demanda de l’Estatut d’Autonomia.

La iniciativa d’elaborar un avantprojecte d’Estatut va correspondre a l’Associació per la Cultura de Mallorca, que designà una comissió redactora integrada pel seu president, el metge Emili Darder, que més tard seria batle de Palma i assassinat arran del cop d’Estat del 1936; així com Francesc de Sales Aguiló, Miquel Font, Guillem Forteza, Joan Pons Marquès i Elvir Sans. S’hi afegiren, per la Cambra de Comerç, Josep Casasnovas i Guillem Roca Waring, i per la Cambra Agrícola, Antoni Ferragut i Ernest Mestres. Es tractava, per tant, d’una proposta de la societat civil, cultural i econòmica, i no dels partits polítics. Això sí, eren tots mallorquins.

El text es va redactar –assenyala un dels seus autors, Joan Pons– fent servir “un criteri moderat i conciliador, renunciant cada un de nosaltres a la pròpia posició personal en benefici d’una possible i desitjada eficiència” –és a dir, allò del ‘consens’. I dos dels punts més espinosos serien, segons reconeix, “la fórmula que permetés” unir les Illes “conservant cada una d’elles (...) la seva llibertat” i “la diguem-ne catalanitat política de Mallorca”.

El preàmbul d’aquell avantprojecte, amb data del 19 de juny del 1931 –només havien passat dos mesos des de la proclamació de la República–, incloïa un error de càlcul important: preveia que la futura Constitució espanyola, encara sense redactar, establís la fórmula federal –com la del 1873, amb la I República. No fou així, si bé s’admetia l’accés a l’autonomia dels territoris que ho demanassin, amb certes condicions.

Només dues dones a l’assemblea

El llavors president de la Diputació de les Balears, Francesc Julià, va convocar per al 20 de juliol següent una assemblea, al teatre Principal de Palma, per aprovar aquesta proposta i convertir-la, així, en projecte per presentar a Madrid. Es convidava a participar-hi els diputats estatals i provincials i tots els ajuntaments de les Illes, però també els sindicats, les associacions empresarials i culturals, els col·legis professionals, els partits, els bancs i els mitjans de comunicació; i el Foment de Cultura de la Dona de Sóller, les representants del qual, Maria Mayol i Francesca Rotger, “foren les dues úniques dones” que hi assistiren, segons recorda l’estudiosa del feminisme Mariantònia Manresa.

L’acollida d’aquella iniciativa a Menorca fou prou freda. Per Pere Taltavull, els mallorquins redactors de l’avantprojecte “han cregut que ells tots sols es bastaven per interpretar les aspiracions de menorquins i eivissencs (...) Aspiram a viure absolutament lliures de la intervenció de Mallorca”. Quintana subratlla que, mentre que el regionalisme mallorquí era “dretà i conservador”, aquesta opció no tenia partidaris a Menorca, on l’autonomisme “estava en mans d’uns pocs i malavinguts republicans”, amb la qual cosa l’entesa resultava complicada.

Els ajuntaments menorquins, afegeix Quintana, es reuniren al Mercadal –com a lloc neutral en la pugna entre maonesos i ciutadellencs– i decidiren renunciar a “prendre part en la discussió” de l’avantprojecte mentre “no sigui un fet definitiu” la nova Constitució republicana, de la qual havien de derivar els estatuts d’autonomia. De fet, era un argument raonable, per no passar l’arada davant el bou. Però també era cert que els catalans no esperaren per redactar i aprovar el seu.

Amb aquesta perspectiva, l’assemblea al teatre Principal de Palma, del 20 al 23 de juliol, estava condemnada al fracàs, si més no per l’absència dels menorquins. Guillem Forteza, redactor de l’avantprojecte, reconeixia que “va transcórrer dins una indiferència lívida, impròpia d’un període constituent”. El que va sortir de l’encontre fou un projecte d’Estatut ja només per a Mallorca i Eivissa. En qualsevol cas, ara sí que calia esperar que fos aprovada la carta constitucional, per fer-ne la tramitació.

La discussió d’aquest document, a Madrid, topà amb alguna qüestió polèmica, com l’article 13, que prohibia a les futures comunitats federar-se entre si, és a dir, tancava la porta a una hipotètica unió de les Illes amb Catalunya –article copiat i aferrat a la Constitució actual. El diputat Gabriel Alomar assegurava que les Balears, per elles mateixes, “no han arribat a la maduresa política ni a la cohesió necessària (...) per tenir Estatut propi”, així que, en barrar-los el pas a sumar-se als catalans, quedaven “en situació de veritable orfandat”. El projecte d’Estatut per a Mallorca i Eivissa tampoc no va tirar endavant perquè, com assenyala el jurista Bartomeu Colom, “el text constitucional establia que una província es podia convertir en regió autònoma, però no part d’una província”.

Que Alomar assenyalàs aquesta ‘manca de maduresa’, quan hi havia un projecte d’Estatut redactat, causà una certa polèmica, però no només ell pensava així. El socialista Alexandre Jaume escrivia, ja el 1933, que “Mallorca, políticament, es troba en completa minoria d’edat”. La implantació de l’autonomia “lliuraria” els illencs, “fermats de mans i peus, a la voluntat caciquista”.

Encara el 6 de desembre del 1932 –se’n compleixen ara els 90 anys–, relata Casasnovas, es convocà una nova assemblea, en la qual “els menorquins varen abstenir-se novament d’assistir-hi” i finalitzà “amb l’acord que cada illa redactàs un projecte d’Estatut i el remetés a la Diputació”. Però primer el canvi de govern, que va fer marxa enrere en bona part del que s’havia fet a la primera legislatura, i després el cop d’Estat i la Guerra Civil ensorraren aquell somni. Hauria de passar mig segle per fer-lo realitat.