¿Quines implicacions morals tenen les emocions dels animals?

A finals de juliol del 2003, la revista nord-americana de gastronomia Gourmet va enviar l’escriptor David Foster Wallace al famós i multitudinari Festival del Llamàntol de Maine. Esperaven una crònica lúcida i divertida a l’estil d’Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer, en què anys abans havia narrat la seva experiència en un creuer. Tot i que el reportatge Contempleu el llamàntol -que es pot llegir al recull Heballat (breument) la conga, editat per Periscopi i traduït per Ferran Ràfols- comença d’una manera semblant, sense abandonar la lucidesa i la capacitat de divertir el lector, la ment penetrant de Foster Wallace crea una teranyina narrativa i analítica capaç d’enganxar els lectors gurmets fins que aborda la incòmoda qüestió que li sembla més important del festival: ¿està bé bullir viva una criatura sensible només perquè n’obtindràs un plaer gustatiu?

En una reflexió posterior, Foster Wallace es plantejava una altra pregunta: ¿pot ser que les generacions futures es mirin la nostra indústria agrària i els nostres costums alimentaris una mica com nosaltres veiem els passatemps de Neró o els experiments de Mengele? A continuació, ell mateix confessava que la seva reacció inicial era considerar aquesta comparació histèrica i extrema perquè creia que, en el fons, els animals són moralment menys importants que les persones. I a l’hora de defensar aquesta creença, reconeixia que: a) tenia un evident interès egoista a pensar així perquè li agradava menjar certs tipus d’animals i no volia renunciar-hi, i b) no havia aconseguit elaborar cap mena de sistema ètic personal en què la creença fos realment defensable i no només egoistament pràctica.

A finals del 2021, gairebé vint anys més tard que Foster Wallace posés el dit a la nafra del Festival del Llamàntol de Maine i de la consciència dels lectors de la revista Gourmet, el govern del Regne Unit, després que una comissió analitzés més de 300 articles científics, va considerar que animals com els llamàntols i els pops podien sentir dolor. Va suggerir, per tant, que quedessin emparats per la llei de benestar animal. Ara, dos dels científics de més renom internacional en l’àmbit de la cognició animal, Kristin Andrews, de la Universitat de York, a Toronto, i Frans de Waal, director del Living Links Center de la Universitat Emory, a Atlanta, han publicat a la revista Science un article d’anàlisi en què aprofundeixen la qüestió. Des del punt de vista científic, la conclusió a què arriben és clara: “Els estudis amb crancs suggereixen que els artròpodes [com els llamàntols] senten emocions”. Per tant, també senten dolor.

Dos debats, una mateixa conclusió

Fa deu anys es va tenir aquest mateix debat sobre els peixos. Abans es pensava que només tenien nocicepció, és a dir, una reacció inconscient als estímuls com la que ens fa apartar la mà d’una estufa calenta abans que ens cremem. Però el debat es va tancar quan es va descobrir que els peixos evitaven els llocs on havien patit dolor. Segons els autors de l’anàlisi, la millor explicació d’això era que “els peixos recorden aquests llocs perquè hi han viscut una experiència negativa i així ho processen neuronalment”. Amb els crancs s’han obtingut resultats idèntics.

Experiments més sofisticats amb abelles indiquen que els insectes també són capaços de sentir dolor i processar les experiències negatives per modular comportaments futurs. Tal com admeten Andrews i De Waal, en virtut de les similituds entre els sistemes nerviosos dels humans i d’altres animals, i d’una història evolutiva compartida, no és gaire raonable pensar que la resta d’animals no sentin emocions. També apunten que la negació d’aquesta realitat ha sigut molt pràctica des del punt de vista moral en una llarga història d’explotació humana dels animals. Però ara el consens científic és clar.

La pregunta que deriva d’aquests resultats científics és la mateixa que es feia Foster Wallace davant l’Olla de Llamàntols Més Gran del Món, capaç de processar-ne cent alhora. Una consideració moral que no és difícil estendre a qualsevol activitat que generi algun tipus de patiment en animals sensibles. I a la categoria de sensible, a més dels mamífers, ara s’hi han d’afegir els crustacis com els crancs i els llamàntols, els cefalòpodes com els pops i fins i tot els insectes. Visiblement aclaparats per tractar-se d’un article científic, Andrews i De Waal es pregunten: “Com els hem de tractar, exactament?” Però no en donen cap resposta. Només admeten que “les experiències d’aquests animals han de formar part del paisatge moral de la nostra espècie”, un món que en si mateix ja té una gran complexitat.